El llibre electrònic? I si en comencem a parlar seriosament?

Al voltant del llibre electrònic hi ha hagut, i hi ha, tantes falses il·lusions, tantes expectatives vanes, tants vaticinis fantasiosos —catastrofistes o idíl·lics—, que quan algú hi aporta, encara a hores d'ara, una mica de reflexió a partir d'observacions fonamentades podem tenir la sensació, si no ens venç la incredulitat, que sort que ens estan descobrint la sopa d'all. Perquè la ignoràvem.

Crec modestament que aquest és el cas de Le livre numérique au présent, un recull de petits estudis i treballs de camp fets per professors i investigadors de ciències de la informació i la comunicació en diversos centres francesos publicat per la universitat de Dijon. En resumiré succintament les nou aportacions abans d'extreure'n alguna conclusió pel meu compte i risc.

Fabrice Pirolli, responsable del volum, apunta a la introducció fins a quin punt «l'émergence du numérique» està transformant d'arrel l'experiència de la lectura, i especialment la lectura d'oci, que hem de diferenciar de la lectura escolar i de la lectura acadèmica o amb finalitat professional. Aquesta distinció entre situacions lectores és determinant per analitzar una «mutació» que reorganitza a tots els nivells la relació entre les tecnologies i les pràctiques culturals, com es va deduint de cadascun dels estudis.

El de Françoise Paquienseguy («Usages et consommation d'Ebook en France: comment aborder le sujet?») analitza les enquestes sobre usos de llibre electrònic i, més enllà de les nombrosíssimes anotacions que n'ajudaran a fer una correcta interpretació —que fàcil que és enganyar-se amb les dades estadístiques!—, en retinc dues idees. La primera pot semblar una obvietat: l'ús dels formats i els suports de la lectura canvia en funció de tres variables que es presenten alhora: el tipus de lector, allò que llegeix i el context en què ho fa. Segona: per al lector habitual, l'e-book és només un altre suport per a la lectura, assimilable al llibre de butxaca; la veritable «innovació» arriba de la mà dels menys lectors, que fan tantes altres coses amb la tecnologia que quan la utilitzen per llegir llegeixen, aquests sí, ben altrament.

Christian Robin («Les livres numériques au centre d'une économie de l'attention?») constata l'impacte diferent que la digitalització ha tingut en els tres grans subsectors editorials. L'escolar va tendint, en la mesura que encara subsisteix, a una mena d'autoedició multimèdia idealment particularitzada per cada docent segons les necessitats dels seus alumnes. El professional o científic gairebé ja ha migrat a l'entorn digital i sovint hi ofereix accés via subscripció. Pel que fa a l'edició general o literària, l'editor tradicional encara ha de demostrar en l'entorn digital que la seva acció mediadora entre el text i el lector afegeix valor al llibre i a l'experiència de la lectura, i cal que cadascun dels editors ho faci d'acord amb les especificitats del tipus de llibre que té entre mans. Perquè, com diu afinadament, «hi ha llibres i no el llibre».

Claude Poissenot («Ce que le livre numérique fait aux bibliothèques») planteja la pèrdua de sentit de les biblioteques com a espai d'una col·lecció, tal com han estat definides d'ençà de la seva primera creació i fins ara, i posa l'accent en els serveis que la biblioteca ha de ser capaç d'oferir com a espai d'acollida per a l'autoconstrucció dels ciutadans i de la col·lectivitat. I això que planteja és del tot concret i pràctic, no gens teòric ni abstracte. I d'una evidència i d'una radicalitat que n'hi ha per aturar-s'hi sense pressa.

Reforça aquesta idea el resum que fa Benoît Epron («Quelles médiations pour les bibliothèques et les bibliothécaires?») de l'estudi Calliopê, sobre el préstec bibliotecari de llibres digitals. M'interessa remarcar que, segons les dades que aporta, aquest ús de la biblioteca corre el risc de convertir-la abans que res en un servei d'assistència tècnica sobre els aparells i de pretendre fer del bibliotecari un expert en problemes de connectivitat.

L'anàlisi que Mathilde Miguet («Usages de tablettes et liseuses en contexte d'apprentissage: prescription technologique ou pédagogique?») fa de diverses experiències a França d'introducció de tauletes en l'ensenyament primari, secundari i universitari és del tot reveladora. Deixem de banda ara el que, com diu, aquestes temptatives amaguen d'interessos empresarials o d'estratègies de màrqueting i centrem-nos en el que sol passar a l'aula quan s'hi introdueixen. Primer, que bona part de les energies cal destinar-les a resoldre qüestions tècniques (connectivitat, funcionament de l'aparell, localització i ús del programari). Segon, que en el millor dels casos, l'ús de les tauletes no canvia en res l'experiència pedagògica. Això sí, «els alumnes tenen una ràpida tendència a fer altres coses que no aprendre amb el seu giny. L'ús que en fan no és essencialment pedagògic sinó clarament lúdic». Queda dit.

Louis Wiart («La prescription de livres numériques sur les plateformes littéraires») analitza mig centenar de plataformes diverses d'intercanvi de lectures i compra o intercanvi de llibres i estableix una tipologia sobre la prescripció que s'hi dóna. Constata que hi acaba essent tan important l'intercanvi estricte de llibres com la dimensió social de l'intercanvi d'experiències de lectura.

És especialment interessant l'aportació de Fabrice Pirolli («Pratiques illégales de partage et de téléchargement de livres numériques: retours sur la naissance de nouveaux espaces de médiation») sobre una qüestió tan sobredimensionada com ho és la de la pirateria. Pirolli en planteja el fonament ideològic en el cas dels llibres (que és a la base d'una no gens menyspreable experiència, la de l'equip Alexandria, entre els anys 2009 i 2013), diferencia el cas dels altres sectors de la cultura (per exemple i segons les dades de què disposa, mentre que la pirateria substitueix la compra en el cas de la música, en el cas del llibre en pot ser fins i tot un estímul relatiu), crida l'atenció sobre la penalització que suposa per al consum legal l'intent d'evitar-la amb el DRM i posa no pas pocs deures als editors. Cal retenir especialment aquestes paraules del Syndicat National des Éditeurs: «El fre principal a la lectura no és ni el preu, ni la qualitat de l'oferta ni l'accés al llibre. És la manca de temps en el cas dels lectors, i l'absència d'interès en el dels no lectors». Ras i curt.

Tanca el llibre un postfaci de Philippe Poirrier («"Marée montante" ou tsunami?: l'avenir du livre à l'heure du numérique»). Hi fa notar, en relació amb el sector del llibre, que la digitalització ha comportat, més que l'abaratiment de costos que alguns prometien, una multiplicació d'intermediaris que dona protagonisme a agents estranys fins ara al sector i obliga els actors tradicionals a fer un esforç d'imaginació. Que en bona part encara han de fer. Mentrestant, més enllà, assistim a una veritable «revolució cultural» de fondària antropològica. Vaja, que això només acaba de començar.

Els treballs recollits per Pirolli donen algunes pistes sobre com aquella «emergència de la realitat digital» està afectant, a hores d'ara, diversos espais significatius de la lectura i alguns dels professionals del llibre: l'escola (els entorns d'aprenentatge) i la biblioteca, en primer lloc, algunes baules de la cadena de l'edició, en segon lloc, i finalment el lector mateix i les estratègies formals o informals de prescripció a què acut per orientar-se. I ho fan de tal manera que ens poden estalviar discussions estèrils sobre la realitat d'aquest impacte i la valoració (positiva?, negativa?) que n'hàgim de fer. Simplement, les pantalles connectades en xarxa ens acompanyen ja pertot i, per tant, també la lectura en rep l'impacte.

I el rep a tots els nivells que puguem imaginar. A hores d'ara encara percebem la tecnologia i les maquinetes que ens posa entre els dits com una novetat, i això ens deu distreure dels veritables canvis que estem protagonitzant. Perquè no en són les maquinetes la clau de volta, sinó el que anem aprenent a fer-hi quan ens pensàvem que hi fèiem les coses de sempre, com ho podria ser llegir.

Le livre numérique au présent no hi entra de ple, perquè no és aquest el seu propòsit, sinó que va deixant aquí o allà apunts que ens n'avisen. A saber. Sí, el llibre té el futur assegurat. Però els lectors literaris són ja definitivament una minoria marginal, que anirà fent la seva via mentre n'hi hagi, que probablement serà sempre. Perquè la lectura es defineix per l'ús que fem del text i serà, per tant, el que el gruix dels lectors acabi fent-ne. Ara, creixerà gaire aquest gruix? El principal obstacle per a l'extensió de la lectura més enllà dels cercles on és habitual és la indiferència autocomplaent dels no lectors.

El «tsunami» té un abast molt fondo i molt extens. Aquest llibre, naturalment, no l'exhaureix ni en pot dibuixar els contorns generals. Però ajudarà qui el llegeixi, si ho fa sense fílies ni fòbies tecnològiques, a prendre'n consciència i a esmolar la mateixa capacitat analítica crítica. Per participar-ne activament, si s'ho proposa, des del punt d'implicació que li doni la seva relació personal o professional amb el llibre i la lectura.

Oriol Izquierdo
Professor de l'Escola de Llibreria i de la Universitat Ramon Llull