Echevarría, Ignacio. El nivel alcanzado: notas sobre libros y autores extranjeros. Selección y prólogo, Andreu Jaume. Barcelona: Debate, 2021. 384 p. (Ensayo). ISBN 978-84-18056-82-6. 19,90 €.
Ignació Echevarría és un crític literari que publica ressenyes a diversos mitjans (entre els quals hi havia el diari El País fins que se’n va anar amb un cert enrenou, tal com recorda Andreu Jaume en el seu pròleg [p. 11]). Com és pràctica habitual en els crítics literaris des de finals del XIX, Echevarría sol reunir en volums aquestes ressenyes segons uns criteris més o menys vagues: un volum anterior, Trayecto: un recorrido crítico por la reciente narrativa española (Debate, 2005) reunia, com diu el prologuista, «su labor de enjuiciamiento crítico con respecto a la narrativa que había dado su país prácticamente a lo largo de toda la democracia» (p. 11). És una fórmula enrevessada que revela un conflicte no resolt: com es denomina la literatura que ha donat un país? Quina és la literatura que dona Bèlgica? El catàleg del CCUC recull llibres en «Literatura belga (francès)» però no «Literatura belga (flamenc)», en canvi sí que hi ha «Literatura flamenca». Quina literatura dona Espanya?
El subtítol de Trayecto matisa el comentari del prologuista: es tractava de la narrativa que havia donat el país en espanyol. El subtítol del volum que ara ressenyem especifica que tracta de libros y autores extranjeros, i la confusió segueix. Els autors llatinoamericans són estrangers (com comproven amb la desconfiança amb què se’ls tracta a les nostres fronteres), però no figuren en el nostre volum (la solapa avisa que Echevarría és autor del recull Desvíos: un recorrido crítico por la reciente narrativa latinoamericana [Universidad Diego Portales, 2006]); no són estrangers, en canvi, els autors espanyols en llengua no castellana, però no semblen pertànyer a la «narrativa que ha dado su país», perquè no n’hi havia ressenyes al volum de 2005. No crec que la confusió sigui producte de la ignorància: Echevarría ha nascut i estudiat a Barcelona i inclou en aquest volum la ressenya de la traducció catalana d’un llibre de W. Benjamin (p. 298). Probablement, a l’hora de posar títols hi han pesat criteris comercials, que solen considerar monolingües els lectors (un país ha de tenir una sola llengua, i tot el que no és aquesta llengua és estranger), però seria bo que dos autors com Jaume i Echevarría, que coneixen la nostra realitat plurilingüe, procuressin no contribuir als malentesos.
Echevarría és, segons el prologuista, «un crítico puro que trabaja fuera de la Academia y que no tiene vocación de escritor» (p. 15) però que també treballa en el camp de l’edició; no especifica quina feina hi fa però a la solapa del llibre s’indica que «ha estado al cuidado de las obras completas» de Kafka, Canetti o Sánchez Ferlosio: per tant, és més curador (editor) que editor (publisher), perquè escull el text més adient, posa notes a peu de pàgina, etc. El nivel alcanzado té dues parts: la primera inclou ressenyes a diversos diaris; la segona, conferències i pròlegs. Tot i que Echevarría esmenta els diaris on solia publicar aquestes ressenyes (p. 36 i 38), no especifica quines ressenyes van aparèixer en quins diaris ni en quines dates. Acompanya cada ressenya d’una «Posdata», en què comenta des de l’actualitat els canvis que ha sofert la seva mirada sobre l’autor o l’obra ressenyada; saber quan s’havia publicat la ressenya ajudaria a entendre la distància que estableix. Imagino que la manca de dates hauria de permetre que el volum adquirís una certa intemporalitat, però les «postdates» semblen anul·lar aquesta pretensió.
L’autor es mou amb solvència en les diferents literatures que ressenya i té una notable independència de criteri, que li permet combinar l’admiració pels autors estudiats amb la severitat amb què jutja aspectes concrets de les seves obres: «el formidable malentendido que rodea su fama [d’Albert Camus]» (p. 176), «Steiner revela para el reconocimiento y la formulación de los problemas que la acechan [la cultura moderna], un talento comparable solo a su incapacidad para comprenderla» (p. 217); en l’obra de Malraux hi troba «impostura» (p. 311), «soberbia» (p. 315), «desfachatada manipulación de los materiales» (p. 316); en un extrem oposat de l’arc ideològic, a l’obra de Céline «su genio estilístico prosperó a partir del Viaje, a costa de su genio narrativo» (p. 336) i ell es va convertir en un «profesional del horror» (p. 337). Els estudis de la segona part, sobre obres de Stendhal, Zola o Céline demostren un bon coneixement de l’autor i una lectura atenta; Echevarría procura fonamentar els seus judicis, que rarament resulten arbitraris, cosa que ha après dels seus referents, als quals torna contínuament: Musil, que dona el títol del volum (p. 19); Benjamin; Canetti. A la seva «Nota preliminar», Echevarría afirma que la selecció d’autors i obres «no propone, ni mucho menos, un canon personal» (p. 39) i certament, i és d’agrair, no presenta cap reivindicació extravagant ni cap desautorització arbitrària: pot sorprendre només trobar-hi uns pocs autors que han perdut gran part del seu prestigi com Paul Bourget (p. 56) o Rudyard Kipling (p. 108); algunes reivindicacions d’autors poc coneguts (almenys per mi) com William Henry Hudson (p. 76) o Giorgio Manganelli (p. 224) són prou convincents. Excepte Laurence Sterne, tots els autors ressenyats són posteriors a 1800. Potser el nom estranger li va una mica ampli al volum, perquè recull les literatures de només tres llengües europes (anglès, alemany i francès).
Els articulistes que col·laboren regularment a la premsa acaben, amb el pas dels anys, imposant les seves dèries en les obres que ressenyen i això els du de vegades a mostrar-se impacients amb debats que els destorben però que són importants: la «discusión acerca de las fronteras entre realidad y ficción» no és producte de «la bobería propia de los tiempos que corren» (p. 232) sinó un debat fonamental que ja es troba al capítol IX del Quijote. De vegades, la familiaritat amb un autor porta l’articulista a afirmacions arriscades: «algunas de las cuestiones fundamentales a las que la obra de Canetti da vueltas […] no han sido a mi juicio convenientemente exploradas ni atendidas» (p. 209), però ¿realment pretén Echevarría conèixer tot el que s’ha dit sobre Canetti? Una ràpida consulta a Google Acadèmic dona 14.200 resultats sobre aquest autor… Una altra dèria és l’admiració per Sánchez Ferlosio que du Echevarría, en el seu comentari sobre Faulkner, a dedicar més pàgines a l’autor espanyol que a l’americà (p. 162-170).
Típic del ressenyista consagrat és una certa coqueteria que el du a presentar-se a si mateix com un espontani que no sap ser un bon conferenciant, «un tipo industrioso y precavido que garantiza la calidad de la charla que se propone dar ajustando con la mayor precisión su extensión y su contenido. […] no es mi caso» (p. 338). Potser creu que això el fa més interessant, però més aviat revelaria una falta de professionalitat afortunadament desmentida per la resta del volum.També és usual presentar-se com algú fora del seu temps, i denunciar «la bobería propia de los tiempos que corren» (p. 232); curiosament, unes pàgines abans, Echevarría, que es declara admirador de Steiner a les tres ressenyes que li dedica (p. 211-219) li ha retret, amb raó, «la autoridad tronante, sus ademanes jeremíacos» (p. 214). De tota manera, el prologuista Andreu Jaume incorre en una indignació que sembla encara més impostada: «el actual imperio de los sentidos, esta atrofia industrializada y pueril de las impresiones y los pareceres que la esfera digital está sacralizando» (p. 16).
El llibre està imprès amb cura i té pocs errors tipogràfics (a contribuido [p. 230], 1937 per 1837 [p. 248], o Neville per Naville [p. 303]). Malauradament, com sol ser usual en les editorials del país, no té índex de noms, de manera que és difícil, per exemple, recuperar els abundants comentaris que Echevarría fa sobre un autor de referència com Benjamin, que apareix en més d’una ressenya.
En resum, doncs, un bon panorama de la literatura contemporània amb una lectura sense excentricitats, però personal i original.
Lluís Quintana Trias
Universitat Autònoma de Barcelona
Afegeix un nou comentari