«Els llibres que van devorar el meu pare»

Cruz, Afonso. Els llibres que van devorar el meu pare. Trad., Pere Comellas. Barcelona: Blackie Books, 2019. 134 p. ISBN 978-84-17552-28-2. 16,90 €. Versió castellana de la mateixa editorial (ISBN 978-84-17552-28-2).

Com ja és habitual en l’editorial Blackie Books, l’aventura de presentar textos originals, agosarats i fora de les modes majoritàries, tot i que aquesta editorial ja fa temps que està marcant nous camins, ens sorprèn un cop més. Aquest text que ressenyem és curt, però amb un plantejament potencialment de llarg abast i que et deixa aquella sensació que donaria per molt més, no només a l’hora de presentar-nos un cànon molt més complet, sinó amb la manera tan original de fer-ho, que permetria fer un recorregut infinit de llibre en llibre, d’autor en autor o de protagonista en protagonista.

Però, com ja he dit, no es tracta només d’un cànon, sinó d’una manera d’afrontar el fenomen de la lectura, com explicita el seu títol mateix, la seva relació amb la vida i les seves conseqüències:

«Nosaltres, personatges ficticis de la vida real, no tenim manera d’alterar el passat» diu Elias a Raskòlnikov al final de la novel·la.

Però centrem-nos en l’itinerari concret que ens explica l’Elias Bonfim, el fill d’en Vivaldo, a partir del que s’assabentà el dia que va fer 12 anys. El seu pare no va morir d’un infart, com ell creia, sinó que va desaparèixer mentre llegia entre les pàgines de L’illa del doctor Moreau de H.G. Wells. A través de les notes escrites a llapis als marges del llibre pel pare recorrerem llocs reals o ficticis a la cerca del Dr. Zirkov de Londres que ens donarà la pista del nàufrag del vaixell Lady Vain, Edward Prendick l’home-gos (que anomenen Argos, com el gos d’Ulisses).

«Una biblioteca és un laberint», J.L. Borges

L’accés a la biblioteca de les golfes oferirà a l’Elias múltiples lectures que l’ajudaran a seguir el camí del pare perdut i a adquirir el do de la ubiqüitat, o alguna cosa semblant. Mentre anava a escola, ell mateix llegia a la biblioteca de les golfes de casa: «Un cop el meu cos va haver fet acte de presència a les classes, es va reunir amb el meu esperit al capvespre».

I també viatjava des de Londres fins a Vladivostok, passant per L’illa del tresor, La divina comèdia (la seva noia ideal es diu Beatriu), per La rebel·lió dels animals, pel camí del Tao, fins que de resquitllada de La mare de Gorki es troba amb Crim i càstig entre les pàgines del qual apareix un mapa que el durà fins a Vladivostok en cerca de Raskòlnikov. Mentre llegeix Fahrenheit 451 i el Sr.-gos Prendick caçava pel bosc, l’hi troba en una cabana on el diàleg sobre la culpa, el remordiment i la possibilitat de canviar el passat és d’allò més bo. Raskòlnikov explica el seu propi viatge a Londres per trobar el Dr. Jekyll buscant la poció per matar remordiments o, si més no, per esdevenir animal, just el contrari del que feia el Dr. Moreau.

Però no es tanca cap cercle, queden interrogants, detalls; per què totes les cadires que va trobant són de ratlles? Per què el seu amic Bombo mor d’un coma diabètic? Per què Raskòlnikov ens recomana la lectura de Planilàndia d’Edwin Abbot Abbot i també ens explica la paràbola de l’elefant i els cecs?

Quan el narrador acaba l’escrit té 72 anys, no farem spoiler del final, però escriu una cosa que té a veure amb la frase final de Joc de trons: «No hi ha res més poderós que una bona història».

Antoni Estela
Alumne de la Universitat de l'Experiència (Facultat de Filologia)