Mestres, Albert (ed.). Els llocs de l’ànima: incursions literàries a la naturalesa. Barcelona: Angle, 2024. 174 p. (El far; 56). ISBN 978-84-10112-17-9. 14,50 €.
Albert Mestres, escriptor i investigador, ens ofereix a Els llocs de l’ànima (Angle Editorial, 2024) una antologia literària que explora la relació entre la naturalesa i l’espiritualitat a través de diversos autors i períodes històrics. El volum, que forma part de la col·lecció «El far» (número 56), combina una selecció acurada de textos amb comentaris interpretatius que ens ajuden a entendre com diferents escriptors han concebut l’experiència del paisatge com un camí cap a la transcendència.
És, potser, prou adient definir el volum com una mena de cartografia espiritual i literària. Vejam: el llibre s’organitza al voltant de dues grans experiències espacials: l’ascensió i el descens. L’ascensió simbolitza l’elevació espiritual, el contacte amb allò sagrat i la recerca del coneixement superior, mentre que el descens remet als viatges cap al món subterrani, les profunditats de la psique o l’experiència mística de l’infern. Aquesta oposició no és merament geogràfica, sinó que articula una forma de llegir la naturalesa com un text simbòlic on l’individu es transforma.
D’entre els autors seleccionats, hi trobem figures cabdals de la literatura occidental i oriental, com ara Ramon Llull, Dante Alighieri, William Wordsworth, Francesco Petrarca, Homer, Virgili i Matsuo Bashō, entre d’altres. Cadascun d’aquests autors va conceptualitzar els espais naturals d’una manera diferent: per a Llull, la muntanya era un espai de revelació divina; per a Wordsworth, un lloc de contemplació romàntica; per a Dante, l’element vertebrador del viatge de la Divina Comèdia.
El capítol dedicat a les ascensions està dividit en tres parts: «Els cims» (que inclou textos de Ramon Llull, Eli Espartià i Salimbene de Parma), «La literatura dels cims» (amb textos de William Wordsworth, Francesco Petrarca i Matsuo Bashō), i «Cims de transformació» (amb escrits d’Isabel de Villena i Jacint Verdaguer). Pel que fa a l’altra part del volum, consagrada als descensos, també és partida en tres talls: «Les coves» (on llegim Marian Aguiló i George Sand), «Les baixades a l’infern» (amb fragments del mite mesopotàmic del Descens d’Ixtar, i d’Homer, Virgili, Maria de França i el singular cas de Pere Portes, de Tordera, que es va trobar en un manuscrit de sermons), i «El cim i la cova» (amb un fragment del Viatge al centre de la Terra, de Jules Verne).
En l’enfocament de l’antologia, entre el comentari i l’assaig, una de les aportacions més valuoses és la seva estructura, que combina la presentació de textos amb un comentari crític que pretén il·luminar les correspondències entre les obres. Albert Mestres, a més a més de recopilar fragments d’una gran bellesa literària, estableix un diàleg entre els autors, posant en relleu temes recurrents com ara la natura com a espai de purificació, la muntanya com a símbol d’ascensió moral, o la cova com a lloc d’iniciació.
L’estil de l’autor és clar i suggeridor, allunyat del to academicista excessivament tècnic, fet que fa que el llibre sigui accessible tant per a especialistes en literatura com per a lectors amb interès per la filosofia i la natura. L’antologia es presenta així com a una obra de divulgació rigorosa que convida a la reflexió sobre la relació entre el paisatge i la interioritat humana.
Advertim, doncs, un vincle entre literatura i experiència. Mestres sembla prendre com a referent el concepte de geopoètica, encunyat per Kenneth White, segons el qual la geografia no és un simple decorat en la literatura, sinó un element fonamental de l’experiència humana i del pensament. En aquest sentit, el llibre es pot llegir com un estudi sobre la manera com l’espai natural condiciona el llenguatge i la imaginació literària.
Aquesta idea es reflecteix especialment en les seccions dedicades a autors com Matsuo Bashō, el poeta japonès del haiku, per a qui la naturalesa no és un objecte de contemplació estètica, sinó una realitat que es viu i es transforma a través del viatge. D’una manera semblant, Petrarca, en la seva famosa ascensió al Mont Ventós, descobreix en el paisatge una metàfora del seu propi procés de coneixement.
A la contracoberta del llibre hi llegim: «Hi ha llocs al món que tenen un escreix d’espiritualitat, una connexió inefable amb el cosmos, o amb el que ni es veu ni es toca, o amb els avantpassats, o amb les coses sagrades. Són punts geogràfics que sempre s’han considerat sagrats, per a diverses civilitzacions, per a diverses religions». És en aquest sentit, que parlem de «llocs màgics». Al llarg de la història, diferents cultures han identificat llocs arreu del món on les energies de la Terra i de l’Univers semblen connectar-se amb una força especial. Aquests indrets han estat associats amb rituals sagrats, guariments (alguns d’ells miraculosos) i experiències místiques de tota mena.
També trobo oportú esmentar la topofília. El terme «topofília» va ser encunyat pel geògraf xinès Yi-Fu Tuan al seu llibre Topophilia: a study of environmental perception, attitudes, and values (1974). Derivat del grec (tópos, «lloc», i philia, «amor»), fa referència al vincle afectiu que els humans estableixen amb determinats espais, ja sigui per motius personals, culturals o simbòlics.
La topofília pot manifestar-se de moltes maneres: en el sentiment de pertinença a un territori, en la fascinació per un paisatge natural o urbà, o en la relació entre memòria i espai. Aquest vincle pot ser individual –com l’afecte per la casa de la infantesa– o col·lectiu, com la identitat d’un poble amb la seva terra.
Segons Tuan, la topofília no només depèn de la bellesa d’un lloc, sinó també de les experiències que hi vivim i de la càrrega simbòlica que li atribuïm. Així, un paisatge pot ser percebut com a sagrat, inspirador o melancòlic segons la relació que establim amb ell.
Aquest concepte ha estat fonamental en disciplines com la geografia humana, l’urbanisme, l’antropologia i la literatura, on sovint s’explora com els llocs configuren la nostra identitat i emocions. En un món cada cop més globalitzat, la topofília esdevé un recordatori de la importància dels espais en la nostra vida emocional i cultural, que de vegades pot coincidir amb el tòpic llatí del locus amoenus.
En síntesi, Els llocs de l’ànima: incursions literàries a la naturalesa és una obra d’un gran interès literari i filosòfic que ofereix una aproximació original a la relació entre la natura i l’escriptura (el lligam amb el concepte d’«escriviure», del poeta Pons Ponç, és inevitable). Mitjançant una selecció acurada de textos i d’una interpretació suggeridora, Albert Mestres ens convida a redescobrir, des d’una perspectiva general, la manera com la literatura ha descrit el món natural al llarg dels segles.
Aquest llibre pot interessar tant als estudiosos de la literatura com als lectors que busquin una reflexió profunda sobre la connexió entre el paisatge i espiritualitat. Amb una estructura clara i una prosa fluida, l’antologia de Mestres ens recorda que la naturalesa ha estat sempre un lloc de recer, inspiració i descobriment per als escriptors de totes les èpoques.
Emili Gil, escriptor i gestor cultural
Autor de Tenebra
Afegeix un nou comentari