«Érase una vez Alfaguara», de Juan Cruz

Cruz Ruiz, Juan. Érase una vez Alfaguara. Diseño, Enric Satué. Barcelona: Alfaguara, 2024. 424 p. ISBN 978-84-204-6166-3. 21 €.

Fa poc temps celebràvem els 60 anys d’Edicions 62[1] i enguany li toca a una editorial que va néixer en el mateix context polític de la dictadura, però en unes circumstàncies culturals força diferents.

És ben sabut que en aquells anys Barcelona es va consolidar com la capital del món editorial iberoamericà, mentre que a Madrid vegetaven velles editorials més o menys addictes al règim. En aquell ambient esmorteït, Camilo José Cela, un hàbil periodista i escriptor, que en els anys quaranta havia estat col·laborador de la censura franquista i autor d’una novel·la trencadora –La familia de Pascual Duarte– va crear l’any 1956 la revista literària Papeles de Son Armadans a Palma de Mallorca. Convertit en membre de la Real Academia Española (1957), quan el constructor Jesús Huarte va crear l’editorial Alfaguara, Cela en va ser el primer director en companyia dels seus germans Jorge i Juan Carlos.

Era l’octubre de 1964 i inicialment l’objectiu de Cela era editar els seus propis llibres i els dels seus amics escriptors. (Cela ja havia topat amb la mateixa censura que anys enrere ell mateix havia exercit sobre altres, i la seva novel·la La colmena s’havia hagut de publicar a Buenos Aires.) El 1965 va néixer el Premio Alfaguara de Novela i als anys setanta, ja sota la direcció de Jaime Salinas –procedent de Seix i Barral– l’editorial va agafar embranzida, i va adquirir un caràcter literari més ambiciós, amb la publicació tant d’autors espanyols, com Juan Benet, Juan José Millás o Javier Marías, com estrangers (Julio Cortázar, Marguerite Yourcenar, Thomas Bernhard o Günter Grass) i amb uns dissenys de coberta avantguardistes d’Enric Satué, que es van fer famosos. També va ser molt innovadora la col·lecció de literatura infantil i juvenil, que va assolir notables èxits amb obres d’autors com Michael Ende, Roald Dahl o Sempé.

El 1980, Alfaguara va entrar a formar part del Grupo Timón, més tard convertit en Santillana, fundat per Jesús Polanco, i Jaime Salinas va deixar la direcció el 1982. El seguirien José María Guelbenzu, Luis Suñén, Guillermo Schavelzon i Juan Cruz. L’any 2000, Alfaguara va passar al Grupo Prisa, fundat l’any 1972 pel mateix Jesús Polanco i José Ortega Spottorno, fill del filòsof José Ortega y Gasset i, a la vegada, fundador el 1966 d’Alianza Editorial, un altre clàssic de l’edició espanyola del tardofranquisme i la transició (60è aniversari a la vista). Aquest grup incloïa tant editorials, com les emissores de ràdio de la Cadena SER, el Canal + de televisió i la que era la joia de la corona, el diari El País.

Amaya Elezcano, des de finals dels anys noranta i, posteriorment, Pilar Reyes van ser les continuadores de la tasca de la direcció editorial. La fructífera herència literària del treball fet per Salinas i els seus col·laboradors s’ha anat reflectint en el temps amb la publicació de les obres d’escriptors com Mario Vargas Llosa, Juan Carlos Onetti, José Saramago, John Banville, Lucia Berlin, Arturo Pérez Reverte, Antonio Muñoz Molina, Manuel Vicent, Rosa Montero, Julio Llamazares, Manuel Rivas, Elvira Lindo, Jordi Sierra i Fabra i molts altres.

La principal senya d’identitat del Grupo Prisa ha estat poder oferir als seus autors les sinergies que facilita el seu potent ventall de mitjans de comunicació: una permanent presència i difusió de les seves obres als seus mitjans. Si ens fixem en les signatures dels crítics i columnistes del diari El País, en trobarem molts de la llista dels 42 entrevistats en aquest llibre de Juan Cruz, ell mateix autor, editor i columnista d’aquests mitjans. Mario Vargas Llosa, Manuel Vicent, Miguel Sáenz, Rosa Montero o el mateix Juan José Millás escriuen articles i columnes al diari i participen en programes de la Cadena Ser. Tot un univers d’autors enquadrat en el que alguns han batejat com “La cuadra de Polanco”.

Però sembla ser que a principis del segle XXI i a causa de la gestió massa agosarada d’alguns directius, l’afany d’expansió a Amèrica Llatina i algunes inversions desencertades, el Grup Prisa va acumular un deute de més de 1.000 milions d’euros, que va obligar a trossejar l’imperi Polanco per anar venent-lo d’acord amb les necessitats de finançament del grup.

L’any 2014, una d’aquestes vendes va posar Alfaguara sota les ales del pingüí de Random House, on ara roman i ha pogut complir els 60 anys, ja no com a editorial, sinó com un segell més d’un gran grup internacional.

El títol del llibre ja ens alerta, potser subliminalment, que Juan Cruz ens vol explicar un conte i, efectivament, des de les primeres entrevistes –de fet ja des de la breu introducció que fa ell mateix–, d’una manera més o menys explícita veiem que més enllà del coneixement que podem copsar dels autors hi ha una voluntat d’elogiar l’editorial, que en molts casos esdevé també lloança per part dels entrevistats de la tasca que hi va fer Juan Cruz.

Javier Marías: «En Alfaguara me encontré con un ambiente que me era grato, con una persona como tú, atento y comprensivo con el autor...».

Manuel Rivas: «[...] en Alfaguara encontré un hábitat de libertad, un espacio en que el tiempo no era comercial sino creativo, sin presiones».

Julio Llamazares: «[...] llegaste tú a la dirección de Alfaguara con el objetivo de darle un impulso a la editorial[...]» o «[...] quise incorporarme a tu proyecto y desde entonces he seguido en Alfaguara».

Carme Riera: «[...] Carmen Balcells me dijo que cambiara de editor: “Vamos a Alfaguara”, y ahí estoy todavía. Me gusta estar en el catálogo de Alfaguara».

Bernardo Atxaga: «Sinceramente, yo encontré en Alfaguara lo que había leído de otras editoriales, sobre todo de Estados Unidos. Una editorial que no se limita a recibir, sino que actúa con el escritor, algo muy importante».

John Banville: «María Fasce, mi editora en Alfaguara, es un apoyo y a la vez una inspiración. Es realmente la editora ideal...».

Luis García Montero: «En lo que se refiere a la vida de uno como lector, a mi me parece que Alfaguara es una referencia fundamental».

Més enllà dels aplaudiments o «ensabonades», hi ha entrevistes que descobreixen aspectes interessants d’alguns autors. Per exemple, Mario Vargas Llosa explica com va marxar de Seix i Barral cap a Alfaguara: «[...] la editorial estaba ya en las últimas y la compró Planeta». (Però el que no explica és que una de les coses que va acabar d’ensorrar Seix i Barral van ser les seves exigències d’edició del que va ser un gran fracàs comercial, la novel·la La guerra del fin del mundo: tirada desorbitada, edició en tapa dura, enquadernada amb tela, amb estoig de luxe i amb un quadre d’Antoni Tàpies reproduït a la sobrecoberta. Un despropòsit megalòman i ruïnós.)

És interessant l’entrevista amb Miguel Sáenz, traductor de La historia interminable i de les obres de Günter Grass; també la de Manuel Vicent, i divertida la de la tríada Carmen Mola (que ha marxat a l’editorial Planeta abduïda pels milions del Premio Planeta 2021).

L’actual directora editorial, Pilar Reyes, sintetitza la missió que s’han imposat els directius que ara gestionen el negoci: «Ofrecer la mejor literatura para el mayor número de lectores».

Doncs, amén i per molts anys.

Antoni Estela Barnet
Exalumne de la Universitat de l’Experiència