Woolf, Virginia. Escriptores: assaigs i retrats. Ed. i pròl., Marina Porras; trad., Carme Camacho. Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2023. 160 p. (Trivium; 39). ISBN 978-84-126766-1-7. 19,95 €.
Hi ha clàssics que cal llegir o rellegir sovint. Ens recorden d’on venim, ens recorden que no som els únics éssers que tenim opinió sobre el món, i que molts dels que considerem d’èpoques antigues ja han dit veritats que es mantenen roents a dia d’avui. Virginia Woolf (1882-1941), a banda de ser una grandíssima novel·lista, va escriure un nombre important de textos, sobretot de crítica literària. Des de 1904 va escriure assaigs literaris a la premsa, esdevenint així una professional de l’escriptura. Aquest petit llibret que ha editat de forma molt cuidada Edicions de la Ela Geminada ens presenta un recull de retrats literaris d’escriptores angleses sobretot, precedit per dos petits textos, «Les dones i la ficció», i «Indiscrecions», que esdevenen un preàmbul fantàstic per al que vindrà tot seguit.
Woolf és tremendament actual: sembla que estiguem llegint un article a una revista literària dels nostres dies. Combina a la perfecció el seu bagatge lector, el seu coneixement de les obres literàries i sobretot de les biografies de les autores comentades, amb la seva militància de reivindicació feminista. Al text «Les dones i la ficció» desgrana a poc a poc el perquè les dones no han començat a escriure ficció fins a finals del segle XVIII, defineix el gust de les dones per narrar la vida quotidiana, i demostra la necessitat de les dones de poder disposar de temps i d’espai propi per exercir la creació literària. La forma com ho va explicant és natural, molt entenedora, creïble, i aporta una mirada femenina a la teoria de la literatura, molt necessària. Aquest text hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els estudiants de literatura.
Molts dels retrats literaris que segueixen a aquest text es van publicar reunits a l’obra The common reader, l’any 1925,[1] i justament per la tria d’aquest títol, «El lector comú», els crítics literaris (homes) la van titllar d’aficionada. Mare meva! Quin gran error. La manera com parla de l’obra de les autores ressenyades és molt documentada, aprofundida, fent un clar exercici de literatura comparada, i amb aquesta mirada de dona que veu allà on els homes no saben veure.
Woolf ens parla d’autores que admira com Jane Austen, Emily Brontë, George Eliot, Christina Rossetti, etc. Sovint parteix de les seves biografies per parlar-ne, però després entra en el treball literari, com quan parla de la diferència d’estil de les germanes Brontë, una més poètica que l’altra, posant exemples per entendre-ho. I no tot són afalacs: davant d’una obra coneguda com Aurora Leigh, d’Elizabeth Barrett Browning, després d’una anàlisi detallada conclou que «no és per tant, l’obra mestra que podia haver estat» (p. 107).
El llibre està precedit per un magnífic pròleg de Marina Porras, que ens aporta més dades sobre Virginia Woolf, que ens dona context a la seva obra assagística, sense entorpir la lectura posterior dels retrats triats per publicar en aquesta edició. Una edició feta amb una cura remarcable de citació de les fonts, que no enfarfega. I cal remarcar també la tasca de la traductora Carme Camacho, amb anotacions precises que ens orienten davant d’un tema que pot ser-nos aliè.
No puc estar-me de connectar aquest llibre amb el de Pilar Godayol Nogué, Germanes de Shakespeare (Eumo, 2019), un bon i amè recull de breus biografies d’escriptores angleses, que de ben segur beu de l’herència rebuda per Woolf.[2]
L’any 1929 Virginia Woolf acabava el seu escrit «Les dones i la ficció» amb aquest vaticini: «el dia de demà les dones escriuran menys novel·les, però més bones; i no només novel·les, sinó també poesia, crítica i història. Però això, és clar, ho dic pensant en l’època daurada, potser fabulosa, en què les dones tindran el que tant de temps se’ls ha negat: temps lliure, i diners, i una cambra pròpia» (p. 39-40). En gran part va tenir raó, la producció ha arribat a tots els camps, però les dones encara hem de vèncer obstacles derivats de la mal anomenada conciliació familiar, que sempre pesa més del nostre cantó.
Gràcies, Sra. Woolf, per obrir-nos els ulls i educar-nos la mirada.
Núria Silvestre Gusi
Directora de la Biblioteca Municipal de Manlleu BBVA
[1] N’hi ha una traducció al castellà d’Ángela Pérez amb el títol de ¿Cómo debería leerse un libro? publicat per José J. de Olañeta, el 2017. [N. de la R.]
[2] L’obra de Pilar Godayol va ser ressenyada en aquest blog en el seu moment. [N. de la R.]
Afegeix un nou comentari