Gibert o el dol impossible

Librairie Gibert Jeune
Livres neufs et d’occasion
Classes préparatoires
Grandes écoles
Rentrée des classes

La llibreria Gibert, emblema de la Rive Gauche des de fa 135 anys, tanca les portes de les seves quatre botigues parisenques de la plaça Saint-Michel. Le Quartier Latin perd un dels seus darrers símbols.

«C’était la place du savoir»

El 24 de febrer d’enguany, el diari Le Monde publicà un article extens signat per Annick Cojean per anunciar el tancament de la llibreria Gibert Jeune, amb aquest títol: «C’était la place du savoir» (Era el lloc del saber). El passat ja s’apodera d’aquest indret emblemàtic, ja no tornarà a ser part del nostre present. Però, què és el que se’n va amb Gibert? Què és el que perd o perdem, no només París sinó tots nosaltres?

Aquest tancament ens ha de permetre reflexionar sobre dues qüestions: la qüestió de la viabilitat econòmica d’un negoci dedicat exclusivament a la venda de llibres i la qüestió del llibre, de la seva agonia, del seu patiment o de la seva lluita per sobreviure en un món sotmès a una digitalització preponderant que ens exposa irremeiablement a una fragilitat cognitiva. Amb Gibert no mor el llibre només, sinó les llibreries com a lloc que encarnava el saber i ens enfortia intel·lectualment i humanament... això ens ha de fer reflexionar.

La llibreria Gibert tenia la primícia de barrejar ofertes de llibres nous, però alhora llibres de segona mà, i per als estudiants que corríem per allà, això era impecable com a proposta, hi anàvem a comprar un llibre modern i sempre en sortíem amb quatre o cinc llibres de segona mà afegits.

Comprar llibres a Gibert ens feia créixer, sempre que sortíem d’allà havíem crescut una mica, alimentats per una cosa que era el desig de saber encara més, el desig de fer-nos grans i enfortits per la necessitat de pensar el nostre món, de no deixar-lo descarrilar sol sinó d’acompanyar-lo en els seus avançaments i en el seu progrés.

El seu fundador, Joseph Gibert, havia nascut al 1852 a l’Alt Loira i decidí cap al 1886 pujar cap a París amb una missió força concreta, alimentada per una convicció, que la reforma de Jules Ferry, que transformava l’escola en gratuïta i obligatòria, canviaria les nostres vides. Gibert arriba a París amb una maleta carregada de llibres per exposar-la al Quai Saint-Michel, on va començar com a bouquiniste amb una ambició molt tranquil·la, una maleta amb 3.000 llibres, poques despeses i amb una reputació de molta serietat. Gibert era un llibreter que llegia.

Finalment li va anar tan bé que obrí una mini botigueta al número 17 del Quai Saint-Michel, després al número 23 i al 27, tres locals un darrere l’altre en els quals passaria 12 hores diàries i tots els dies de la setmana, ordenant, fitxant, carregant, netejant... no hi havia ningú que l’aturés. No era un marchant ordinari, quan venia un llibre sempre tenia alguna cosa a dir sobre aquell llibre.

És cert que Joseph Gibert comença a vendre molt gràcies a la venda del llibre escolar, però ben aviat va diversificar l’oferta publicant la revista Le livre al 1896, una revista bimensual de bibliografia i bibliofília on fa esment de les obres més antigues que arreplegava comprant biblioteques particulars i estocs de llibres antics. Al 1915 el nostre llibreter mor deixant la seva esposa Elise al front d’un negoci que funciona de meravella. Els dos fills del matrimoni divideixen el negoci en dos, Gibert Joseph i Gibert Jeune, el segon dedicat al llibre més antic i a l’obra bibliòfila. Els dos germans no es desavenen, però sí que tenen la voluntat de fer dos camins que volen diferenciar absolutament. El públic, emperò, no fa la diferència entre Josep i Jeune; tant entra en un lloc com en l’altre; però la rivalitat entre els dos negocis acaba sent molt important (el tema del llibre escolar d’una banda i el del llibre d’ocasió d’una altra). Malgrat aquesta voluntat de prendre camins diferents per part dels dos germans, al públic li agradava que les dues llibreries estiguessin tan a prop l'una de l’altra. Una compra d’un costat implicava, molt sovint, una altra a l’altra botiga, i encara que el llibre d’ocasió es podia considerar l’ADN de la llibreria, la hibriditat llibre d'ocasió - llibre modern ha explicat i garantit finalment el seu èxit comercial. 

La plaça Saint-Michel esdevé el lloc del saber. Els nets seguiran al capdavant d’un negoci d’una potència màxima que cada principi de curs factura unes quantitats inversemblants, no hi ha estudiant ni parisenc que no hagi posat un peu a Gibert, sense comptar també visitants d’arreu del món, turistes que sortien del Louvre i caminant anaven enfocats cap a Gibert a comprar llibres. Le Louvre - Notre - Dame i Gibert formen un itinerari que ha guiat més d’un turista.

Però sempre hi ha hagut una rivalitat subjacent entre Gibert Joseph i Gibert Jeune, els empleats d’una llibreria no són benvinguts a l’altra. Una rivalitat que no s’ha sabut controlar, rivalitat familiar, entre els fills que no han sabut aparcar un tipus de gelosia exportada de la infància i no resolta a l’edat adulta.

La següent generació no ha sobreviscut al trencament dels cosins, però a més del tema afectiu hi ha hagut diversos factors més pragmàtics com la gratuïtat dels llibres escolars dictada pel govern de Mitterand i que per a Gibert Jeune va implicar una caiguda massa brutal de les vendes..., a l’any 1986 hi ha un atemptat de Hesbol·là que destrossa la llibreria principal, que tanca durant un any. L’any 1995, una altra bomba a prop de l’estació de metro Saint-Michel, a pocs dies de l’inici de curs tan crucial econòmicament per a la llibreria, fa que tanquin durant un mes el barri.

Tot això porta a un intent urgent de redinamitzar la marca, Régis Gibert demana a Françoise, la seva filla, de posar en marxa una modernització, sobretot informàticament, desafiant la mala voluntat del seu pare i del seu oncle. Françoise fa uns canvis vàlids, però acaben trencant la relació per incompatibilitats de personalitat. Apareix en Bruno Gibert, cosí de Françoise, que proposa una revolució més dolça per pujar la xifra de negocis, tanmateix els seus esforços seran insuficients per reincentivar l’empresa davant d’una altra amenaça imminent, l’arribada d’Amazon, Momox, Rakuten, Leboncoin amb la venda de llibres en línia. Gibert hagués pogut pal·liar-la amb la presència d’un fons impressionant, però s’ha endarrerit irremeiablement, acumulant errors en la informatització de l’empresa, fallant en el control i en l’aprofitament d’Internet i de la venda en línia.

Finalment, Gibert Joseph es queda amb Gibert Jeune durant uns anys, desapareix la part dels llibres escolars, subsisteix la dels llibres de fons, l’estoc segueix sent impressionant, els venedors són insubstituïbles pel que fa el coneixement, Monsieur Long, referència absoluta en llibres de dret, Madame Pageot en llibres d’història, o pel que fa la seva passió com Elodie Murcier directora del 5è pis «quan un s’estima aquest ofici, era un tipus de “Graal”». Malgrat aquest intent de sobreviure o que sobrevisqui un estoc incommensurable que reunia tantes obres referenciades en un sol lloc rivalitzant amb les millors biblioteques, les revoltes dels gilets jaunes, l’incendi de Notre-Dame, aquests esdeveniments prou conseqüents comprometen per sempre més l’existència de Gibert. Les pujades dels lloguers de fa uns anys, els confinaments actuals, la crisi sanitària d’enguany acabaran de condemnar un negoci centenari simplement perquè no es poden demanar miracles.

Tot i això, França té clar que no pot renunciar a llocs emblemàtics que han tingut tant a veure en la promoció del saber i la cultura. Existeix un pla Gibert 2024 que s’està estudiant i que donaria a Gibert la possibilitat d’una nova vida per no sacrificar simbòlicament la coneixença tan imprescindible a París, pel que fa la seva identitat com a centre «des Lumières». Es tractaria de reestructurar, digitalitzar i federar per tenir en compte, com diu Annick Cojean en el seu article de Le Monde «des nouveaux usages des consommateurs de livres et de l’attrait récents pour les lieux plus petits et de proximité».[1]

El que és clar és que s’ha de trobar la manera de donar ales a una passió resistent, la passió dels llibres. Gibert era el lloc del desig intel·lectual.

Però ara toca plorar amb els empleats de Gibert i prendre consciència unes hores de la violència amb la qual s’aturen en sec les seves vides, carregades de memòries insòlites després d’haver atès i aconsellat milers d’estudiants i persones anònimes, dia rere dia, però altres també tan cèlebres com Marguerite Duras, Delphine Seyrig, François Cavanna, Eva Joly, que regularment hi anaven passant, com si res, per retrobar-hi la humilitat perduda.

Barbara Roig Equey
De la 1a promoció de l’Escola de Llibreria

Crèdit de la imatge
Autor: ActuaLitté sota una llicència Creative Commons Attribution-Share Alike 2.0 Generic license.