Inauguració de la Llibreria Sendak

Maurice Sendak va néixer el 10 de juny del 1928 al novaiorquès barri de Brooklyn i, quasi 84 anys més tard, va morir també als Estats Units però a l'estat de Connecticut. Què és el que tothom recorda d'ell? Que fou l'autor i il·lustrador de nombrosos i bells llibres infantils i juvenils i, entre tots ells, destaca Allà on viuen els monstres (Pontevedra: Kalandraka, 2014), conte de menys de vint frases, on «l'única» cosa que hi passa és que han castigat el trapella d'en Max a anar a dormir sense sopar.

Però el passat dissabte 16 de desembre, l'Aitor Martos i la Núria Càrcamo (dos alumnes de diferents promocions del postgrau de Llibreria) van ressuscitar l'autor nord-americà a través de l'obertura i inauguració de la Llibreria Sendak.

Abans de passar a relatar què va passar la tarda del 16 (i els dies anteriors), voldria agrair tant a la Núria com a l'Aitor que escollissin l'opció «Sendak» per donar nom a la llibreria, perquè va ser una proposta de qui escriu aquestes línies: la Núria ens va animar als companys de classe, a través del grup de whatsapp, que proposéssim diferents noms per a la seva, llavors, futura llibreria. Ens va dir que seria bona idea si pensàvem en noms que fossin llocs imaginaris de la literatura infantil i juvenil. En van sorgir un munt. Després d'haver-ne dit algun, se'm va ocórrer pensar en Allà on viuen els monstres... i que aquest lloc no tenia nom! I, és clar, vaig pensar en Sendak... i la resta ja és història. Mil gràcies, Núria i Aitor.

La llibreria va obrir la seva porta al barceloní carrer de Còrsega 461, el dilluns 11 de desembre: ja era plena de llibres, el Tió ja estava ben abrigat amb la seva manta i la cafetera de la zona de descans de mares i pares i adults varis, ja estava llesta. Però encara s'hi veia algun buit o altre: petits buits a les prestatgeries de llibres, buits a les prestatgeries de joguines (totes són d'empreses de km 0), buits a les parets... alguna cosa encara faltava per «entrar» a l'ordinador. Però durant aquell mateix matí, el mostrador ja va quedar «vestit» amb un gran pòster sendakià i amb d'altres de les novetats llibresques que s'hi poden trobar.

Passa quasi una setmana, ens plantem el 16 i tot està a punt: les plantes fan encara més goig, les prestatgeries estan pleníssimes i totes les joguines, amb el munt que n'hi ha, conviden a jugar... però un servidor i la Carme Parras (alumna de la quarta promoció i, per tant, companya de classe de l'Aitor) hem arribat per ajudar a caixa, perquè encara tenim fresques les pràctiques, i alguna feina o altra a llibreries on hem pogut treballar i que utilitzen el mateix programa informàtic de gestió.

La festa va començar a les 17 hores. A poc a poc van entrant familiars, amics, coneguts, algun periodista... tots embadalits amb la decoració càlida de la fusta clara de la llibreria, amb els colors dels lloms i les cobertes, i amb la varietat de jocs, des dels mussols de paper fins als calidoscopis i baldufes del mostrador. Tots prenent alguna cosa per beure, per picotejar (quin pastís més maco i més bo!)... i llavors, sense previ avís, la llibreria es va omplir de gent. Molta. I, és clar, molta canalla, igual o més embadalida que els seus acompanyants adults. Els més petits fullejaven llibres plens d'il·lustracions i/o jugaven a la catifa, amb la gran pissarra i les joguines disposades per a aquest propòsit; els joves que s'apropaven a l'adolescència, agafaven llibres amb més lletra i potser sense cap dibuix, però es miraven de reüll les joguines... els adults no dissimulaven pas i ho miraven i tocaven tot: tornaven a ser infants. I als caixers se'ns va contagiar l'alegria de veure que als nostres amics, que havien complert el somni d'obrir una llibreria, els estava anant de meravella. Va haver-hi algun problemet de principiants: algun llibre que per alguna raó havia quedat sense «entrar»; el paper del datàfon que s'acaba i s'ha de canviar; el paper de tiquet de caixa que s'acaba, es canvia i... la màquina no torna a imprimir! Però tot solucionat: era el primer dia fort (dels molts que, segur, vindran) i si els únics problemes que van sorgir són aquests, és que la base de la Núria i l'Aitor és ferma.

Ai!, que no he dit res sobre el fet que la Núria i l'Aitor es complementen a la perfecció a l'hora de portar i gestionar la llibreria, que se'ls veu d'una hora lluny que és com si haguessin nascut només per obrir una llibreria com la que han obert, que qualsevol client que entrava demanant consell (tot i ser un dia de gentada que no deixava un pam per moure's) sortia amb una (com a mínim) bona recomanació sota el braç i que, encara que portessin molts dies de feina al darrere, tenen un somriure a la cara que mostra que estan visquent el seu somni... no sé si tindré temps per poder escriure tot això... ja sento l'olor del sopar que m'espera a taula, ara que encara està calent.