La biblioteca de Occidente en contexto hispánico

La biblioteca de Occidente en contexto hispánico

Garrido Gallardo, Miguel Ángel (dir.). La biblioteca de Occidente en contexto hispánico. Logroño: Unir Editorial, 2013. 424 p. ISBN 978-84-15626-88-6. Actes d'un congrés internacional celebrat a Madrid i San Millán de la Cogolla el juny de 2013. Disponible també en línia a: http://bibliotecadeoccidente.unir.net/wp-content/uploads/2014/02/Actas.pdf

El volum ressenyat conté una selecció de les ponències del congrés celebrat amb motiu de la proposta feta per Miguel Ángel Garrido d’editar en paper 100 grans obres de la literatura occidental, constituint una col·lecció de culte adreçada a famílies mínimament cultivades. Amb la incertesa de ser llegits en aquest format, inclouran també una versió digital de cada obra.

El congrés es va desenvolupar al voltant dels criteris seguits per fer aquesta tria d’obres prou representatives per ser conservades en format tradicional davant l’avenç implacable de la lectura digital. La selecció abasta el període comprès entre la Bíblia i els inicis dels anys 60 del segle passat: aquest límit es justifica per la dificultat de garbellar entre la immensa producció editada els darrers 50 anys. Els criteris seguits per a la seva selecció en tot cas no cerquen la unanimitat, ni la llista coincideix amb d’altres proposades per diferents investigadors en el camp de la teoria literària. En alguns casos l’extensió de l’obra és un criteri determinant.

Per resumir, em centraré a comentar cinc de les ponències del congrés que ens poden ser útils des del punt de vista d’un estudiant de llibreria.

1. El cànon científic proposat per José Manuel Sánchez Ron, de la Universitat Autònoma de Madrid

L’autor ens proposa del món grec Els elements, d’Euclides, una obra matemàtica de referència on s’exposen coneixements de geometria i de teoria de nombres amb un pensament lògic i simbòlic aplicable a altres aspectes vitals. Considera aquesta obra com una mostra de la capacitat de l’home per a l’abstracció. 

El segle xvi és il·lustrat per dues obres transcendentals en la història de la ciència, publicades l’any 1543: De revolutionibus orbium coelestium, de Nicolau Copèrnic, on es presenta la teoria heliocèntrica de l’univers, i De humani corporis fabrica, d’Andreas Vesal, metge belga que introdueix la pràctica de la dissecció anatòmica com a mètode imprescindible per a l’estudi de l’estructura i fisiologia del cos humà. Aquestes dues obres van representar la superació de les antigues concepcions i un punt de partida del progrés en dues disciplines: l’astronomia i l’anatomia.

Sánchez Ron ens proposa diverses obres per al segle xvii. De Galileu Galilei Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo Tolemaico e Copernicano. Publicada el 1632, és una obra mestra de la literatura científica, revolucionària per tres motius: va ser escrita en italià i no en llatí, la llengua en què sempre es publicaven aquests textos; presentava una nova forma de relat científic expressat com un diàleg entre tres personatges representant les diferents concepcions de l’univers, i va ser censurada per la Inquisició, que va humiliar l’autor —el qual va defensar aferrissadament la seva obra i les seves conviccions. 

El Discours de la Méthode, publicat el 1637 pel filòsof René Descartes, i els seus apèndixs La Géometrie, La Dioptrique i Les Météores, cerquen la comprensió de multitud de fenòmens del nostre entorn. Guiat per la seva curiositat i seguint un mètode (el científic) aporta grans contribucions a la matemàtica (introducció de la geometria analítica i les coordenades), la fisiologia i la física. 

La tercera proposta és l’obra cabdal d’Isaac Newton, Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, publicada el 1687. Llibre complex, on es desenvolupen amb precisió les seves teories de la dinàmica i la gravitació, es considera el tractat científic més influent de totes les èpoques. Tots els estudiants hem après de la seva obra. 

Al segle xviii, i enmig de l’esclat de la Revolució Francesa, un autor publicà el primer tractat teòric de química: es tracta del Traité élémentaire de chimie (1789), d’Antoine Laurent de Lavoisier, considerada obra canònica per Sánchez Ron en situar la química a l’alçada de la física i la matemàtica. 

Les obres proposades per al segle xix, caracteritzat per grans avenços científics, són tres. 

La primera és la del gran geòleg britànic Charles Lyell, que assentà les bases de la geologia moderna en la seva obra Principles of Geology (1830-1833). Llibre de gran distribució, amb 13 edicions publicades, s’hi postulava la teoria de la morfogènesi progressiva de roques i estructures geològiques. La seva visió va ser posteriorment modificada per Alfred Wegener, ja entrat el segle xx. 

Autènticament revolucionària fou la idea presentada per Charles Darwin en un llibre considerat d’obligada presència en tot cànon: On the Origin of Species by means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life. Introduí la teoria darwiniana de l’evolució de les espècies desmuntant les idees antropocèntriques vigents fins aleshores.

La tercera obra és fruit dels grans progressos experimentats per la medicina en el segle xix, en aplicar el mètode científic i aliar-se amb la química i la física: Introduction à l’étude de la médecine expérimentale (1865), del fisiòleg Claude Bernard. Representa el primer tractat experimental de fisiologia humana i patologia, de gran influència en el progrés de la docència de la medicina. 

Del segle xx, el més prolífic en termes científics, l’autor constata que l’article breu esdevé el vehicle amb el qual els científics ens presenten els resultats de les seves recerques i, per tant, més que grans llibres de ciència tenim grans textos de divulgació, com serien The Double Helix: A Personal Account of the Discovery of the Structure of DNA , de James Watson, Cosmos, de Carl Sagan, The First Three Minutes: A Modern View of the Origin of the Universe, de Steven Weinberg, A Brief History of Time, de Stephen Hawking, o The History and Geography of Human Genes, del biòleg de poblacions Luca Cavalli-Sforza, entre d’altres. Per a l’autor, l’únic llibre que pot ser considerat un canònic del segle, publicat el 1917, és Über die spezielle und die allgemeine Relativitäts theorie, d’Albert Einstein. 

Per tancar el cànon afegeix un llibre considerat un prolegomen en l’aparició dels moviments conservacionistes: Silent Spring, publicat el 1962 per la zoòloga Rachel Louise Carson. 

2. Anàlisi de José García Barrientos, del CSIC, del cànon proposat per Miguel Ángel Garrido, fent èmfasi en les obres teatrals.

José García Barrientos, en una altra ponència, analitza el cànon proposat per Miguel Ángel Garrido a partir de tres criteris: la representació dels diferents períodes històrics, les llengües i els gèneres, posant èmfasi en el gènere teatral. 

En primer lloc fa una visió crítica de la proposta de Garrido. Opina que la tria limitada a una obra per autor i d’extensió reduïda provoca distorsions com la de mantenir Proust amb una obra secundària en lloc de la seva publicació més coneguda A la recerca del temps perdut. També adverteix de l’absència d’autors com Baroja, Unamuno i Ortega. Esmenta la desviació cap a un context hispànic més espanyol que americà, en ser-hi Aleixandre i no Cernuda, ni Paz, ni Neruda. En poesia adverteix de l’absència d’autors com Baudelaire, Rimbaud, Verlaine, Mallarmé o Petrarca. En el gènere teatral constata en alguns casos la preferència de Garrido per les antologies com les Tragèdies, d’Èsquil, o les Comedias, de Lope de Vega, i en altres casos, per obres úniques, com Medea, d’Eurípides, Èdip rei, de Sòfocles, Hamlet, de Shakespeare o L’avar, de Molière. L’autor considera les antologies molt més representatives per al cànon. Tanmateix prefereix un cànon amb obres representades per elles mateixes sense cap atribució que les transcendeixi com pot ser la cultura (oriental o occidental), la història, la llengua o la religió. 

Un altre dels aspectes a considerar en el cànon de Garrido és la seva gran amplitud històrica, uns tres mil·lennis, fet que provoca una distribució molt irregular de les obres. Des de les 12 obres grecollatines, que abasten 4 segles, fins a les 28 obres de la primera meitat del segle xx, amb grans espais entre els segles iv i xii i la poca representació del segle xviii. En conclou un sobredimensionament dels darrers segles causat potser pel fet de ser obres més properes al nostre pensament que les dels antics clàssics. En tot cas, l’autor admet que sempre es produiran algunes distorsions resultat de la llibertat de criteri i la permeabilitat cultural del qui el proposi. 

També constata desequilibri en les llengües representades, principalment pel castellà i l’anglès molt per damunt del francès, el llatí, l’alemany, el rus, l’italià, el portuguès, el danès, el suec i el noruec. Cap altra llengua occidental hi és present. 

Respecte als diferents gèneres presents en el cànon proposat, García Barrientos ens fa adonar de la gran presència de la narrativa i la poesia sobre el teatre, i d’una presència testimonial d’obres d’assaig. Això s’accentua al segle xx on el teatre passa de ser considerat un gènere literari per excel·lència a un gènere residual, en benefici de la narrativa, la lírica l’assaig i el periodisme. L’autor pensa que només el reconeixement del teatre com a forma mixta de literatura i espectacle pot tornar a situar aquest gènere en el cànon del segle xxi. 

La conclusió a què arriba García Barrientos sobre el cànon de Garrido és la constatació de la decadència literària del teatre, la hipertròfia històrica dels segles xix i xx, el creixement de l’anglès com a llengua canònica i la preeminència de la narrativa, que atribueix als canvis en el pensament literari produïts pel romanticisme. Qualifica la proposta de Garrido com una valuosa biblioteca més que com un cànon. I conclou també que un cànon sempre podrà ser objectable ja que és fruit d’una tria feta seguint uns determinats criteris. 

3. El cànon literari de la literatura infantil i escolar

Alexia Dotras Bravo, professora adjunta de l’Escola Superior d’Educació de Bragança, revisa la selecció dels clàssics literaris infantils i el cànon infantil escolar.

L’autora esmenta l’interès d’escriptors i filòlegs pel debat sobre les seleccions dels clàssics de la literatura infantil. Destaca, a l’Estat espanyol, les seleccions realitzades per l’equip Peonza i la Fundación Germán Sánchez Ruipérez, i les exposades a portals web, com la de la Biblioteca virtual Miguel de Cervantes. En tot cas els equips de selecció coincideixen en el fet que són lectures exigents, que requereixen un cert aprenentatge per tal d’anar trobant gust per la seva lectura. En alguns casos proposen la realització de lectures recreatives combinant imatges i paraules, amb àlbums il·lustrats o còmics. 

Alexia Dotras ens mostra l’evolució del terme cànon des del primer concepte, en què es parla de model de característiques perfectes i obra escollida per la seva excel·lència, fins al més recent, en què cànon representa el corpus o conjunt de textos científics o literaris valuosos i dignes de ser comentats, que poden servir de base a una recerca, sempre amb la voluntat de mantenir-los vius socialment i amb una funció pedagògica. La tria però, estarà sempre subjecte als criteris i valors ideològics propis de la cultura de cada lloc i temps. 

L’autora constata que tot i que sovint els alumnes no poden apreciar tota la riquesa de llenguatge d’una obra clàssica, sí que l’aprecien en obres més del seu interès. Molts clàssics integrats al cànon infantil no han estat pensats originalment per a nens (Alícia, el Petit Príncep, obres de Dickens, Verne o Stevenson). Són obres infantilitzades per la presència d’un nen com a protagonista d’una trama plena d’aventures i elements fantàstics. Només uns pocs han estat concebuts per ser llegits per infants i joves. 

L’autora esmenta els primers treballs de selecció i recopilació de clàssics adreçats a infants deguts a José Montero Alonso, el 1928, i la més coneguda és la selecció feta per Carmen Bravo Villasante d’obres modèliques adreçades a escolars. Actualment les seleccions més difoses són les dues esmentades a l’inici de la ressenya, i les de Victoria Sotomayor el 2007 i la de García Padrino dins la seva obra El canon en la literatura infantil o el debate interminable. L’autora creu que encara hi ha feina per fer de cara a definir els clàssics de la literatura infantil espanyola. Constata que moltes de les obres canòniques han estat transformades per fer-les més entenedores. En aquests casos cal tenir molta cura de no fer tergiversacions a favor de cap ideologia. 

Respecte al cànon infantil i escolar, el considera una qüestió no resolta. Tracten el tema Canon, literatura infantil y otras literaturas (Cano Vela y Pérez Valverde, 2003) i les recerques en competència literària escrites per Antonio Mendoza Fillola, que veu el cànon com el conjunt d’obres idònies per formar literàriament un lector convertint-lo en un lector competent. Així doncs, serien proposables pel cànon el conjunt de materials literaris que el mestre utilitza a l’aula per desenvolupar les competències lingüístiques i literàries dels alumnes. 

També considera de gran ajuda la proximitat del lector amb l’escriptor, i la del text amb la cultura i llengua pròpies. Tot i que hi ha propostes institucionals de lectures per a nois i noies a partir del segon cicle de secundària, proposa que quedi a criteri dels mestres, en l’exercici de la seva llibertat de càtedra, la darrera paraula a l’hora de recomanar lectures adaptades a les necessitats i interessos dels destinataris, sempre amb l’objectiu de despertar l’interès per la lectura. 

4. Els llibres de música, el cànon de música hispànica i el futur dels llibres de música anotada en biblioteques i arxius

David Fernández Durán, doctor en Història i Ciències de la Música i professor superior de Musicologia pel Conservatori Superior de Música de Madrid, aborda en aquesta ponència el present i el futur dels corpus de llibres de música anotada en arxius i biblioteques a Espanya, atenent els aspectes de conservació, digitalització i consulta. Donada la seva importància, proposa també la inclusió d’una selecció d’aquests textos en el cànon de llibres que cal preservar. 

L’autor fa notar el paper cabdal de la digitalització per conservar el patrimoni musical històric i facilitar-ne l’accés, especialment de les partitures. Cita la gran tasca portada a terme per la Biblioteca Nacional i es lamenta de l’endarreriment del procés en altres arxius i biblioteques per deficiències de gestió pressupostària o manca de formació d’especialistes. Quant al futur, comenta el paper de la integració digital de partitures i arxius d’àudio amb accés lliure a les obres de domini públic i la tendència dels diferents arxius a coordinar-se. 

En referència a la proposta d’un cànon musical de tradició hispànica l’autor mostra la gran dificultat de fer-ne una selecció a causa del gran nombre d’obres. Proposaria, pel seu gran valor, els tractats De musica practica, de Bartolomé Ramos de Pareja; De musica libri septem, de Francisco Salinas; Arte Tripharia, de Fra Juan Bermudo; El libro llamado Arte de tañer fantasia, de Fra Tomás de Santa María; diversos tractats de viola, arpa i orgue de Milà o Cabezón; Fragmentos músicos, de Pablo Nassarre; La llave de la modulación y antigüedades de la música, d’Antoni Soler, i el llibre tercer de les Etimologías, de sant Isidor de Sevilla. L’autor conclou que davant la dificultat d’incorporar aquestes i més obres al cànon literari, caldria reduir la representació a un apèndix on siguin presents una peça de cada període històric. 

Fernández Durán proposa uns representants des de la baixa edat mitjana fins al segle xx. Inicia el recorregut amb les monodies litúrgiques visigoticomossàrabs recopilades a l'antifonari de Lleó (1069). Continua amb les Cantigas de Santa María, d’Alfons X, còdex de monodies cortesanes clau en la recerca musicològica medieval on la poesia trobadoresca s’expressa en una notació musical avançada per l’època. Les referències polifòniques de l’Ars antiqua són representades pel Còdex Calixtí, on trobem la primera peça a tres veus d’Occident. L’acompanyen en la selecció els Còdex Madrid (segle xiii) i el Còdex de las Huelgas (segle xiv), únic que es troba encara al seu lloc d’origen. 

Els segles xv i xvi representen el període d’or de la polifonia. De la prolífica escola de música de la cort dels Reis Catòlics destaquen els cancioneros de la Colombina, d’Uppsala, de Medinaceli, de la Catedral de Segòvia i el famós Cancionero de Palacio, amb 458 peces de Juan del Encina, Anchieta, Peñalosa, Escobar, Urrede i Milà. 

Del segle xvii l’autor en destaca l’aparició de les primeres formes de teatre musical amb les òperes i sarsueles. En destaca l’òpera de Calderón de la Barca Celos aun del aire matan, inspirada en Les Metamorfosis d’Ovidi i música de Juan Hidalgo. 

El segle xviii és marcat per la figura d’Antoni Soler, del qual considera modèlics els quintets de cambra, per la seva originalitat, els concerts d’orgue i les sonates de tecla. 

El moviment romàntic del segle xix i l’acció de les múltiples societats culturals fundades impulsaren les arts musicals. L’autor en destaca les sarsueles d’autors com Barbieri, Bretón, Checa i Chapí, entre d’altres, i els treballs musicològics de Pedrell o Saldoni. Les obres de piano esdevenen significatives, especialment les d’Enric Granados (Goyescas, Valses poéticos, Danzas españolas) i Isaac Albéniz, que amb la suite Iberia connecta amb el moviment impressionista. 

Finalment, del segle passat, en considera rellevant la figura de Manuel de Falla, autor de grans obres musicals inspirades a partir d’elements folklòrics (El amor brujo, El sombrero de tres picos, La fantasía bética) i una obra inspirada en dos capítols del Quixot: El retablo de Maese Pérez. 

L’autor atribueix a totes aquestes obres no únicament valors estètics, sinó valors culturals representatius de cada època, i les considera mereixedores d’ocupar una posició dins la selecció d’obres de la biblioteca hispànica d’Occident. 

5. Literatura de viatges i cànon

En aquesta ponència, Luis Alburquerque García, del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas), proposa definir el gènere de relat de viatges i fa recerca d’aquelles obres que poden ser més significatives per formar part d’un cànon. 

L’autor indica que moltes de les obres que apareixen a la llista de Garrido Gallardo contenen o narren un viatge (l’Odissea, El lazarillo de Tormes, El Quijote, entre d’altres). Aquest desplaçament és part necessària en moltes narracions, i per tant es podria afirmar que molta literatura és de viatges de ficció, i que podríem considerar Homer el pare d’aquesta literatura. Altres obres són de viatges en el sentit més objectiu, com Els viatges de Marco Polo, o les Cròniques del descobriment, del segle d’or. L’autor considera Heròdot el pare d’aquesta línia, molt menys representada en els corpus d’obres tot i la seva importància històrica, antropològica i social i la seva qualitat literària. 

Alburquerque ens diu que tot relat de viatges consisteix en una descripció objectiva dels fets que se succeeixen durant la seva realització. Itinerari, cronologia i llocs són descrits de forma realista, predominantment en primera persona, on l’autor és el testimoni dels fets. Diverses figures literàries acompanyen la narració amb elements paratextuals (encapçalaments, títols, pròlegs, imatges, mapes) que donen unitat i coherència a l’obra i elements intertextuals (relació amb lectures prèvies i altres referències, cites i al·lusions) que ajuden a contextualitzar l’obra. 

A continuació l’autor fa un recorregut per la història del gènere. S’inicia a l’època clàssica amb les Històries, d’Heròdot, i l’Anàbasi, de Xenofont. L’edat mitjana ens aporta les Andanças e Viajes, de Pedro Tafur (segle xv) o Embajada a Tamorlán, on González de Clavijo descriu un viatge a Mongòlia. 

Durant el segle d’or destaquen les cròniques del descobriment: el Diario de los viajes de Colón, les Cartas a los Reyes i Cartas de relación, d’Hernán Cortés, o Los naufragios, d’Alvar Núñez Cabeza de Vaca, són obres d’un gran valor antropològic. 

El segle xviii consolida la tradició encetada el segle anterior amb els viatges pedagògics, incorporant els ideals de la Il·lustració. L’autor esmenta Viage de España, d’Antonio Ponz, malgrat que sembla més una guia de viatge que un relat. També elogia l’obra Cartas de Jovellanos i Diario, del mateix autor, com a relat minuciós i de gran bellesa descriptiva. Igualment destaca Leandro Fernández de Moratín amb les seves Obras póstumas, on trobem els seus relats de viatges. Abunden també a l’època els relats de viatges que molts intel·lectuals feren a Itàlia: el Viaje desde Madrid a Italia, de José de Viera, i les Cartas familiares des d'Itàlia, del pare Joan Andrés. Totes elles mostren una clara vocació didàctica. 

Segons l’autor, la figura del viatger i l’escriptor es fusionen durant segle xix i el relat esdevé la condició del viatge. D’aquest període en destaquen Viaje al Vesubio, del Duc de Rivas; De vuelta de Italia, de Pérez Galdós; Del Ebro al Tíber, d’Amós de Escalante; De Madrid a Nápoles i La Alpujarra, de Pedro Antonio de Alarcón; Recuerdos de viaje por Francia y Bélgica, de Mesonero Romanos, i Por Francia y por Alemania, d’Emilia Pardo Bazán. Vicente Blasco Ibáñez fa relats a partir de grans cròniques periodístiques a París: impresiones de un emigrado (1893) i En el país del arte. Valera descriu amb gran riquesa intertextual els seus viatges a Cartas desde Rusia. 

A finals del xix periodisme i literatura van convergir. Molts llibres de relats eren el recull d’articles de viatges publicats a la premsa periòdica. Destaquen les Notas de andar y ver: viajes, gentes y países, d’Ortega y Gasset, i els relatos de viatges, d'Unamuno, Baroja o Azorín, inspiradors de l’obra viatgera de Camilo José Cela, ja al segle xx. 

De l’Espanya de la postguerra, els relats de viatges mostren una profunda intenció d’anàlisi social: Campos de Níjar, de Juan Goytisolo; Caminando por las Hurdes, d’Armando López Salinas i Antonio Ferres; Tierra de olivos, d’Antonio Ferres, i Por el río abajo, de Grosso y López Salinas. 

Finalment constata la gran quantitat d’autors contemporanis de relats de viatges, entre els quals Javier Reverte, Julio Llamazares, José María Merino, Rafael Argullol, Antonio Muñoz Molina i Jordi Carrión, entre d’altres. Aquests dos últims i d’altres són actualment exponents de la nova tendència en què l’escriptura s’imposa cada cop més al viatge i a la realitat del lloc visitat. 

L’autor conclou que tot i no haver estat percebut com un gènere fins fa poc, el gènere de viatges tindrà una presència indiscutible en la literatura universal. 

El text ressenyat acaba reflexionant al voltant d’altres aspectes a tenir en compte en la determinació d’un cànon: des d'algunes fites històriques en la impremta espanyola del segle XX, la relació entre consciència lectora i creació literària, compendis, enciclopèdies, antologies, el paper dels traductors en la formació del cànon, i sobre autors i obres específiques: García Màrquez, El Quixot, la literatura brasilera, Benito Pérez Galdós, Flaubert i Cortázar. 

Des del meu punt de vista l’obra, que exposa les actes del congrés internacional celebrat pel CSIC a propòsit de la proposta de Miguel Angel Garrido, és un constant motiu de reflexió al voltant de què i com podem triar el més significatiu d’un immens corpus literari, de la relativitat d’aquesta tria quan ens hem de cenyir a un determinat espai i temps. És un text per fer-ne una lectura reflexiva i compartida, article per article, per poder ser sotmesa posteriorment a debat.

Joan Ignasi Genescà Vidal
Alumne de la 3a edició de l'Escola de Llibreria