El 22 d’abril de 1917 arriba al monestir de Montserrat un lot de quadres i antiguitats procedents de Roma. Entre d’altres, un oli d’un Sant Jeroni penitent atribuït a Josep de Ribera, lo Spagnoletto. El quadre l'havia adquirit el pare Ubach a Roma dos anys abans, en la subhasta que va tenir lloc al Palazzo Magni.
Bonaventura Ubach i Medir (Barcelona, 1879-Montserrat, 1960) (O.S.B.) de molt jove, als quinze anys, ingressa al monestir, i als vint-i-tres és ordenat monjo, i ja mostra un evident interès per tot el que fa referència a la Bíblia. El seu entusiasme aviat el porta a conèixer en primera persona l’Orient Mitjà. El 1906 viatja a Jerusalem, Palestina, Síria i Aràbia, on aprèn l’hebreu, l’àrab i el siríac. Fruit d’aquests viatges, el 1913 publica el llibre El Sinaí: viatge per l’Aràbia Pètria cercant les petjades d’Israel. A Roma, entre el 1913 i 1922, és professor de siríac i hebreu al Pontificio Istituto Liturgico di Sant’Anselmo, la casa mare dels benedictins a la Ciutat Eterna.
El monestir de Montserrat en aquella època encara s’estava recuperant de la desfeta de la Guerra del Francès, el 1811 va ser espoliat i destruït per les tropes de Napoleó, i si alguna cosa en va quedar, el 1835 va desaparèixer del tot amb la desamortització de Mendizábal. El 1913 Antoni Maria Marcet és nomenat abat de Montserrat, home emprenedor, vol dotar el monestir que s’està reconstruint d’algunes obres d’art que el dignifiquin. El seu home de confiança serà Ubach, que rep l’encàrrec de crear un primer museu amb peces arqueològiques de l’Orient bíblic. Ubach, bon coneixedor dels usos i costums del territori, s’hi esmerça. En la seva única visita que fa al Museu Egipci del Caire, el 1923, es guanya la confiança del director, que el convida a visitar els subterranis amb total llibertat per escollir les peces que més li agradin: dos sarcòfags, dues mòmies (una de persona, l’altre de cocodril) juntament amb un seguit d’objectes diversos de l’antiga civilització egípcia; total 27 lliures, una ganga.
Tornem al quadre de Sant Jeroni penitent. Ubach, home expert en moltes matèries, però no especialment en art, en comprar el quadre, l’únic que pretén és poder penjar-lo a la seva cambra d’estudi, sant Jeroni és el seu ídol. És ben sabut que Jeroni (Estridó, vers 331/345-Betlem, 30.9.420) va ser el traductor de la Bíblia al llatí, l’anomenada Vulgata, text canònic de l’Església Catòlica Romana durant 1500 anys.
El 1914, un jove Roberto Longhi, que anys més tard esdevindrà un dels més reconeguts experts en l’obra de Caravaggio, visita la col·lecció Magni a Roma, i entre les obres exposades veu el quadre de Sant Jeroni, en aquella època atribuït a Josep de Ribera, dit lo Spagnoletto (Xàtiva, 1591-Nàpols,1652) un pintor valencià que va fer carrera a la Itàlia del segle XVII. El seu epítet es deu a la seva discreta alçada. Longhi intueix que el quadre pot ser de Caravaggio, pren apunts, al seu quadern hi dibuixa el quadre i en perd la pista. Com hem vist, un any més tard, el 1915, el pare Ubach el compra en subhasta per 64 lires ‒al canvi, uns 180 euros‒, una altra ganga, més considerant que Ribera en aquell temps era un autor força valorat.
Michelangelo Merisi da Caravaggio (Milà, 1571 - Porto Ercole, Toscana, 1610) en aquella època era un pintor gairebé oblidat. És a mitjans del segle XX quan una sèrie d’historiadors i crítics d’art redescobreixen Caravaggio. A tots ells la personalitat extrema del pintor i la nova manera de representar la figura humana no els deixa indiferents. A Caravaggio, mestre del clarobscur, la crua manera de pintar el cos humà amb les seves imperfeccions i xacres, lluny de l’idealisme de segles anteriors, li va causar més d’un enfrontament amb les autoritats eclesiàstiques. Pel seu caràcter compulsiu, en una baralla va matar un home, i això no li va facilitar les coses. Va morir prematurament als 38 anys, poc després d’haver sortit de la presó. Arreu del món es conserven uns 80 quadres atribuïts a Caravaggio, un dels pintors italians més reconeguts en la història de l’art.
La conversió. El 1943, Longhi, amb la voluntat de localitzar el quadre que havia vist 29 anys abans a Roma, publica un article al primer número de l’anuari d’art Proporzioni, juntament amb el dibuix que n’havia fet. El 1947, l’aleshores director dels Museus de Barcelona i especialista en art medieval, Joan Ainaud de Lasarte, llegeix l’article i relaciona el quadre de Montserrat amb el de Longhi. És a partir d’aquest moment quan el Sant Jeroni penitent és reconegut com un Caravaggio. Investigacions posteriors, de procedència, de tècniques de pintura, de laboratori, de restauració corroboren l’autoria de Caravaggio. El 1951 el Sant Jeroni participa en l’exposició Mostra del Caravaggio e dei caravaggeschi que es celebra al Palau Reial de Milà. És en aquesta mostra quan Roberto Longhi, el curador, atribueix formalment el nostre Sant Jeroni a Caravaggio. Posteriorment, experts internacionals subscriuen aquesta atribució. És així com els atzars faciliten que el Sant Jeroni penitent esdevingui l’obra insigne del Museu del Monestir de Montserrat. En tot l’Estat espanyol només es conserven tres obres més de Caravaggio. Ha estat cedit unes quantes vegades per formar part d’exposicions tant nacionals com internacionals.
El 2005 l’equip tècnic del Museu del Prado fa una restauració a fons del quadre, i apareix una novetat: la mà dreta de sant Jeroni sosté una pedra, objecte que fins llavors havia passat inadvertit. És la pedra que utilitzava el sant per colpejar-se el pit com a acte de penitencia, un dels atributs que el solen acompanyar. Altres atributs que hi apareixen són la calavera (recordem que el mot calavera ve del llatí calvus, una vanitas). Caravaggio, com un mirall, contraposa el crani lluent d’un sant Jeroni vell i decrèpit enfront de la calavera que té damunt la taula, una premonició més que evident del que aviat succeirà, un memento mori de manual.
Més atributs que poden aparèixer en altres quadres: un lleó mansoi i agraït (sant Jeroni li va treure una espina clavada a la pota), un capel cardenalici, malgrat que sant Jeroni mai va ser cardenal, va ser una manera de reconèixer la seva immensa vàlua en la història de l’Església Catòlica. And last but not least, llibres, molts llibres, que l’ajuden en la traducció de la Bíblia.
Recordem una vegada més que el 30 de setembre és Sant Jeroni, patró, entre d’altres, de llibreters, traductors i arxivers. Raó per la qual en aquest blog des de fa sis anys publiquem cada 30 de setembre una semblança dedicada a una de tantes imatges que trobem pel món del nostre sant.
Algú ha volgut veure en la figura del pare Ubach un Indiana Jones a la catalana. Discrepo, si alguna similitud té és amb Thomas Edward Lawrence (Tremadog, Gal·les, 1888-Dorset, Anglaterra, 1935) personatge real més conegut com Lawrence d’Aràbia. Quasi eren coetanis, encara que Lawrence va morir molt més jove, tots dos van ser uns apassionats i estudiosos de la història de l’Orient Mitjà, tots dos dominaven a la perfecció les mateixes llengües antigues, tots dos de joves van viatjar abastament pels mateixos territoris, potser fins i tot van coincidir en alguna ruta del desert o en un antic castell dels creuats, deixo la possibilitat oberta. Ni un ni l’altre, per raons diferents, es van casar, ni van tenir una família convencional. L’austeritat va formar part del dia a dia de Lawrence durant tota la seva vida, només la causa àrab el va motivar; finalment els interessos sociopolítics de l’època el van decebre, va deixar l’exèrcit i voluntàriament va desaparèixer de l’escena pública. També la vida d’Ubach, com a bon benedictí, va ser d’austeritat, va passar feliç la meitat de la seva vida a Jerusalem estudiant textos antics i visitant Palestina. Una de les seves motivacions va ser la de traduir la Bíblia al català, cosa que va començar a fer i publicar, però desavinences amb Francesc Cambó, el patrocinador de la iniciativa, van impedir que la seva traducció sencera reeixís.
BIBLIOGRAFIA
La primera obra que publica Ubach és El Sinaí, viatge per l’Aràbia Pètria cercant les petjades d’Israel (2 abril – 8 maig 1910), un diari de viatge on explica les seves aventures, descobertes i apreciacions d’un territori hostil i perillós. L’objectiu de fer la ruta era conèixer en persona un dels llocs significatius que apareixen a la Bíblia. La primera edició és de 1913, a càrrec del prestigiós impressor Oliva, de Vilanova i la Geltrú, un volum contundent de XII + 366 pàgines acompanyat per 150 fotografies, la majoria preses per Ubach amb la seva Kodak. És una edició de 112 exemplars, el primer i únic de gran luxe, fora de sèrie, destinat al papa Pius X; la resta en paper de fil Guarro col·locada per subscripció anticipada. El pròleg és a càrrec de Jaume Collell, canonge de la catedral de Vic i antifabrià radical. Conté un mapa desplegable de la península del Sinaí on es mostren dos itineraris, el seguit per Ubach i el dels israelites que van fer milers d’anys abans. Com a curiositat, les coordenades geogràfiques del mapa, la longitud, encara estan referides a l’illa d’El Hierro, a les Canàries, com feien la majoria de cartes nàutiques de l’època, malgrat que el meridià de referència internacional era el de Greenwich des de 1884. Com era preceptiu, incorpora els «nihil obstat» i l’«imprimatur». Posteriorment, l’Abadia de Montserrat en va fer un parell d’edicions, una el 1955 corregida i augmentada, inclou la narració de dos viatges més que Ubach va fer el 1928 i 1932, l’altra, el 2011, ambdues en format més assequible.
Una aproximació al pare Ubach és Dom Bonaventura Ubach: l’home, el monjo, el biblista, una biografia del també monjo de Montserrat Romuald M. Díaz i Carbonell publicada el 1962 per Aedos. El 2012 se’n fa una nova edició, revisada pel savi benedictí Josep Massot i Muntaner i publicada per l’Abadia de Montserrat. Com afirma Massot al pròleg, l’interès per la vida i l’obra del pare Ubach en els darrers temps, contra tot pronòstic, ha adquirit una popularitat creixent. El 2011, el Museu d’Història de Barcelona li dedica l’exposició Viatge a l’Orient bíblic acompanyada amb l’edició d’un documentat i ben editat catàleg. El 2010, el periodista i escriptor Martí Gironell publica la novel·la històrica L’arqueòleg: de Montserrat a Terra Santa perseguint un somni (Columna) basada en la vida d’Ubach.
Jean Rolin (Boulogne-Billancourt, 1949) és autor de diversos articles, assaigs, cròniques, reportatges i novel·les on narra les experiències dels viatges, escrits des de diferents parts del món. Mostra l’interès per la investigació etnogràfica i la diversitat cultural. Un dels darrers llibres, del 2019, és Crac, una referència al castell Krak dels Cavallers construït pels croats francesos el segleXII a l’oest del que avui és Síria. Thomas Edward Lawrence, el d’Aràbia, el 16 d’agost de 1909, dia del seu 21è aniversari, el va redescobrir, el va qualificar com el castell més bonic que havia vist mai. El llibre de Rolin bascula entre el periodisme d’investigació, la crònica de viatge i l’autobiografia. Fa un paral·lelisme entre ell mateix i el jove Lawrence, compara llocs i circumstàncies que Lawrence va visitar i viure i de com són ara. Alguns dels indrets trepitjats per Lawrence també ho van ser per Ubach aproximadament en les mateixes dates. La versió en castellà la publica Libros del Asteroide amb traducció de Manuel Arranz.
Coincidint amb el centenari de l’arribada del Sant Jeroni Penitent a Montserrat, els dies 2 i 3 de juny de 2017 es va fer la trobada científica Caravaggio a Montserrat, que va acollir els principals especialistes en la matèria. El 2019, Publicacions de l’Abadia de Montserrat edita Cent anys del Sant Jeroni de Caravaggio a Montserrat, un volum que aplega les comunicacions millorades de la trobada, coordinat per Artur Ramon i Clara Beltrán.
Sumari:
Presentació, de Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat.
1. Artur Ramon – El Sant Jeroni Penitent de Caravaggio de Montserrat, estat de la qüestió.
2. Silvia Danesi-Squarzina – La procedència del Sant Jeroni penitent de Montserrat, potser de la col·lecció Giustiniani.
3. Gonzalo Redín – Corregint Caravaggio. Guido Reni vs el «destructor de la pintura».
4. Rossella Vodret – Darreres recerques tècniques sobre el Sant Jeroni de Montserrat.
5. Ana González Mozo – Restaurant el Sant Jeroni de Caravaggio: aspectes tècnics.
6. Gianni Papi – La influència de la revolució de Caravaggio a Espanya.
7. Clara Beltrán – L’aventura d’un quadre.
Bibliografia. Recull 145 títols ordenats alfabèticament.
Conté 72 fotografies amb les reproduccions de diferents quadres i un retrat en blanc i negre de 1958 del pare Bonaventura Ubach assegut davant del Sant Jeroni.
La segona part conté la traducció a l’anglès de totes les comunicacions, a càrrec de Jordi Ainaud i Escudero, Angela Arnone i Andrew Langdon-Davies.
Artur Ramon Navarro (Barcelona, 1967) pertany a la quarta generació d’una coneguda família d’antiquaris i galeristes. Té una sòlida formació en història de l’art, és l’autor de diverses monografies i estudis, expert i col·leccionista de l’obra del gravador italià Piranesi. Ha comissariat diverses exposicions. Juntament amb Clara Beltrán Catalán ha escrit uns quants articles sobre l’ofici d’antiquari. El 2014 publica Sant Jeroni penitent de Caravaggio, una monografia dedicada al pintor editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Artur Ramon i Clara Beltrán, els coordinadors del llibre, han fet possible la publicació de Cent anys de Sant Jeroni a Montserrat, ells han vetllat per la feixuga feina de posar a punt tota la documentació. És un volum editat amb cura, 220 pàgines que aporten noves dades i valoracions de Caravaggio. Gairebé és la història abreviada de l’art italià dels segles XVI i XVII en set articles ben travats. Es troba a faltar una nota biogràfica dels autors.
De vegades penso que m’hauria agradat ser el pare Bonaventura Ubach. Laus Deo.
Marcel Albet Guinart
Afegeix un nou comentari