Bennasar, Sebastià. Un país lector?: pamflet a favor de la democratització de la cultura i de reivindicació de la lectura i la literatura. Artà: Xandri, 2023. 135 p. ISBN 978-84-127500-2-7. 16,50 €.
Aquest estiu van saltar als mitjans de comunicació dues notícies importants: primera, que segons l’informe PISA, a Catalunya i entre els nens de deu anys, l’índex de comprensió lectora era dels més baixos de l’Estat espanyol. I segona, el vint de juliol es va presentar finalment el Pla nacional del llibre i la lectura que té com a objectiu general el foment de l’hàbit lector i l’increment dels índexs de lectura, especialment en català.
Per tant, quan em van proposar que fes la ressenya i comentari del llibre de Sebastià Bennasar Un país lector?, vaig acceptar encantat perquè el problema del baix percentatge de lectors que hi ha a Catalunya i Espanya sempre m’ha semblat un problema molt important i generalment poc tractat.
La Generalitat de Catalunya publica anualment l’informe Hàbits de lectura i compra de llibres, que podeu trobar fàcilment a Internet. Té poc ressò social però és prou indicatiu. D’entrada, considera –en l’última edició, amb dades referides a 2022– que són lectors el 98,2 % de la població perquè llegeixen com a mínim una vegada al trimestre en qualsevol suport, sigui llibres, còmics, diaris, revistes, webs, blogs o altres xarxes socials. I aquesta definició tan peculiar sempre em desperta la pregunta de si parlen de lectors o només es refereixen a persones que saben llegir.
També estableix una tipologia de lectors:
- Lectors freqüents, que llegeixen almenys una vegada a la setmana
- Lectors habituals, que llegeixen almenys un cop al mes
- Lectors ocasionals, que llegeixen alguna vegada al mes o al trimestre, i
- No lectors, que no llegeixen mai.
Em va costar trobar quin percentatge de persones no llegeix mai en cap dels formats, i finalment vaig descobrir que és un 30 %, però no he arribat a aclarir quin és el percentatge de lectors freqüents, habituals o ocasionals perquè l’informe hi passa de puntetes. Tanmateix, queda molt clar que tenim un problema greu si considerem que la lectura és una font de plaer, una eina imprescindible de coneixement i, fins i tot, pot fomentar la reflexió.
Així doncs, vaig agafar el llibre de Sebastià Bennasar amb interès: és relativament curt i es llegeix amb gust perquè està ben escrit i es nota ple d’il·lusió. L’autor es defineix en el seu blog com a escriptor, traductor, periodista i agitador cultural. Demostra un coneixement profund de com funciona el món del llibre que descriu en els primers capítols: l’estructura comercial formada per editors (catalans, espanyols o internacionals), distribuïdors i llibreters, la part creativa que formen escriptors i traductors o el suport institucional concretat en els ajuts econòmics.
També entra en temes paral·lels: la necessitat i dificultat de publicar els clàssics, la possibilitat d’una col·laboració amb els mitjans de comunicació públics o el paper de la societat civil. A continuació, toca aspectes més eteris, com la confabulació de la dreta contra la lectura, la possibilitat que la lectura i la literatura(?) siguin eixos transversals de govern o la necessitat de reformar la festa cívica de Sant Jordi.
Sobre la lectura a l’escola té propostes curioses i interessants, com ara ser partidari d’eliminar les lectures obligatòries o estar en contra de la socialització dels llibres de lectura (perquè cada nen ha de tenir uns llibres seus, propis) i es pregunta quan i com s’hi perden lectors.
Evidentment considera un èxit la xarxa de biblioteques públiques que s’ha creat aquests últims anys i creu que s’ha de consolidar encara més. L’últim capítol el dedica a exposar deu propostes (i una propina) que podrien ajuda a salvar la lectura i la indústria editorial i que m’han semblat un resum encertat del que ha exposat prèviament. I, tot això ho enfoca habitualment a partir de xifres o estadístiques per aconseguir la seva viabilitat econòmica.
D’entrada, em va cridar l’atenció el títol. De quin país estem parlant? D’un d’ideal, de Mallorca, de Catalunya o d’Espanya? A l’inici del llibre, reconeix honradament que la base d’aquest llibre és un pamflet, Per una República Lectora, que va publicar digitalment a Vilaweb el 2016. Em sembla lícit publicar-lo físicament perquè sempre prefereixo els llibres en paper i, com que els pamflets em diverteixen, l’he consultat. El text és gairebé el mateix, potser en un 95 %, i tot just l’adapta als nous temps perquè en set anys han passat moltes coses a Catalunya.
També em va semblar que no parlava gaire de què significa llegir, de la importància cultural i social de disposar d’una base lectora important ni del problema que significa tenir uns índexs de lectura tan baixos. A mesura que avançava, em vaig adonar que no el preocupava gaire aquest tema perquè, subtilment, passava a parlar només de si es llegeix poc o molt en català, de com fomentar la lectura en aquesta llengua i de la seva importància per arribar a la independència.
Així em vaig adonar que estava llegint un text amb una intenció política clara i no un llibre sobre la cultura i la lectura en general. Llavors vaig comprendre l’ambigüitat de títol del llibre i la contundència del títol del pamflet. He de confessar que no m’havia llegit la contracoberta perquè no acostumo a fer-ho i, en canvi, és més clara i indicativa.
No crec que el problema d’un índex baixíssim de lectura vagi lligat amb l’ús d’una llengua concreta, perquè existeix també entre els que llegeixen en castellà. Per què només compra llibres en català un 35 % de la població, segons l’informe que he citat prèviament? L’enquesta d’usos lingüístics que fa la Generalitat de Catalunya cada cinc anys (l’últim és del 2018 i crec que encara no ha aparegut el del 2023 perquè s’està efectuant actualment) considera que només el 36,1 % de la població té el català com a llengua habitual. Oh, rara coincidència! El problema de quina llengua s’usa és un, molt concret i dificilíssim de canviar o solucionar. Desitjos i realitats van per camins complicats perquè hi intervenen molts factors i tots diferents.
Però el tema que ens interessa ara és un altre, el del baix índex de lectura en general i en qualsevol de les dues llengües a les tres autonomies de l’antiga Corona d’Aragó. Quines polítiques es podrien aplicar? Com es canvia un mal hàbit que arrosseguem des de sempre? Augmentarà només per motivacions polítiques? De tot això el llibre analitzat avui i aquí no en parla. I precisament aquest és el tema que m’interessa i preocupa. A part d’això, potser si l’índex de lectura pugés, tindríem més capacitat per decidir amb coneixement quina llengua triem... entre moltes altres coses.
Josep Cots
Llibreter sènior de la llibreria Documenta
Afegeix un nou comentari