«La palabra, la letra y la página»

Fontana, Rubén. La palabra, la letra y la página: la forma gráfica del diseño. Pról., Zalma Jalluf. València: Campgràfic, 2020. 235 p. ISBN 978-84-96657-56-4. 22 €.

L’autor del llibre, Rubén Fontana, és un reputat «tipògraf» argentí, que ha estat i continua essent un referent dins de la matèria, especialment a Hispanoamèrica i en menys mesura a Europa. La seva formació és bastant comuna dins el món del disseny, especialment en les generacions de mitjan segle passat. Totes elles es caracteritzen per tenir uns inicis acadèmics en escoles d’art, on es mostren les bases formals d’allò que se’n diu «artisticitat». A continuació i superada aquesta fase, els aprenentatges provenen d’una vida professional competitiva, on els coneixements són extrets de la pràctica diària. Això fa que les seves aportacions al disseny i a la tipografia siguin el resultat d’un «autodidactisme» volgut, condicionant així uns resultats que moltes vegades pequen d’una falta de visió panoràmica i de la manca d’un cert rigor disciplinar. Cal recordar que la creació de centres especialitzats i de caire universitari en la docència del disseny es produeix en les darreres dècades del segle XX. De tota manera, cal rememorar que a Barcelona, i sota el patrocini de la «Llotja», es va crear al 1775 l’Escola Gratuïta de Disseny i Nobles Arts.

Si algú preguntés de manera sincera sobre els continguts del llibre que pretenem comentar, no sabríem dir quina seria la resposta. No tenim clar si la proposta de l’autor és una biografia, un assaig, un llibre d’autoajuda, un manual, una miscel·lània, un «divertimento» o…; francament, hi trobem una mica de tot això, en les pàgines d’aquest llibre. Creiem que estem davant d’un tipus d’escrit molt comú entre aquells autors que han viscut una vida dedicada a les produccions creatives i que malauradament han arribat al final de la seva activitat productiva. Aquell moment de la vida on es mira el camí recorregut i neix la necessitat de justificar-se obrint un via de pseudocreació teòrica que doni sentit a l’obra feta i que asseguri la seva transcendència, fent veure que tot allò que s’ha produït té un valor superior.

El llibre, subdividit en deu capítols, s’estructura en una seqüència narrativa que arrenca amb els comentaris i clarificacions de l’autor sobre les primeres fases de vida dels infants i les diverses etapes d’aprenentatge del llenguatge, per concloure en els darrers capítols –a mode de manual– enunciant allò que un dissenyador gràfic ha de fer per obtenir una bona compaginació d’una publicació bibliogràfica.

Com no podia ser d’una altra manera i com a introducció general al llibre, el text s’inicia amb el tradicional resum històric de l’evolució de l’escriptura, repetint els típics i tòpics de sempre. Com era d’esperar, també hi trobem la referència sobre l’atribució de l’invent dels caràcters mòbils als xinesos. L’afirmació se sustenta en el fet que aquests disposaven d’una sèrie de motlles singularitzats per a cadascun dels ideogrames utilitzats en la llengua xinesa. Aquesta consideració queda molt lluny d’allò que és en realitat la impremta, ja que aquesta es basa en el concepte de polimotlle, entès com a joc de combinatòria modular seguint certes proporcionalitats. Però encara hi ha més diferències fonamentals, aquelles que fan referència a conceptes tals com la capacitat de reproductibilitat, seriació, combinatòria, etc. De totes elles sobresurt la definició de «mínim», aquella quantitat de tipus necessaris per compondre i imprimir alhora diverses pàgines de text en diversos idiomes. Normalment, un plec. 

A aquesta primera tanda de continguts li segueix una llarga especulació sobre l’aprenentatge de l’escriptura en els primers nivells d’escolarització. Es parla de les capacitats formals que han de tenir els alfabets per facilitar el reconeixement de les lletres i la seva assumpció com a sistema comunicatiu. En aquest context, resulta curiós que no hi hagi cap referència al tipus específic infantil que coneixem com «me mima». És destacable, per altra banda, que tota l’argumentació utilitzada tendeixi a presentar el disseny sota una visió messiànica, com a salvadora del món, cosa que assenyala un posicionament utòpic i redempcionista molt allunyat de la realitat vivencial. Aspecte, aquest, que anirem trobant en els diversos capítols del llibre.

Seguidament i des d’aquests primers posicionaments, es produeix un salt argumental, passant directament, sense solució de continuïtat, a fer una anàlisi d’allò que es podria considerar una història de l’evolució del disseny gràfic a l’Argentina i, per extensió, a tota Hispanoamèrica. Entremig d’aquesta proposta històrica, hi trobem una sèrie d’afirmacions que situen amb claredat el posicionament de l’autor. Així, ens assabentem que el «missatge» es forma, que la paraula és funció o bé que la «lletra forma» és la paraula, etc. En tot cas, s’aprofiten aquests referents per presentar, des del punt de vista autobiogràfic, la motivació i l’organització dels plans d’estudi de la «Carrera en Diseño de Tipografía» i la «Maestría en Diseño de Tipografía», on se solapen els conceptes d’ofici amb altres reflexions sobre les confeccions formals dels alfabets.

A continuació, l’autor es postula com gran defensor del sistema de l’autodidactisme com a procés de formació dins el camp del disseny, recordant aquella dita que diu que «l’aprenent aprèn fent i desfent», de clara vinculació amb la tradició artesanal. De tota manera, hi ha una voluntat per derivar-ne uns coneixements pseudoteòrics que siguin capaços d’articular una pràctica projectiva. Mostra d’aquesta voluntat la podem trobar en tres noves definicions de la «lletra»: com a «símbol», com a paraula o bé com a «marca» quan no té referència semàntica. En definitiva, un aiguabarreig que, en lloc de clarificar les coses, les complica sense cap necessitat.

Arribats a aquest punt, l’autor torna a fer un salt argumental i ens introdueix en el món de la producció bibliogràfica digital, on, a tall de comentari, vol establir alguns paral·lelismes amb la tradició editorial sobre suport físic. També contempla els diferents modes dels possibles sistemes de lectura, des d’aquells que simplement impliquen una mirada somera per sobre el text, fins aquells on l’atenció del lector és màxima. Aquí, novament, el disseny gràfic i la determinació dels alfabets, assenyalen les possibilitats comunicatives de les paraules que marquen la funció més elevada en esdevenir «lectura».

Nou salt argumental en el transcurs del llibre. Apareix un nou element a tenir en compte quan es parla de text: el «paràgraf». Així, l’autor estableix una seqüència expressiva que arrenca amb la lletra, passa per la paraula i es concreta en el «paràgraf», oblidant o sobreentenent que tot acaba en l’obra literària. S’estableix una seqüència que va des de la singularitat de la lletra fins a la complexitat de la caixa de text. Cal dir que no podem estar més allunyats d’aquesta derivació, i especialment des del punt de vista del disseny on la seqüència és exactament la contrària. Aquí es parteix d’un text general (obra) que, per derivació, acaba amb la definició dels alfabets i dels seus cossos corresponents. S’ha de considerar que l’obra és l’encàrrec i, per tant, l’inici de tot procés projectiu.

Si seguim la lectura del text comentat, ens trobem amb una sèrie de continguts de caire pràctic/productiu que venen a ser una espècie de manual de «bons usos en tipografia», i que, alhora, ho són del disseny gràfic, òbviament vist sota el prisma de la manufactura i fabricació. També hi trobem un reguitzell d’anuncis de bons propòsits o d’axiomes a tenir en compte en el desenvolupament de l’activitat del disseny. Així, podem llegir que el text i el conjunt gràfic han de ser harmònics, que les eleccions tipogràfiques han de ser llegibles, que s’ha de tenir en compte les tradicions culturals, etc. En definitiva, una sèrie de consells que no deixen de ser obvis i que assenyalen una mirada més destinada a la divulgació i autoajuda que no pas un text de caire universitari.

En els darrers capítols del llibre, l’autor es dedica quasi totalment a formular un conjunt de consells de caire professional, ja siguin amb referència a les pràctiques d’ofici, com consideracions per l’execució d’un projecte. Són aportacions bastant personals que, d’alguna manera, assenyalen clarament el concepte de la tipografia i del disseny gràfic d’aquells professionals encara sumits en la tradició analògica i en la producció sobre suport físic.

A tall de comentari personal i final, seria oportú manifestar un parell o tres d’aspectes que es consideren clarificadors sobre allò que hem comentat i que d’alguna manera concretarien i definirien molt millor el text referenciat.

Primerament, dir que el propi títol del llibre assenyala, de manera involuntària o intuïtiva, el normal procés que quasi tots els dissenyadors han seguit en el desenvolupament de la seva concepció de l’espai gràfic. De normal es comença per un cert enamorament per la singularitat de la lletra, ja sigui com a element gràfic, ja sigui per la seva operativitat. A aquesta primera fase li segueix el descobriment del valor ideogràfic que manifesta la conjugació de les lletres en paraules. La següent etapa evolutiva es produeix quan el text passa a ser superfície, quan una suma de paraules formen línies i aquestes blocs de text, que es conjuguen amb il·lustracions. El final del trajecte es concreta amb l’assumpció del format del suport i, per tant, amb la visió de la pàgina com un tot expressiu que forma un univers de possibilitats interpretatives.

Aquesta evolució formativa va molt lligada a la tradició d’ofici tradicional i vinculada a la producció industrial, aquella que des de fa anys s’impartia en les escoles d’arts i oficis. Pel contrari, des d’una òptica universitària, on el darrer cicle formatiu és el doctorat, els posicionaments disciplinaris són els que han de conformar l’escenari on es desenvolupen els sabers i els coneixements, circumstància que condiciona una estructura d’ensenyament totalment contrària a la tradicional. En aquest nou entorn es comença, en els primers nivells, amb l’estudi de la globalitat de l’acció projectiva per, a continuació, seguir un recorregut d’especialització que culmina amb la realització d’una tesi.

Una segona consideració a tenir present és que podem entendre la tipografia pura i dura des de tres posicionaments que, si bé complementaris, cadascun d’ells implica punts de vista diferents molt acotats: espai, forma, discurs. Així, espai com a ocupació modular constructor d’un lloc ple o buit, però sempre arquitectònic; forma com a capacitat adjectiva i connotativa en la percepció gràfica i capaç de modificar la concepció del llenguatge verbal escrit; discurs com a transmissor de continguts del llenguatge gràfic. Volem recordar que el llenguatge verbal té dos canals d’expressió: el gràfic i l’oral, i que en cap cas l’un és la traducció de l’altre.

Per finalitzar, i com a darrer i tercer comentari, no es vol perdre l’ocasió de concretar el valor de pàgina.

Des del disseny, que no pas des de la tipografia, una pàgina és el «món». És un «lloc» de trobada on conflueixen tots els elements que necessiten les idees per expressar-se. Determina un espai finit on s’hi han d’acomodar els elements gràfics expressius per conformar una percepció única, concreta i dirigida d’allò que és susceptible de ser llegit. Entenent aquest llegir com un acte de desxiframent. Poèticament, podríem dir que és un paisatge que ens remet al coneixement.

De tota manera, en l’actualitat, aquesta percepció, vàlida des de fa uns quants segles, ha entrat en crisi quan s’han incorporat els recursos digitals en l’imaginari tradicional. La pàgina ha deixat de tenir un format vertical a ser horitzontal; ha deixat de ser fixa a ser dinàmica; ha deixat de tenir una lectura lineal a ser polidireccional; ha deixat de ser passiva a ser activa; ha deixat de ser física a ser virtual, etc. Aquests canvis, de fet, ens estan portant cap a una nova concepció de pàgina, que, si bé no es contradiu en cap cas amb la tradició, amplia les possibilitats i la riquesa de recursos; però sí que contradiuen la tradicional concepció del disseny gràfic, ja que si, en la tradició de suport físic, el projectista podia preveure els resultats i els usos, en l’actualitat aquesta realitat ha desaparegut. Ara no es pot saber com, quan i on hi haurà un usuari i com aquest interactuarà amb les propostes gràfiques, i molt menys quins són el seus recursos tècnics.

En definitiva, la pàgina ha deixat de ser una realitat física per esdevenir un concepte.

Com a cloenda, podríem assegurar que el llibre que tenim entre mans és un recull de diversos textos que no segueixen un fil argumental i on es mostren una llarga llista de consideracions personals sobre l’entorn del disseny gràfic i de la tipografia. Mirada des de l’experiència professional que alhora vol ser docent. 

Dr. Enric Tormo Ballester
Catedràtic de Tecnologia del Disseny, Facultat de Belles Arts de la UB

tipus document

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.