«La tribu Einaudi: retrato de grupo»

Ferrero, Ernesto. La tribu Einaudi: retrato de grupo. Pról., Manuel Rodríguez Rivero; trad., Chiara Giordano, Javier Echalecu. Madrid: Trama, 2020. 241 p. (Tipos móviles; 31). ISBN 978-84-121874-9-6. 25 €.

No és gaire agosarat descriure el període que va de principis dels anys seixanta fins avançats els setanta com una edat daurada de l’edició europea. Són els anys en què coincideixen en el temps una sèrie d’editors amb unes posicions polítiques i estètiques, unes maneres d’estructurar els seus equips, de funcionar i de fer propostes als lectors fins a cert punt comunes i, com a mínim des del punt de vista cultural, no només reeixides, sinó absolutament esplendoroses. Són potser, a França, els anys millors de les Éditions de Minuit de Jérôme Lindon, l’etapa en què Christian Bourgois, després de dirigir entre 1962 i 1966 Julliard i passar breument per Grasset, crea l’editorial que duu el seu nom; l’època també dels grans èxits de Siegfried Unseld a Suhrkamp i una de les etapes més brillants de Rowohlt, a Alemanya; així com de l’activitat més frenètica de Carlos Barral i dels naixements de Tusquets, Lumen i Anagrama a Espanya. Pel que fa a Itàlia, són les dècades de major prestigi cultural de dos editors llegendaris, Giangiacomo Feltrinelli i Giulio Einaudi. I a aquests noms d’editors europeus de primeríssima fila encara se’n podrien afegir molts d’altres que permeten descriure aquella etapa comuna edat d’or de l’edició cultural europea.

Si per conèixer la trasbalsadora trajectòria de Giangiacomo Feltrinelli és imprescindible recórrer a la biografia que en va escriure el seu fill Carlo (Senior service: biografía de un editor), en el cas d’Einaudi, la madrilenya editorial Trama de Manuel Ortuño s’ha ocupat molt eficientment de fornir-nos de les eines indispensables per fer-ho adequadament. Ja fa una mica més d’una dècada que en la valuosíssima col·lecció «Tipos móviles» recuperava la traducció que la prestigiosa Esther Benítez va fer de l’excel·lent llibre on, animat per Severiano Cesari, el mateix editor explicava en primera persona la seva trajectòria professional i les seves idees sobre l’edició de llibres (Conversaciones con Giulio Einaudi, inicialment publicat en espanyol per Anaya & Mario Muchnik). Més recentment, Trama ha complementat aquella visió inevitablement interessada amb el llibre de l’editor torinès Ernesto Ferrero La tribu Einaudi, traduït per Chiara Giordano i Javier Echalecu i prologat per Manuel Rodríguez Rivero que, com assenyala molt encertadament el subtítol a l’edició en espanyol, és «Un retrato de grupo». També l’encerta el sempre fiable Rodríguez Rivero quan defineix el llibre com «una memoria no académica de la peripecia de su fundador, Giulio Einaudi», i alhora com «una crónica eficaz y suficientemente experimentada “desde dentro” de la desaparición de un tipo de edición que, hoy día, salvo excepciones, parece relegada a los pequeños (o no siempre tan pequeños) sellos independientes».

Alguns amb millor llum i d’altres en la penombra o més borrosos, millor o pitjor perfilats, el cert és que la plèiade d’intel·lectuals que apareixen en aquest relat, amb diferents graus de responsabilitat i influència en el que publicava Einaudi, és absolutament impressionant, i Ferrero posa de manifest una sagacitat i una perspicàcia poc comunes per identificar i treure punta als detalls que defineixen el caràcter de cadascun d’ells: Felice Balbo, Norberto Bobbio, Italo Calvino, Luciano Foà, Natalia Ginzburg, Primo Levi, Elsa Morante, Cesare Pavese, Pier Paolo Pasolini, Daniel Ponchiroli, Leonardo Sciascia, Raf Vallone, Elio Vittorini... i, com no podia ser d’una altra manera, Giulio Bollati, l’altre gran puntal, amb una visió financera de l’editorial potser més realista que la del mateix Einaudi, de qui en certa manera n’era el contrapunt.

Si alguna idea ha fixat Eunaudi en l’àmbit de la pràctica editorial és la de «l’edició sí», aquella que pretén arribar a crear-se un lector fidel que congenia i es refia del criteri que regeix les propostes d’uns determinats intel·lectuals i confia que mai li faran passar bou per bèstia grossa, fins al punt de comprar un llibre pel simple fet del segell que llueix a la sobrecoberta. En paraules de Jorge Herralde a Opiniones mohicanas, optar per l’edició «sí» consisteix a apostar per aquella edició «que investiga, se arriesga, busca la parte oculta, lo prohibido, desvela los intereses profundos. Enfrente, la edición “no”, a favor de lo obvio, del mercado, del caballo ganador, sin más preocupaciones que la cuenta de resultados». Això està també molt en sintonia amb la idea d’un altre gran editor contemporani d’Einaudi, Samuel Fischer, per a qui la missió més important i bella de la tasca editorial és obligar el públic a acceptar nous valors, que no sempre seran coincidents amb aquells que desitja.

A banda d’uns retrats que tenen un altíssim valor per si mateixos i posen de manifest l’afinat talent literari de Ferrero, la major virtut de La tribu Einaudi és, doncs, mostrar com operava aquesta mena d’edició, com s’estructurava una empresa d’aquest tipus, quina activitat i quin pes hi tenien els directors de col·lecció, com era el dia a dia i com es resolien (atenció, spoiler: sovint fent més cas de la intuïció que del costum o la tradició) els problemes que en tota empresa editorial sorgeixen diàriament. En certa manera ve a exemplificar amb casos concrets i a confirmar afirmacions com la següent del mateix Einaudi en les seves converses amb Cesarini:

«Quizá el mayor defecto de una editorial cultural, donde necesariamente la atmósfera debe ser laboriosa, sí, pero no burocrática, sea la falta de felicidad. Es una impresión mía, acaso sea una impresión errónea, pero entonces, ¿por qué tanta inquietud y tanto descontento?

¿Dónde se ha refugiado aquella felicidad de hacer las cosas? ¿En las editoriales pequeñas, entonces, donde se matan a trabajar? Quizás las editoriales de cierta dimensión corren el riesgo de burocratizar el trabajo.

Añado que la tendencia de una empresa que produce cultura a volverse burocrática, a hacer demasiada “literatura empresarial”, derrochando tiempo y papel, se conjuga con el riesgo de destruir el bien más precioso, el sentido y la práctica del trabajo colectivo.»

És precisament aquest treball col·lectiu, alegre, edificant i engrescador, que a més es ramificava en una col·laboració culturalment fructífera de veres entre els diversos grans editors europeus de l’època, el que millor i més eficaçment exposa el llibre de Ferrero, que té l’avantatge addicional de poder-ho fer des de dins, donat que des de 1963 i fins a ben avançada la dècada dels vuitanta va treballar a Einaudi i va ser no només testimoni, sinó també en molts casos ‒en particular mentre en va ser director editorial‒ un dels protagonistes principals. Un llibre, un retrat, per emmarcar i tenir ben a la vista.

Obres citades:

• Cesari, Severino. Conversaciones con Giulio Einaudi. Trad., Esther Benítez. Madrid: Trama, 2010. 225 p. (Tipos móviles; 5). ISBN 978-84-92755-11-0.
• Feltrinelli, Carlo. Senior service: biografía de un editor. Trad., Mercedes Corral. Barcelona: Anagrama, 2016. 470 p., [8] p. de làm. (Biblioteca de la memoria; 34). ISBN 978-84-339-0799-8.
• Herralde, Jorge. Opiniones mohicanas. Pról., Sergio Pitol. Barcelona: El Acantilado, 2001. 356 p. (El Acantilado; 43). ISBN 84-9535-946-4.

Josep Mengual
Tècnic editorial, autor de Negritas y cursivas 

En aquest enllaç podreu llegir el sumari i les primeres pàgines del llibre.