Chartier, Roger. Las revoluciones de la cultura escrita. 2.ª ed. Barcelona: Gedisa, 2018. XVI, 183 p. (Cladema. Historia). ISBN 978-84-17341-30-5. 17,90 €.
Roger Chartier és avui, sense cap mena de dubte, un dels estudiosos més sagaços, productius i influents amb què compten les disciplines vinculades d’una manera o altra amb el llibre, ja sigui la història de l’edició, la sociologia del llibre o la història de la lectura. I una de les virtuts d’aquest petit volum que l’editorial Gedisa li ha reeditat amb un nou pròleg («La cultura escrita en el mundo digital») és la possibilitat de conèixer els trets fonamentals del pensament de Chartier d’una manera ràpida i eficaç, per bé que cal tenir molt en compte que es tracta de la seva mirada en un moment determinat, perquè una de les principals virtuts d’aquest savi borgià —de Borges, no dels Borja— és que al llarg de la seva trajectòria ha sabut adaptar la seva manera d’enfocar els diversos aspectes que incideixen en el llibre i la lectura a l’evolució permanent, i en els darrers temps molt ràpida, del seu objecte d’estudi.
Amb el subtítol «Diálogo», el gruix del llibre l’ocupa una llarga i molt ben estructurada entrevista de Jean Lebrun, historiador i sobretot periodista molt bregat en el gènere des que als anys setanta es va foguejar a la mítica Combat, i autor a més d’entrevistes a un seguit d’historiadors importants en la cultura occidental (René Rémond, Alain Corbin, Jacques Le Goff...), publicades en diversos volums per l’editorial Textuel, i d’una biografia sobre Coco Chanel que amb el títol Notre Chanel va guanyar el Premi Goncourt el 2014. A la mencionada entrevista, Lebrun crea els estreps imprescindibles perquè Chartier exposi la seves reflexions sobre algunes de les qüestions majors, a cadascuna de les quals se li dedica un apartat: «¿La revolución de las revoluciones?», «El autor, entre el castigo y la protección», «El texto, entre autor y editor», «El lector, entre restricciones y libertad», «La lectura, entre la escasez y el exceso», «La biblioteca, entre la concentración y la dispersión» i el que s’ha traduït com «Lo numérico como sueño de lo universal» però que també es podria haver traduït com «Lo digital».
És evident que, donades aquestes característiques, a un llibre com Las revoluciones de la cultura escrita se li podria retreure no aprofundir més en els temes que planteja i no girar al voltant d’un tema principal concret que l’aglutini. Cert, però també és evident des de bon començament que en aquest cas no estem davant d’una monografia i també que no hi ha en aquest volum res de la «palla» que sovint farceix els llibres d’entrevistes d’aquesta mena ni cap mena de digressions que s’apartin del tema anunciat al títol. Lebrun fa les preguntes pertinents i Chartier desenvolupa amb la contenció, la precisió i la claredat que el caracteritzen, els seus arguments; ni més ni menys.
Chartier, un dels capdavanters en la reivindicació d’un estudi transversal, interdisciplinari i de mirada oberta sobre el món del llibre, sorprendrà sens dubte a qui no conegui la seva obra prèvia per la profunditat i abast del seu coneixement sobre els molt diversos factors que intervenen en la comunicació escrita. Sorprendrà la densitat de les seves reflexions a l’entorn d’aspectes que potser a primera vista poden semblar secundaris, que fins i tot en una primera lectura potser podrien arribar a interpretar-se com a digressions respecte a la pregunta plantejada, però que en realitat no tarden en revelar-se com a exemples històrics que li serveixen no només per interpretar el present sinó fins i tot per atrevir-se, sempre amb prudència, a fer projeccions sobre el futur possible. I passats els anys des de les seves projeccions a futur (l’edició original en francès és de 1997), és sorprenent tant la seva prudència a l’hora de fer-les com l’encert quan gosa fer-les.
A títol d’exemple, un dels temes als quals Chartier treu molt de suc, entre el ventall de qüestions que tracta, és mitjançant quins procediments i estratègies editorials un títol o una obra pren una determinada connotació als ulls del lector, la qual cosa li permet veure quins aspectes contribueixen a crear la històrica distinció entre alta cultura i cultura popular. Aquí, com en altres ocasions, pren com a punt de partida un cas del segle XVII que ha analitzat amb molt de detall, la col·lecció coneguda com a Biblioteca blava, que també havia estudiat, per exemple, un dels pares de la història de les mentalitats, Robert Mandrou, qui veia en aquesta col·lecció de baix preu i textos d’una certa heterogeneïtat, per bé que sovint en versions abreujades, una prova de la separació entre la cultura popular i l’alta cultura. El que fa Chartier no és tan rebatre aquesta visió —per bé que, en el fons, també—, sinó sobretot plantejar-se una altra mena de preguntes, perquè en realitat no considera rellevant la possible dicotomia o fins i tot la pugna entre la literatura popular i la literatura culta, per a la qual Mandrou identifica en la Biblioteca blava una demostració de la preeminència de la primera; i això al seu torn li permetia posar en qüestió la idea tradicionalment acceptada d’un flux en el qual les grans idees de tota mena arribaven a divulgar-se mitjançant el seu pas de l’alta cultura (preeminentment creativa, ideològicament i estètica) a la popular. En canvi, el fet de fixar-se també en aquest cas en els lectors, permet a Chartier anar més enllà del plantejament de Mandrou, perquè conclou que el públic lector de la Biblioteca blava no només no es circumscrivia a les classes populars, sinó que fins i tot procedia majoritàriament de la burgesia. Chartier es fixa en dos aspectes dels processos comunicatius que li permeten rebatre i contradir les conclusions de Mandrou: els textos (sovint versions d’alta literatura) i els lectors (molt principalment classes mitjanes, burgesia).
Valgui aquest cas com a exemple del que molt probablement sigui una de les majors virtuts de l’obra i el pensament de Chartier, haver introduït una mirada triple, cap als emissors (autors, però també i sobretot editors i distribuïdors), cap als textos (com s’ha fet d’una manera preeminent al llarg de la història) i cap als lectors (d’anàlisi més complexa, malgrat els esforços de la sociologia, l’estadística i els historiadors de la lectura). En bona mesura, això explica al seu torn la seva insistència a reivindicar la conservació de les edicions en la seva materialitat —responsabilitat que òbviament recauria en els bibliotecaris—, fins i tot quan els textos editats es posin a disposició dels investigadors mitjançant la digitalització. La materialitat, el com es basteix el text en el procés editorial (format, tipus d’enquadernació, disseny de la caixa, paratextos, etc.), són elements altament significatius per a una adient interpretació de la vida que han tingut els textos, i de la consideració social que han tingut, dels quals la digitalització no pot deixar testimoni adequat. En conseqüència, la digitalització no hauria de substituir mai per complet la conservació d’exemplars (cosa que, malauradament, no sempre ha passat en el cas de les publicacions periòdiques).
Més enllà d’això, però, aquesta visió propera en certs aspectes a l’estètica de la recepció desenvolupada a partir dels estudis de Hans-Robert Jauss és una bona mostra de fins a quin punt Chartier ha aportat a la història del llibre una mirada que va força més enllà de les anàlisis basades en la descripció i la quantificació. I el mateix es podria dir de la seva particular manera d’analitzar els altres elements que intervenen en la comunicació llibresca.
Aquest petit volum és, doncs, una excel·lent manera d’entrar en el moll de l’os del pensament de Chartier, potser el més clarivident i de major influència actualment en el món del llibre.
Josep Mengual
Tècnic editorial, autor de Negritas y cursivas
Afegeix un nou comentari