Martin, Jean-Paul. Le roman policier africain: regards critiques sur des sociétés en mutation. Québec: Presses de l’Université Laval, 2024. XIV, 216 p. (Sociologie contemporaine). ISBN 978-2-7663-0025-9.
L’autor d’aquest estudi sobre la novel·la policíaca africana és llicenciat en literatura anglesa i ha exercit la seva activitat professional dins el món de les relacions internacionals i la cooperació. Ha sigut conseller de cooperació d’acció cultural a l’ambaixada de França a Windhoek (Namíbia) i alimenta des del 2018 un blog consagrat a la novel·la policíaca africana: Polars africains: le roman policier et l’Afrique (https://www.polars-africains.com/).
Amb aquest llibre, tal com s’indica a la introducció, Martin es proposa analitzar diverses novel·les policíaques que transcorren a Àfrica o escrites per autors africans, no només per destacar-ne la seva part més lúdica, sinó també per demostrar que aquestes obres són un fidel reflex de les societats africanes contemporànies i dels problemes que arrosseguen per anys de corrupció, abusos i conflictes racials, entre altres.
L'autor estableix com a data de partida l’any 1970, i des d’aleshores fins el 2018 comptabilitza un total de 300 novel·les negres, un nombre molt inferior a allò que es publica a països d’Europa, per exemple, en el mateix gènere. Martin creu que els motius de la baixa publicació d’obres policíaques té a veure amb el fet que es considera literatura de segon ordre i que la publicació a Àfrica és cara, a més del gran problema de la distribució.
Martin ha fet una tria de 53 autors de 22 països diferents, i explica que el subgènere triat per la majoria d’autors africans és la novel·la de suspens amb un fort component de denúncia social i que, en general, la motivació per escriure aquest tipus de novel·les és la de mostrar la realitat del continent en totes les seves facetes i que aquesta motivació sovint té més pes que la intriga policíaca pròpiament dita.
L’obra s’estructura en quatre capítols. Cadascun consta d’una introducció i de l’explicació d’una sèrie de novel·les relacionades d’alguna manera. De cada novel·la hi ha un petit apunt biogràfic de l’autor, l’explicació de l’argument i un fragment de lectura, de manera que ens podem fer una idea de l’estil de cada escriptor.
El capítol 1, «La trahison des politiques» (La traïció dels polítics), ens presenta diferents novel·les d’espionatge a l’estil James Bond, ja que molts autors africans es llancen a imitar Ian Fleming i similars com a denúncia de la repressió dels governs africans a partir de 1950 per posar traves a les ànsies d’independència dels ciutadans. En són un bon exemple Fella’s choice, de Kole Omotoso (1974), considerada la primera novel·la negra africana, o Jaime Bunda, agent secret (2001) de Pepetela, una delirant obra basada, evidentment, en l’Agent 007.
El capítol 2 tracta el conflicte entre la tradició i la modernitat, dues concepcions ben oposades i que apareixen sovint en aquest tipus de novel·les. Sovint, les grans metròpolis representen el poder despietat, i els pobles petits els valors morals. Aquí Martin ens presenta obres d’autors potser més coneguts al nostre país com Alexander McCall Smith amb Mma Ramotswe, détective (1998) i Mia Couto amb Le dernier vol du flamant (2000).
Àfrica fora d’Àfrica és el tema del tercer capítol, amb intrigues i investigacions que succeeixen en països europeus (París és un escenari recurrent), però protagonitzats per africans que s’han vist empesos a abandonar els seus països a causa de raons polítiques, econòmiques o climàtiques. A La polyandre, per exemple, una novel·la de Désiré Bolya Baenga del 1998, el focus es posa en la immigració il·legal a París arran de l’aparició dels cadàvers de tres joves africans emasculats.
L’últim capítol tracta específicament la literatura sud-africana, amb una proliferació d’autors en comparació amb els altres països i segurament més coneguts pel públic en general com Wilbur Smith, Deon Meyer o Roger Smith. Les trames, aquí, no són tan específicament africanes, i d’aquesta manera han trobat lectors fora de l’àmbit africà. Deon Meyer, per exemple, amb 13 heures (2008) relata la fugida d’una jove turista americana a través de Ciutat del Cap i la trobada de dos cadàvers. Ambdós casos estan relacionats i l’inspector Griessel haurà de resoldre el cas entremig d’històries de tràfic d’éssers humans, de droga i de bandes criminals. Aquesta obra està traduïda al castellà (13 horas, RBA, 2014) i es pot trobar al catàleg de biblioteques Atena, per exemple.
A la conclusió, Martin afirma que si es vol comprendre Àfrica, siguem o no africans, llegir novel·la negra és una bona manera d’entendre la realitat del continent, ja que les novel·les analitzades tracten d’alguna o altra manera els temes que preocupen els habitants dels països africans, i posen el focus d’atenció, com ho fan totes les novel·les negres, en la crítica social.
Le roman policier africain és un bon punt de partida per posar en valor autors força desconeguts al nostre país i per despertar les ganes de conèixer el continent africà a partir de la novel·la negra.
Bibliotecària, narradora, escriptora i màster en Social Media
Afegeix un nou comentari