«Le roman soviétique», de Dominique Fernandez

Fernandez, Dominique. Le roman soviétique, un continent à découvrir. Paris: Bernard Grasset, 2023. 551 p. ISBN 978-2-246-82801-3. 26 €.

Més que una ressenya o aproximació rigorosa, el meu és un breu comentari sobre una obra peculiar. Per començar, el subtítol no deixa de ser inquietant: un continent que ara ens descobrirà l’autor. I és que des que l’URSS era l’URSS i existia la seva literatura, tant a la mateixa URSS com arreu –des de Buenos Aires o Jalapa a Sydney o Shanghai– es van escriure mil (?) articles, llibres i ressenyes sobre aquest «continent per descobrir». Per a més sorpreses, la coneguda i extensa Histoire de la littérature russe de Fayard (6 volums, 1987-2005), la millor i exhaustiva història de la literatura russa –l´única occidental completa, diria jo–, és menyspreada pel nostre acadèmic gal, que la despatxa en dues frases.

Seguint l’acadèmic Dominique Fernandez (DF), aquesta literatura és anomenada soviètica per dues raons: tant per pertànyer al període soviètic, com per ser-ho: una literatura sotmesa al patrocini i al control del poder soviètic. Però ¿com anomenaríem Mikhaïl Bulgàkov –l’autor d’El Mestre i Margarida–, certament un escriptor de l’època soviètica? O l’ignorat Ieroféiev? Diríem que són soviètics?

Però endinsem-nos en el món que ens descobreix DF tot llegint els seus capítols.

1. L’autor ens explica des del començament les raons que el van portar a tractar un tema –la novel·la soviètica– molt allunyada dels seus interessos i investigacions, cosa que, després de llegir l’inquietant títol, comença a inquietar encara més el lector.
2. Els precursors
   I. A França, es remunta a Alphonse de Lamartine. La novel·la ha de ser popular i social: Jules Vallès, Émile Zola...
   II. A Rússia, els antecedents es troben entre els escriptors del realisme crític, corrent anticipat per Puixkin.
   III. Lev Tolstoi (LT) serà, però, l’artífex del paradigma literari i ideològic de la novel·la soviètica (NS) i marcarà el seu futur. DF realitza (?) una aproximació a l’obra de LT, de la qual destaca la dimensió ètica, pedagògica i «popular». És una característica present, però que, al nostre parer, no la que l’ha fet un dels clàssics russos i universals.
3. Tornem a França: autors propers al realisme socialista.
4. Henry Poulaille
   (No es tracta d’un estudi de la NS?) Poulaille, novel·lista de la vida proletària (i anem per la p. 80!!!).
5. Maxim Gorki (MG)
   Exposició clàssica: vida i obra del pare del realisme socialista (RS), del qual DF no en parla (de moment). Però sí que ens ofereix un seguit d’estudis sobre MG.
6. Ilià Ehrenburg. Segons la mateixa estratègia expositiva, DF se centra en l’autor en relació a França. (Si no fos tan pedant, seria un bon llibre per als francesos amants del seu país.)
   Obres, articles, assajos d’un escriptor soviètic, però de vegades crític amb el seu règim. Amb un estudi extens sobre Gent, anys, vida (memòries publicades també en espanyol a Acantilado el 2014).
7. Com llegir les novel·les soviètiques? Un recorregut general per la cultura soviètica: primer, lliure (?) (i «decadent») i després (des de 1930), presonera de la «dictadura estalinista».
8. Relació d’escriptors i obres sobre la guerra civil: de Lavreniov a Fadéiev passant per escriptors com Pilniak o Bàbel (afusellats pel règim –també els considera soviètics?).
9. «Novel·les de pau»
   Leonid Leónov, Gladkov, Panteleimon Romànov, Aleksandr Grin... Totum revolutum i incomplet (com abans amb Fadéiev i Bàbel, com si a Espanya uníssim Cela i Max Aub, per exemple).
10. El realisme socialista:
    Situa Xólokhov al costat de Trífonov, entre altres antagonistes.
11. Per terres de l’imperi s’atura en alguns escriptors de les repúbliques, entre Arséniev i Aitmàtov (res a veure l’un amb l’altre). I aleshores un es demana: on són els escriptors georgians, armenis, abkhazos, tadjiks, etc., russoparlants i no russoparlants.
12. Profetes desarmats. Utilitzant la fórmula d´Isaak Deutscher per a Trotski, DF parla dels intel·lectuals més o menys enfrontats amb el règim: Lunatxarski, Vladímir Korolenko i Lev Trotski.
13. Utopies i distopies: si DF considera Zamiatinun gran escriptor soviètic, així com Mikhaïl Zóixenko o Bàbel, per què no ho són els ignorats (a diferència de Trífonov  –que no té res a veure amb el realisme socialista on DF l’ha inclòs–), Siniavski, Venedikt Ieroféiev, Ievguénia  Guinzburg, Soljenitsin, Xalàmov i el llarg etcètera dels molts escriptors dissidents? Pregunto.

Segueixen capítols més o menys incomplets, com els dedicats als humoristes, o als novel·listes que narren la «Gran guerra pàtria», per acabar amb els anomenats clàssics: Aleksei Tolstoi, Paustovski, Tiniànov, Pasternak o Grossman. Tots d’estils i tarannà diferents (això sí, tots ells, tots, traduïts al francès).

On són els escriptors de la Rússia camperola, de la novel·la psicològica i urbana, de la surrealista i dissident, etc. (també molts d’ells, traduïts al francès)?

Aquest és potser l’aspecte més criticable del llibre sobre el «continent que voldríem descobrir»: les fonts (quasi) exclusivament franceses dels textos i la manca d’aproximació pròpiament literària a uns autors, figures i obres d’estils, expressivitat i llenguatges tan diferents i tan suggeridors.

Ricard San Vicente Urondo
Professor jubilat de literatura russa a la Universitat de Barcelona