Civantos Urrutia, Alejandro. Leer en rojo: auge y caída del libro obrero (1917-1931). Pról., Antonio Chicharro. Madrid: Fundación Anselmo Lorenzo, 2017. 313 p. (Colección Investigación; 3). ISBN 978-84-946807-4-8. 12 €.
En la primera edició del fòrum Edita Barcelona (juliol de 2016), una jove editora autoproclamada «independent» explicava la innovadora idea que havia posat en pràctica per poder donar veu a escriptors novells, poc coneguts o de públic potencial reduït: destinar els guanys dels llibres més exitosos a finançar aquesta mena d’autors i llibres, la qual cosa li permet fins i tot posar-los a la venda a preus molt modestos i renunciar a obtenir guanys amb aquell tipus de llibres que considera importants però destinats a tenir pocs lectors.
És lògic que una afirmació d’aquesta mena, sobretot pel fet de presentar-se com una audaç i imaginativa innovació, provoqués el somriure sorneguer dels professionals del sector més veterans presents a la sala, que coneixen des de fa dècades la pràctica del que anomenem «preu polític», però també ho és que part de l’auditori i fins i tot alguns mitjans de comunicació piquessin l’ham.
L'anècdota il·lustra una de les conseqüències menys importants del desconeixement sobre la història editorial que a vegades posen de manifest alguns editors novells, que semblen redescobrir periòdicament el Mediterrani. I en aquest sentit, l'obra d’Alejandro Civantos resulta doblement profitosa, donat que identifica l’origen de moltes pràctiques referents a la distribució i els punts de venda que, en particular en l’òrbita de l’anomenada edició alternativa, underground i/o independent, han tornat a cobrar protagonisme en les últimes dècades.
Leer en rojo: auge y caída del libro obrero (1917-1931) és fonamentalment una història de les principals iniciatives editorials sorgides i desenvolupades en l’òrbita de l’anarquisme que van operar a Espanya en el període acotat, i en aquest sentit pot ser interpretat com una ampliació i posada al dia de la influent tasca duta a terme per un estudiós com Gonzalo Santonja en llibres com per exemple La novela revolucionaria de quiosco (1905-1939) (Madrid: El Museo Universal, 1993). Val a dir, per altra banda, que Civantos Urrutia ha accedit de primera mà a molts llibres, fulletons, almanacs, publicacions periòdiques i material propagandístic de les editorials que analitza, i a més ha llegit moltes de les obres de les quals parla, cosa que li permet corregir més d’una de les dades donades per bones –i posteriorment sovint repetides per altres autors– per Santonja.
Tot i així, és més remarcable pel que té de recuperació de trajectòries editorials de les que fins ara no en sabíem pràcticament res, de sistematització d’una sèrie de corrents editorials que, en part a causa de la censura franquista, han deixat un rastre molt minso en relació a la influència i importància social que van tenir, i d‘identificació de pràctiques que sovint s’han atribuït a moments històrics posteriors i s’han atribuït erròniament a altres editors.
Resulta veritablement enlluernadora la tasca de documentació minuciosa de la labor duta a terme per impressors i editors d’àmplia repercussió en l’àmbit obrer que exposa l’autor en aquesta obra (de Josep Llunas o Ferrer i Guàrdia a Tomás Herreros Miguel o Frederica Montseny, i de la tarragonina Biblioteca Acracia o la tortosina Editorial Monclús a la cordovesa Renovación Proletaria, en un arc molt ampli), reconstruint fins i tot les seves evolucions, les seves relacions amb sindicats i organitzacions polítiques, les complicitats necessàries entre els diferents operadors del sector editorial que van permetre divulgar l‘obra més avançada dels pensadors àcrates, ecologistes, feministes, pacifistes o vegetarians d’arreu, per exemple, però no s’acabaven aquí els seus interessos, com explica Civantos Urrutia: «el movimiento editorial ácrata consiguió crear un público lector nuevo, procedente de clases sociales emergentes y casi devorador histérico de libros; consiguió, en efecto, alimentarlo de cultura y dotarlo de conciencia de clase, pero no de espíritu partidista». És en aquest sentit, com a exemple d’un mode efectiu i exitós de creació de nous públics lectors, que pot ser fructífera pels nous professionals en l’àmbit del llibre una obra com Leer en rojo.
La recreació del context ampli convida a una interpretació més ajustada i matisada del que es coneixen com «editoriales de avanzada», estretament vinculades al moviment literari del Nuevo Romanticismo, i de la mateixa manera percebre el caràcter fonamentalment col·lectiu que va tenir l‘edició àcrata en les primeres dècades del segle XX, cosa que al seu torn explica el seu innegable èxit en el camp de l‘extensió i ampliació del públic lector popular mitjançant l’apertura de biblioteques i les diverses estratègies per posar a l’abast del lector d’escàs poder adquisitiu les obres que el podien interessar (i resulta sorprenent la sortida que tenien alguns títols avui pràcticament oblidats, més enllà dels més o menys esperables Kropotkin o Erenburg, com és el cas, per exemple, del reportatge En tierras de Zapata, de Mauro Bajatierra, del qual la Biblioteca Acracia va vendre 60.000 exemplars l’any 1920). El fet de combinar amb singular perícia expositiva l’ordre cronològic amb el temàtic fan a més que la lectura de Leer en rojo resulti tan enriquidora com agradable, mèrit que també val la pena subratllar.
Els diferents i en alguns casos pioners mètodes per abaratir tant el paper com la impressió, l’ús o invenció de noves formes de distribució com la venda per correu, imprescindibles per accedir a un lector intimidat per la lluentor burgesa o fins i tot sacra de les llibreries, la utilització de nous punts de venda que podien anar des de la distribució al detall pels carrers fins als quioscs i la distribució directa a ateneus, sindicats i altres organitzacions obreres, o la política de preus (i el repartiment gratuït) configuren un tercer aspecte que fa d’aquest llibre una lectura molt oportuna, perquè, com el mateix autor s’ocupa d’assenyalar, aquestes mateixes pràctiques es poden detectar en experiències molt posteriors –cas dels fanzines dels anys setanta, per exemple– i més recentment en algunes editorials autoproclamades independents i en molts casos amb una acusada càrrega política tant en els seus plantejaments com en els temes que intenten divulgar. En aquest últim aspecte, Leer en rojo pot ser fins i tot un catàleg d’idees per a aquests editors.
La concepció dels punts de venda de llibres com espais en els quals els lectors potencials es puguin sentir còmodes, l’abandonament de tota mena de paternalismes en la prescripció o l’amplitud de mires i el defugir el sectarisme a l’hora d’escollir temes i autors susceptibles de despertar l’interès dels sectors populars són algunes altres de les línies rectores d’unes experiències editorials fins ara poc i mal conegudes, les quals per fi algú ha sistematitzat i posat en ordre en un llibre molts sucós i suggestiu en el qual hi ha molt a aprendre. Aquesta sistematització permet veure fins a quin punt en aquells anys es va aconseguir un model cultural popular, autènticament alternatiu al burgès, mitjançant la creació d’uns mitjans de producció i distribució alternatius que, al seu torn, van conformar la literatura obrera del segle XX.
Josep Mengual
Tècnic editorial, autor de Negritas y cursivas
Afegeix un nou comentari