Chartier, Roger. El orden de los libros: lectores, autores, bibliotecas en Europa entre los siglos XIV y XVIII. Prólogo de Ricardo García Cárcel. Barcelona: Gedisa, 2017. 107 p. (Gedisa_cult·). ISBN 978-84-16919-25-3. 12,90 €.
Las lecciones de los libros muchas veces hacen
más cierta la experiencia de las cosas.
Miguel de Cervantes
N’hi ha prou amb donar una ullada al catàleg (de més de mil cinc-cents títols) de l‘editorial barcelonina Gedisa per veure que, de mica en mica, ha anat reunint algunes de les figures més importants i influents en els seus respectius camps de les humanitats, amb una certa predilecció, això sí, per la cultura francesa (Jacques LeGoff, Michel Foucault, Jacques Derrida, Tzvetan Todorov, Jean Starobinski...). Per aquest motiu, és una molt bona iniciativa haver revifat alguns dels títols emblemàtics publicats fins ara per commemorar els primers quaranta anys d’història de l‘editorial amb la creació de la col·lecció Gedisa_cult, que inclou obres més aviat breus però representatives de Hannah Arendt, Hans-Georg Gadamer, Marc Augé i Georges Perec, entre d’altres.
Entre aquests d’altres es troba l’historiador Roger Chartier, de qui s’ha preparat una nova edició d‘El orden de los libros: lectores, autores, bibliotecas en Europa entre los siglos XIV y XVIII, amb l’afegitó d’un nou pròleg de l’autor datat el 10 de febrer de 2017 («Veinticinco años después») –que, tot i numerar-lo en romans (i amb un cos i interlineat menors), fa que la foliació del llibre quedi una mica coixa–, i a continuació d’aquest nou pròleg es reprodueix el que l’historiador Ricardo García Cárcel va escriure en el seu moment per a la primera edició en castellà, ja amb numeració en aràbics.
El orden de los libros recull tres articles, que també es poden llegir perfectament aïllats, sobre tres elements molt concrets de la història del llibre: els lectors, l’autor i les biblioteques (més en el sentit conceptual que espacial). De tota manera, la unitat del llibre rau, d’una banda, en el període del qual procedeixen els casos d’estudi, que crea un cert marc en el qual Chartier troba els pretextos idonis per reflexionar sobre les qüestions que l’ocupen i, per altra banda, en el que l’autor mateix identifica com l’intent per definir i perfilar la pregunta que recorre aquests textos: «¿De qué modo, entre finales de la Edad Media y el siglo XVIII, los hombres de Occidente intentaron dominar la cantidad multiplicada de los textos que el libro manuscrito y luego el impreso habían puesto en circulación?»; o, dit d’una altra manera, com aquests mateixos homes han intentat posar ordre en el marasme de llibres sorgits en el període establert i quines conseqüències sobretot culturals ha tingut aquesta activitat intel·lectual.
Ja en el primer d’aquests capítols, en parlar del lector, Chartier comença per posar en dubte la idea que el sentit del text, com preconitzava l’estructuralisme, depengui sobretot del text mateix. Constata que també corrents crítics en aparença allunyats entre si com és el cas del New Criticism nord-americà i l‘Analytical Bibliography, amb el seu èmfasi en l‘anàlisi del text, marginaven en els seus estudis tant l’escriptor com el lector, i arriba a la conclusió que amb aquests apriorismes i els procediments d’estudi que se’n deriven, en última instància és impossible establir la significació (inestable en el temps) de les obres. Si bé no nega que la forma discursiva del text té una importància fonamental en el mode en què el lector rep i es fa seva l’obra, Chartier ens recorda que els objectes que en són «suport» (la còpia manuscrita, els romanços de canya i cordill, els pamflets) incideixen també d’una manera important en com és llegit un mateix text, i en conseqüència, caldrà delimitar el que anomena els «espais de lectura», que estaran sempre també sotmesos a factors històricament canviants.
Subratlla Chartier que el mode com es presenta el text pot modificar substancialment la seva significació. Per fer-ho, es basa en l’exemple del que a França es coneix com la Bibliothèque bleue, el conjunt de literatura popular que entre els segles XVII i XIX imprimia originalment a Troyes el llibreter Jean Oudot. L’autor descriu com el caràcter popular que socialment s’atribueix als textos que Oudot publica en aquesta cèlebre col·lecció procedeix més aviat dels destinataris (compradors de llibres impresos matusserament en paper de mala qualitat) que no pas de cap tret intrínsec que puguem identificar en els textos mateixos. Potser un exemple equivalent més proper sigui el dels llibres d’aventures que al segle XIX no tenien un públic específicament marcat (Els tres mosqueters, Robinson Crusoe o les novel·les de la frontera de Fenimore Cooper), i que durant bona part del segle XX, per efecte de la intervenció sobre aquests mateixos textos d’editors que els adaptaven al públic juvenil, s’han acabat per associar a novel·la pròpia d’aquests tipus de lector.
Pel que fa a l’autor, Chartier evoca i rebat sense entretenir-s’hi massa, el famós text de Roland Barthes «La mort de l’auteur». Per fer-ho, es serveix en bona mesura de les reflexions exposades per Michel Foucault a «Qu'est-ce qu'un auteur?», per bé que bandejant-ne alguns aspectes i deduccions, i a continuació traça una petita història de com es va anar imposant el concepte d’autor, en un procés en què la clau és la transferència progressiva de l’autoritat autorial a l’individu singular que redacta el text i que desemboca en la legitimació del fet que aquest individu obtingui un profit econòmic de la seva obra. Però, conseqüent amb les etapes d’aquest procés, Chartier titula molt encertadament aquest capítol, no pas «la funció-autor» –com probablement hauria fet Foucault–, sinó «Figuras del autor», perquè han estat diverses i canviants en el temps.
En el tercer i últim capítol, «Bibliotecas sin muros», jugant amb el terme «biblioteca» en el sentit de l’edifici i alhora com a col·lecció i catàleg de títols i/o obres, Chartier ens proposa un recorregut per la història de la tensió entre la recerca de l‘exhaustivitat per una banda i la seva impossibilitat material per una altra («reunir todo el patrimonio escrito de la humanidad en un lugar único se revela, no obstante, como una tarea imposible»), per concloure amb un final obert que mira cap a les noves tecnologies amb una certa esperança prudent. Un capítol que hauria pogut signar Borges.
El terme clau en aquest tercer assaig potser sigui el de selecció, fins i tot per a qui considera que la biblioteca ha de ser enciclopèdica, i l’estudiós francès mostra com, al llarg de la història, en les compilacions, antologies i biblioteques, aquest criteri de selecció ha estat marcat per elements tan diversos com l’ordre alfabètic, la llengua en què han estat escrits els textos o el període temporal en què van ser creats. Però, en qualsevol cas, escriu Chartier: «La distancia irreductible entre inventarios, idealmente exhaustivos, y colecciones, necesariamente lacunares, ha sido vívida como una intensa frustración».
Ja en l’epíleg, l’autor posa de manifest, a la llum de les tres reflexions que ha anat desenvolupant en les pàgines precedents i de les preguntes que ha anat plantejant, fins a quin punt és difícil d’escatir la possibilitat o no de resoldre aquesta tensió entre exhaustivitat i selecció mitjançant el recurs a la infinitud que semblen oferir les anomenades (gairebé ja tradicionalment) «noves tecnologies», que en qualsevol cas canviaran de manera radical les formes d’interpretació i d’apropiació (en el sentit d’assumpció i d’integració en la cultura individual i col·lectiva) dels textos.
Tot i acceptar cadascun d’aquests tres capítols una lectura independent, ja al pròleg Chartier s’ha preocupat per definir un objectiu ampli, i d’abast teòric major, que es planteja en aquest llibre, i que és potser l’aspecte més sucós d’aquest volum:
[...] dar inicio a una reflexión de alcance más general sobre las relaciones recíprocas que mantienen las dos significaciones que, espontáneamente, adjudicamos al término cultura. Una designa las obras y los gestos que, en una sociedad dada, son juzgados desde el punto de vista estético o intelectual. La otra apunta a prácticas ordinarias, «sin cualidades», que expresan la manera en que una comunidad –cualquiera que sea su escala– vive y analiza su relación con el mundo, con las otras comunidades y consigo misma.
I potser es podria afegir als ja mencionats en el pròleg un tercer tret, sigui intencionat o no, que dona coherència i unitat a aquest llibret dens i enlluernador de Chartier: el plantejament acurat de preguntes que al seu torn suposen o porten implícita la proposta d’apertura de nous camins i noves perspectives en la recerca en el camp ampli i força inexplorat encara dels estudis sobre el llibre i la lectura. En qualsevol cas, aquests nous camins hauran d’anar bastint una disciplina mestissa on conflueixin els corrents d’arrel formalista i estructuralista i la teoria de la recepció (tal com els ha formulat la teoria de la literatura), la sociologia (sobretot a partir de l’obra de Pierre Bourdieu), i la bibliografia analítica. I aquí és potser on en certa manera pren més sentit que, a l’hora de triar un títol per a aquest volum, Chartier faci una evident picada d’ullet a un text cèlebre, L’ordre del discurs (Laia, 1982), de Michel Foucault, autor que no per casualitat és profusament citat. I tan significatiu com aquest exemple d’intertextualitat ho és la diferència, el pas del singular al plural, donat que Chartier, en definitiva, no pretén tant donar respostes com plantejar amb molta cura les preguntes adients. Si la recerca de Foucault partia de la idea que la història havia de tenir un sentit i que, paradoxalment, aquest sentit era precisament el de la imposició d’un sentit del qual havíem de reconstruir-ne la història, per a Chartier no sembla tan important l’acumulació del coneixement sinó que el que es proposa és més aviat cercar un mètode d’anàlisi i alhora un model de posició davant el coneixement (partint de la base que més que acumular-se, el coneixement sempre s’està redistribuint).
En definitiva, ens trobem davant d’un llibre esplèndid, amb diversos nivells de lectura i d’una riquesa i profunditat no gaire habituals en els estudis sobre el llibre. És un plaer tant llegir-lo per primera vegada com rellegir-lo aprofitant aquesta reedició prologada per Chartier.
Josep Mengual
Tècnic editorial, autor de Negritas y cursivas
Afegeix un nou comentari