Ménard, Pierre. 20 buenísimas razones para no leer nunca más. Trad., Palmira Feixas. Ilust., Ana Flecha. Barcelona: Los Libros del Lince, 2016. 158 p. (Literaturas; 23). ISBN 978-84-15070-63-4. 16,50 €.
Tothom sap que Pierre Ménard no va ser l’autor del Quixot, per molt que Borges intentés demostrar-ho i que nosaltres ens ho haguem passat magníficament en llegir-ho, però el que no s’esperen els lectors i els entesos és que un cert senyor Pierre Ménard, en ple segle XXI, publiqui un llibre per explicar-nos 20 raons per no llegir mai més i que, per reblar el clau, aquestes raons siguin boníssimes...
La sorpresa i l’estupefacció fan que la mà s’allargui instintivament a agafar el llibre, que la reacció no passi pel sedàs del cervell que raonablement el rebutjaria i que en llegim l’índex interessats i espantats alhora:
- Llegir és perillós
- Els lectors es tornen lletjos
- Els lectors es tornen bojos
- Llegir mata
- Llegir és avorrit, o
- La lectura no serveix per a res.
Aquest petita selecció de títols d’alguns dels capítols ens deixa sense respiració i l’ànim per terra. Però hem de ser valents i avui dia «cal anar a les festes amb pit ben esforçat, com a la guerra», tal com diu el nostre gran poeta de barba ben retallada i bigoti elegant.
L’autor, de qui es diu a la solapa de la coberta que té 24 anys però que en l’última ratlla del llibre confessa ser un vell boig de 21, el dedica naturalment a la multitud que no el llegirà i comença alegrement la labor de demostrar totes les desgràcies que provoca la lectura, pretén que ens n’allunyem i, sense immutar-se, denuncia que tant els llibreters com els llibres som uns mentiders. I tot això ho fa amb citacions, referències i fragments dels millors autors: Kafka, Proust, Dostoievski, Sartre, Rabelais, etc.
L’estupefacció d’aquest pobre llibreter es barreja amb el somriure, l’admiració que sent pel nivell cultural de l'autor xoca amb la inquietud de pensar que algú pugui prendre’s seriosament els arguments exposats i arriba a pensar que en lloc de tenir un llibre a les mans, hi du una bomba, cosa que en aquests temps d’alta presència de terroristes o assassins llops solitaris, no el sorprendria gens ni mica. La pell ja se’ns ha fet molt dura i resistent.
Hem de confessar que el llibre publicat per Los Libros del Lince està ben escrit, és entretingut i divertit, un joc brillant d’enginy i cultura, però suscita la pregunta evident de qui el llegirà. No podem deixar de pensar que els que no llegeixen, aquesta gran majoria del país, ni s’assabentarà que ha sortit i, si ho sabés, no faria cap esforç per dedicar diners i temps a llegir (?) un text que li diu el que pensa i sent. Els que llegim, llavors, som masoquistes? Ens agrada fer-nos mal, burxar-nos, patir i, al mateix temps, passar-nos-ho bé? Si sou un d’aquests pervertits, no dubteu: llegiu-lo... O millor, compreu-lo: així el plaer i el dolor seran més intensos perquè us haureu rascat la butxaca.
Em queden dues coses per comentar que em sorprenen. Primera, la traductora fa una feina excel·lent, però vol afegir la seva collita d’acudits i, no sé ben bé per què, substitueix o afegeix grans autors espanyols i, donat el to molt francès del llibre, tens la sensació que de tant en tant t’ha entrat una pedreta a la sabata perquè bastantes vegades ho fa d’una manera una mica forçada. Els francesos acostumen a ser xovinistes, potser aquest autor també ho és bastant; això és motiu suficient perquè nosaltres també ho siguem i gosem millorar l’original?
Segona cosa per comentar: vol fer riure l’autor quan escriu un llibre sobre aquest tema? Creu que així crearà nous lectors? Pretén ser simpàtic amb els que no llegeixen, a veure si els enreda i s’hi animen? He de confessar que no ho entenc. A Barcelona, l’amic Xavier Vidal ha obert la dinàmica llibreria Nollegiu: vol fer el mateix acudit que l’autor del llibre que comentem. Potser ho trobeu divertit, però jo no. A l’Èric, el meu soci, li encanta aquesta broma, però les meves neurones no reaccionen igual. Ja se sap que en el tema de l’humor les reaccions són infinites...
Les polèmiques estan servides perquè crec que he obert bastantes finestres. Si el llibre m’ha provocat aquesta confusió de sentiments, vol dir que és bo de debò, perquè de la discussió, en ve la llum... o això diuen. Qui s’hi apunta?
Josep Cots, llibreter
Llibreria Documenta
Aquesta ressenya és la darrera que publiquem al blog abans de marxar de vacances, que ens ho mereixem! Ens retrobem a finals d'agost, bones vacances!
Afegeix un nou comentari