«Libros chiquitos»

Kamenszain, Tamara. Libros chiquitos. Ciudad Autónoma de Buenos Aires: Ampersand, 2020. 150 p. (Lector&s; 11). ISBN 978-987-4161-36-9. 15 .

Si feu una ullada a les entrades publicades en aquest blog, ràpìdament n’dentificareu unes quantes que tenen una mateixa raó de ser: són ressenyes de llibres que parlen, categoritzen, recomanen, elogien, descobreixen i/o ressenyen altres llibres. Aquests altres llibres, a més, solen ser llibres que, per una o altra raó, es consideren importants, d’ineludible lectura, clàssics i/o «gegants» en la seva concepció i en el lloc que ocupen en l’univers literari.

I què ens trobem a Libros chiquitos de Tamara Kamenszain? Doncs, a primera vista, ens trobem l’oposat dels llibres-compiladors que descrivia més amunt. Kamenszain es disposa a escriure un llibre autoobligadament curt sobre llibres curts, ja que considera que són importants en tant que són capaços de fer-nos veure la realitat.

Kamenszain és poeta i, per tant, Libros chiquitos de seguida s’encamina cap als poemaris (que, per regla general, solen ser breus), però ja des de l’inici defuig d’elaborar una llista canònica de títols: Kamenszain el que fa és parlar d’ella mateixa, de les seves lectures i les seves experiències lectores amb els llibres, les seves representacions i les seves autores.[1]

I, doncs, per què els poemaris, la poesia, és tan important per a Kamenszain? Perquè la bona poesia és aquella que amb el seu ritme i, sobretot, amb la seva tornada («estribillo») repetitiva, ens porten cap a la realitat. Kamenszain defuig de la grandiloqüència, de les «grans» paraules usades per alguns poetes («vates») i defensa la quotidianitat poètica: «En esa zona que queda palpitando entre que me cuenten algo y que de golpe me lo dejen de contar se aloja la poesía» (p. 14).

Però no només hem de llegir poesia, perquè per poder copsar una mica més la realitat també cal llegir allò que es considera «no-ficció»: cal llegir assajos («ensayitos»). I és que l’art de la poesia i el pensament dels assajos estan intrínsecament vinculats: «el arte se anticipa al pensamiento, pero el pensamiento lo alimenta para que pueda anticiparse» (p. 47). I en quin moment, segons Kamenszain, cal llegir «ensayitos»? Quan siguin una «pequeña revelación que me acerque a lo que escriben otros» (p. 61).

Tot i l’autoexigència de la brevetat del llibre, Kamenszain també ens parla de les seves lectures d’infantesa, de les de la primera i segona joventut o de quan va exercir de periodista cultural: de Rolland i Sartre passant per Pizarnik, Levrero, Parra o Juanele: potser escrivien moltes pàgines, pero d’una manera o altra, hi descobreix en cadascun un «estribillo» que la transportaven a la realitat.

I també recorda les seves etapes com a lectora d’una editorial i com a professora d’escriptura: què li cal a l’escriptura per copsar la realitat? Cal saber i tenir el valor de llegir-se el que un mateix hagi escrit, reconèixer-hi si hi ha el desig o no de seguir escrivint, identificar el fil d’Ariadna que hi pugui haver, que ens porti a la sortida del laberint-literatura i, per tant, ens dugui a la realitat.

Libros chiquitos és un llibre erudit que no ho sembla. Una llista canònica de títols que tampoc no ho sembla. I una autobiografia de Tamara Kamenszain que tampoc podríem afirmar que ho és. És, en aparença, un batibull d’idees i títols i autores (si aneu a les pàgines finals del llibre, us en podreu fer una idea llegint la bibliografia: l’ordre alfabètic dels títols fa que les autores, tot i repetides en diferents obres, no apareguin juntes, i ni tan sols mantinguin l’ordre en el qual sorgeixen durant la lectura del llibre). Però, com deia abans, Kamenszain ha teixit, amb un únic fil, un llibret per dur-nos a la realitat que, sospito, és la coda del final del llibre i que, sospito de nou, és el que ens volia explicar des d’un bon començament l’autora.

Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria


[1]Tamara Kamenszain sempre escriu en plural inclusiu, és a dir, intenta no utilitzar el plural masculí (per exemple, els seus «nietos» són «nietes», els seus «hijos» són «hijes», o desdobla, quan la vocal «e» no és suficient, en masculí i femení («autores y autoras»). Ja que Kamenszain utilitza un llenguatge inclusiu, prefereixo utilitzar el femení, sense necessitat de desdoblar.

 

tipus document

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.