Ruiz Espinosa, Susana Patricia. La obra literaria abierta: del soporte digital al impreso. Ciudad de México: Bonilla Artigas, 2016. 244 p. (Memoria literaria y discurso; 6). ISBN 978-607-8450-30-5. 18 €.
La literatura està en crisi? O és el lector tradicional qui s’enfronta a una crisi en la seva vivència de la lectura? La professora de càtedra del Departament d’Estudis Humanístics del Tecnológico de Monterrey, Mèxic, Susana Patricia Ruiz Espinosa, va realitzar la seva tesi doctoral entorn de les obres literàries obertes i la seva redefinició envers la transformació digital. Aquesta tesi va desembocar en la publicació del present assaig on intenta resoldre si la lectura de novel·les obertes ha sofert un canvi profund a causa de l’aparició dels suports digitals.
La revolució digital ha afectat les literatures en almenys tres aspectes: (i) l’edició de textos, (ii) les didàctiques de les literatures i (iii) les noves aportacions crítiques. És en aquest tercer pilar on Ruiz Espinosa centra la seva recerca, en què estudia com els suports digitals han transformat les teories de la literatura que explicaven el paper actiu del lector en les obres obertes.
Una obra literària oberta és aquella que permet el joc al lector, facilitant una lectura atzarosa i sense ordre preestablert. Coneguts exemples d‘obres literàries obertes són Rayuela de Julio Cortázar o la sèrie de novel·les juvenils «Escull la teva pròpia aventura». En ambdós exemples, el lector era convidat a realitzar diferents lectures alternant l’ordre dels capítols, creant, així, diferents relats.
Ruiz Espinosa ens descobreix noves novel·les obertes com les escrites pel grup Oulipo, acrònim de «Ouvroir de littérature potentielle» (en català seria «Taller de literatura potencial»). Oulipo va ser un grup francès d'experimentació literària creat el 1960 per un grup de poetes i matemàtics entre qui es trobà Raymond Queneau qui va escriure Cent mille milliards de poèmes, una proposta que permet al lector crear cent mil milions de sonets diferents. Queneau presenta deu sonets, amb els seus catorze versos cadascun, que poden intercanviar-se entre si en estar presentats, en la seva versió original, en tires de paper diferents. A partir de 1997 aquesta obra va ser digitalitzada i, per tant, aquesta capacitat compositiva es va facilitar. Malgrat això podem preguntar-nos, i amb això tornar a la pregunta original de l’autora del present assaig, si aquesta digitalització ha canviat realment l’experiència de lectura.
És en aquest punt on cal esmentar les teories literàries que millor han tractat les obres literàries obertes. Com ens recorda Ruiz Espinosa, un dels primers a teoritzar al voltant de les obres literàries obertes va ser Umberto Eco, que les va definir com a obres no resoltes i sense cercles: «objectes dotats de propietats estructurals definides que permeten i coordinen l’alternativa de les interpretacions, el desplaçament de les perspectives». És en el sentit que Eco atribueix les obres obertes com posseïdores d’eines d’interpretació, i així és com l’autora les situa en el marc de l’anàlisi derridià.
Per a Jacques Derrida «il n’y a pas de hors-texte», no hi ha res fora del text. Aquesta sentència, que tants trencaclosques suposa als estudiants de teoria de la literatura, no ve a dir res més que el text literari té vida per si mateix. Derrida s’alineà amb Roland Barthes i la seva mort de l’autor, i conclou que no importa qui va escriure què, sinó com vivim nosaltres la lectura del text. El text és viu per si mateix i té una vivència particular en cadascun dels lectors. Així, analitzar les obres obertes des de qui les llegeix i no des de qui les escriu, tenint en compte que cada obra oberta es composa a la seva vegada de múltiples textos, esdevé una tasca de complicada resolució. Per aquest motiu, la recerca de l’autora del present assaig és tan arriscada i tan necessària.
En el seu recorregut teòric, Ruiz Espinosa travessa per altres autors importantíssims de la teoria de la literatura com ara Julia Kristeva i el seu concepte d’intertextualitat; Milorad Pavić i la seva narrativa hipertextual –autor que va ser proposat per al Premi Nobel de Literatura–; o Espen Aarseth i la seva noció de literatura ergòdica, o literatura que té al lector com a motllo de construcció. Malgrat això, i amb ànim de crítica constructiva, es troba a faltar en aquesta discussió teòrica les aportacions de teòrics de la narratologia com ara Tzvetan Todorov i les seves nocions de relat o versemblança que haurien reforçat les argumentacions sobre la vivència del lector o l’experiència de múltiple lectura. Prenem, no obstant, aquesta reflexió com a homenatge a aquest autor que va morir l’any passat, 2017.
Ruiz Espinosa no es queda només en una reflexió teòrica sobre les obres obertes, sinó que, a més a més, aporta un protocol d’anàlisi d’obres obertes a partir de categories fixes. Tenint en compte el repte que implica analitzar obres tan mutants i inacabades com les obres obertes, és aquest punt del seu treball, la proposta d’un protocol d’anàlisi, el que mereix més reconeixement de tot l’assaig. Aquest protocol s’articula al voltant de quatre categories centrades en el lector: la materialitat (suport, relació amb el contingut, forma de lectura i complements), l’estructura (organització del text, relació amb la trama, relació amb la forma de lectura i estructura interna), textualitat (connexions, direcció i contenció) i sentit (múltiple, reversible, ideal i descentrat).
L’autora aplica aquesta matriu d’anàlisi a tres obres obertes, dues d’elles en format analògic (imprès) i una en format digital. Aquestes obres van ser Juego de cartas (1962) de Max Aub, Nocilla Dream (2006) d’Agustín Fernández Mallo, i, com a obra en suport digital, Beside Myself (2012) de Jeff Gomez. D’aquesta anàlisi, molt detallada, Ruiz Espinosa extreu que la digitalització de les obres obertes ha afectat, sobretot, la materialitat i l’estructura de les lectures. No obstant això, la textualitat i el sentit no s’han vist especialment afectats per la digitalització.
Aquesta darrera observació permet a l’autora concloure que les teories de la literatura de caire postestructuralista –com les esmentades abans de Derrida o Barthes– continuen constituint-se com un model teòric de referència per a l’estudi de l’experiència lectora de les obres obertes. A més a més, permet a l’autora concloure que la revolució digital sí que està afegint al panorama literari noves eines estructurals i d’experiència lectora, però que no estan afectant el sentit de construcció narrativa o significativa de les obres literàries. D’aquesta manera, podem respondre a la pregunta que ens fèiem al principi d’aquesta ressenya: no és que el lector estigui en crisi perquè no s’ha adaptat a les noves formes de lectura articulades pels suports digitals, és que aquest suports digitals encara no han pogut (i no sabem si podran) generar noves formes de lectura narrativa.
Sergio Villanueva Baselga
Professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat de Barcelona
Afegeix un nou comentari