Llibres o cigarrets

Orwell, George. Llibres o cigarrets. Trad., Dolors Udina. Barcelona: Viena, 2016. 141 p. (Inquiets de Viena; 5). ISBN 978-84-8330-906-3. 16 €.

Tothom coneix George Orwell, no necessita presentació; però la veritat és que més enllà de les tres obres que coneixem: Homenatge a Catalunya, 1984 i La rebel·lió dels animals, poques són les persones que han llegit altres obres. Per això és d'agrair aquest volum, Llibres o cigarrets, editat per Viena, un deliciós recull de vuit articles escrits i publicats en diferents revistes i diaris, on l’autor fa girar la roda dels records i es posiciona políticament a partir de les seves experiències.

Què tenen en comú els llibres i els cigarrets? Què els pot unir? l'olor,el tacte, la vista? Potser que el nexe sigui que tots dos són maneres de passar el temps o gastar els diners? Potser sí, però mentre que un es practica en solitari i requereix voluntat, l'altre és social i es convida a fer-ho en grup.

Aquestes qüestions se li plantegen en sentir el comentari d'un amic seu, director d'un diari, que en preguntar a un grup d'obrers si llegeixen la pàgina de crítica de llibres, aquests li contesten que comprar llibres és un hàbit massa car. És llavors que Orwell desgrana tot un seguit de comparacions entre el cost de fumar i el cost de llegir per arribar a la conclusió que els llibres ens escuren la butxaca, però no més que els cigarrets o les gerres de cervesa, i els llibres ens acompanyen durant més temps, i a més a més es poden rellegir (els cigarrets tornats a fumar no són molt recomanables).

A «Records d'un llibreter» Orwell ens explica com durant una temporada va treballar en una llibreria de segona mà, un tipus de comerç molt habitual a Anglaterra, que a part de vendre llibres, feien funcions de biblioteca de préstec i on es robaven més llibres dels que no es tornaven. Comenta com es decanten les preferències de les dones cap a «llibrets» d'Ethel M. Dell i els homes per novel·les de lladres i serenos, o com els esnobs amants de primeres edicions eren molt més habituals que els amants de la literatura, i les millors clientes eren dones que buscaven regals d'aniversari per als nebots... (molt en la línia del que recull el llibre Cosas raras que se oyen en las librerías, de Jen Campell, de l'editorial Malpaso).

En aquests dos articles, George Orwell fa una radiografia de què i com es llegia a Anglaterra, la rotació dels llibres a causa de l'abundància de llibreries de segona mà, i de com aquestes feien negoci amb el préstec.

A «Confessions d'un crític literari» descriu un personatge de «sainet», un home entre 30 i 50 anys, calb, amb ulleres, vestit amb roba arnada i fent olor de ranci. D'entrada ja no t'inspira gaire complicitat ni empatia, i si a més et comenta com li costa posar-se a escriure perquè viu en una mena de Cafarnaüm i el llibre li és tediós i es val de frases fetes que fa servir per a totes les crítiques... Però no ho deixa així, i rebla el clau dient que la descripció podria ser comuna a la d'un escriptor, poeta i/o guionista de cinema o ràdio.

On es mostra més irreductible és en la defensa que fa de la llibertat d'expressió. No comparteix que perquè et publiquin ja siguin novel·les o bé columnes als diaris t'hagis de sotmetre al poder, sigui aquest polític de partit o, el que encara és pitjor, als poders econòmics que a l'ombra ho dominen tot. I això ho veu en democràcia, però passa el mateix en règims totalitaris, perquè aquests maten la imaginació, i sense imaginació no existeix la literatura. És un text molt interessant perquè exposa la tesi que després desenvoluparà a 1984 de com es manipula la veritat. El que explica de la feina de Winston Smith al Ministeri de la Veritat no és ficció, es va inspirar en tants escriptors d'esquerra que feien de propagandistes de l'URSS, i havien de canviar la versió dels fets en funció de les consignes del Kremlin i havien de mirar a una altra banda o directament mentir per no «donar arguments» a les forces de la reacció.

I també podem fer-ne una lectura actual, perquè, existeix ara la llibertat d'expressió, la llibertat de premsa? O bé, com fa 70 anys, hi ha uns amos dels mitjans de comunicació, uns amos del món que marquen què es pot dir, com es pot dir i on es pot publicar?

També ens parla sobre la sanitat pública. És a París i ben escurat, i es troba amb febre suportant cues i un munt de preguntes estúpides per saber a quina sala li pertoca anar. No entén com les infermeres no són professionals. La primera escola d'infermeres professionals la va crear Florence Nightingale i encara no tots els països coneixien les seves pràctiques, en canvi va patir una situació on els malalts s'havien de cuidar entre ells, mentre els metges es passejaven amb un grup d'aprenents i si la teva malaltia era prou greu series objecte del seu interès.

Si tot prové de la infància, els records disten molt de ser enyorables. No coneix el seu pare fins que té vuit anys. L'internen en una escola per preparar-lo per aconseguir ser becat. Els procediments per aconseguir-ho són una mostra molt variada de «la letra con sangre entra». El comportament pel qual es regeixen el matrimoni que porta la institució, de nom Saint Cyprian, va en funció del cognom i del peculi del teu progenitor. Com menys benestant ets, més abominable és el seu tracte, et redueixen a la més absoluta invisibilitat com a individu i no és fins als trenta anys que es pot treure aquest estigma.

Si les cobertes ja conviden a comprar el llibre, imagineu com us farà anar les neurones, perquè malgrat que hagin passats molts anys, els temes que tracta Orwell, com altres vegades, s'han avançat a la seva època i són de rabiosa actualitat.

Animeu-vos a llegir-lo; indiferents no us deixarà.

Maria Juan Padrós
De la 4a promoció de l’Escola de Llibreria