«Los Lara: aproximación a una familia y a su tiempo»

Martí Gómez, José. Los Lara: aproximación a una familia y a su tiempo. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2019. 291 p. (Ensayo). ISBN 978-84-17747-01-5. 21,50 €.

Quan algú veu en la carta d’un bar o restaurant «bistec amb patates fregides», és lògic que les seves expectatives el portin a interpretar que se li ofereix un plat amb un bon tall de carn de vedella i unes patates d’acompanyament, tot i a risc que es tracti de patates congelades i independentment de la qualitat de la carn. Per tant, es sentirà molt defraudat si opta per aquest oferiment i es troba al davant un plat ple de patates i, entre elles, gairebé ocult, un minúscul i anònim tall de carn indocumentat, fins i tot en el supòsit que sigui d’una qualitat excel·lent. De la mateixa manera, davant d’un llibre que porta per títol Los Lara i com a subtítol Aproximación a una família y a su tiempo, el que el lector tendirà a esperar és una biografia coral dels Lara, contextualitzada en el seu temps. I no és aquest el cas.

És molt probable, a més, que els estudiosos i interessats en el món del llibre s’apropin a aquest volum de José Martí Gómez amb l’esperança de trobar-hi alguna dada, documentació o interpretació original referides a la història del que sens dubte és una de les editorials i grups editorials més importants en la història del sector del llibre en llengua espanyola; en tal cas, el sentiment de decepció està doblement assegurat.

Per exemple, és molt probable que resulti decebedora l’escassa atenció que es dedica a la infantesa, joventut i primers anys com a editor de José Manuel Lara Hernández, l’absència de qualsevol referència al paper de l’agent literari i traductor Ferenc Oliver Brachfeld en aquests inicis tot i haver-ne estat peça fonamental, l’apressada manera com s’explica la venda de l’editorial L.A.R.A., de tal manera que és impossible saber per què qui la va comprar, l’editor Josep Janés, es referia a ella com Los Autores Realmente Antifascistas, i sense cap al·lusió, a més, al controvertit compromís de Lara Hernández de no tornar-se a dedicar al negoci editorial. També el sorprendrà, a la mena de lector descrit, descobrir que en aquest llibre, a banda de Rafael Borràs Betriu (i bàsicament per citar-ne les memòries), no hi tenen gairebé cap paper els editors i assessors més coneguts de Planeta, com és el cas per exemple de Manuel Lombardero, Silvia Bastos, Pere Gimferrer o, particularment, una figura tan important com Carlos Pujol, que paradoxalment durant una bona colla d’anys publicava a La Vanguardia uns esplèndids i utilíssims resums del caràcter general de les obres presentades al Premi Planeta. Si es tracta, com alguns detalls fan pensar, d’una obra d’encàrrec o d’una biografia autoritzada, és una llàstima que no s’hagi tret cap profit als arxius de Planeta, ni als epistolaris que es puguin conservar, que em consta que en alguna mesura existeixen.

En una crítica més aviat dura del llibre de Martí Gómez publicada el 2 d’agost de 2019 a El Nacional i signada per Gustau Nerín s’assenyala que «Molts dels fets ressenyats a Los Lara són de difícil verificació, situant-se entre la llegenda urbana i el fet real. I n’hi ha molts que, realment, ni tan sols afecten els Lara».[1] És inqüestionable. Per una banda perquè un percentatge altíssim de la informació que Martí Gómez consigna procedeix exclusivament d’entrevistes registrades a persones que, en molts casos, d’una manera o altra, poden tenir un record esbiaixat d’allò que expliquen o una opinió mediatitzada, o bé interessada, i que no es contrasten amb d’altres fonts que podrien posar-les en qüestió. Per si això fos poc, la manca de notes a peu de pàgina o de bibliografia —ni tan sols índex onomàstic— fa impossible comprovar la procedència de moltes altres informacions i dades que van salpebrant els capítols de Los Lara. El grau amb què l’autor treu rendiment al munt admirable d’entrevistes que ha realitzat al llarg de la seva brillant trajectòria periodística resulta a estones aclaparador, però el que resulta més irritant és la palla, aquelles derivacions cap a episodis i informacions molt llunyanament col·laterals —exposats exhaustivament i massa sovint amb prolixes citacions de documents— que poca o cap relació tenen ni amb l’editorial Planeta ni amb cap dels seus protagonistes principals. Però això mateix el porta a confessions difícils de llegir sense, com a mínim, alçar una cella: «Cuando José Manuel [Lara Bosch] se hizo cargo de la revista [Opinión] ya era difícil salvarla, pero lo intentó fichando a un nuevo director residente en Madrid. No recuerdo su nombre». (p. 129).

La conjunció de fets rellevants escamotejats i dades molt remotament vinculades amb la família Lara i amb la seva tasca empresarial fa pensar que l’editor del text no ha fet allò que més sovint solen fer i sovint és imprescindible ni que sigui per respecte al lector (suprimir passatges irrellevants que no aporten res), i el motiu per aquesta manera de procedir és sovint la voluntat que el llibre tingui un cert nombre de pàgines que pugui justificar un determinat preu de venda al públic. Potser sigui aquesta una suposició molt agosarada, però hi ha passatges que es fa molt difícil de justificar i que, en qualsevol cas, fan responsable del desequilibri també l’editor per no haver-hi posat remei. Valgui com a exemple la següent comparació referida a la manera de fumar de Juan José Mira (pseudònim amb el qual Juan José Moreno va guanyar el Premi Planeta en la seva primera edició), que porta a l’autor a embrancar-se amb dades tal vegada potser curioses però més aviat inoportunes i irrellevants d’un personatge sense cap vinculació amb els Lara:

«Fumaba mucho, sosteniendo el cigarrillo en posición vertical sin que cayese la ceniza, cosa que solo le he visto hacer a Ramón Mendoza, el presidente del Madrid, que se definía como un viajante distinguido que igual vendía compresas a mujeres de Nigeria que hacía de intermediario en la compra de petróleo en la Unión Soviética de Brézhnev, de ahí que gestionase la publicación en España de la hagiografia, que no biografia, del longevo dirigente de la URSS». (p. 22).

Més irritants potser són les més de vint-i-cinc pàgines dedicades a evocar cadascun dels guanyadors i finalistes del Premi Planeta, quan per altra banda no se n’aporta cap informació nova ni s’aprofiten com seria desitjable les dues tesis doctorals de què ja ha estat objecte aquest guardó a hores d’ara o les actes de les diverses edicions del premi. El crític literari Fernando Valls, en ressenyar Los Lara al diari Infolibre, assenyalava a més algunes errades d’un cert calibre en aquestes mencionades pàgines (Lituma de los Andes per Lituma en los Andes, de Vargas Llosa, per exemple, o l’afirmació que Ángel Vázquez [1929-1980] va desaparèixer del panorama literari després de guanyar el 1962 el Premi Planeta, oblidant no només la novel·la Fiesta para una mujer sola, sinó també la més exitosa La vida perra de Juanita Narboni, publicada precisament per una editorial del Grup Planeta, Seix Barral, i convertida en pel·lícula per la cineasta marroquina Farida Benlyazid). Més cridaneres són altres errates sobre les quals adverteix també Valls, com referir-se reiteradament a l’autor de La catedral del mar com Falcone (p. 283) o mencionar com la que va investir Lara Hernández doctor honoris causa la inexistent «Universidad de Lebrija» (p. 103) en lloc de la madrilenya Universidad Nebrija. La de Valls és una ressenya del tot contraposada a l’anteriorment mencionada de Nerín, però tot i així hi ha alguna coincidència o altra: «El libro de Martí Gómez, en suma, tiene mucho interés y se lee con gusto, pues está escrito con fluidez y amenidad, aunque en algunos momentos me parezca que se va del tema. En otros, sepa a poco y debiera seguir ampliándolo para una posible próxima edición».[2]

Quatre pàgines citant records d’Antoni Castells sobre el passat recent de Catalunya i Espanya (p. 115-121), la reproducció literal de deu punts exposats per José Montilla sobre la situació econòmica catalana en una conferència (p. 143-144), una llarga conversa amb Carlos Güell (p. 193-194), la reproducció (íntegra?) del document «El papel del Estado en el matenimiento del equilibrio económico territorial de España»[3] (p. 198-203) o una extemporània conversa amb Bibis Salisachs de Samaranch («No me gusta Ana Karénina. Considero que la protagonista es una estúpida. ¡Suicidarse por un adulterio!», p. 217) podrien ser alguns dels exemples d’aquesta tendència a anar-se’n per les branques, d’anar-se'n del tema; però hi ha també d’altres citacions excessivament prolixes (com l’entrevista de Xavi Ayén a l’agent Carmen Balcells i José Manuel Lara Bosch publicada la Diada de Sant Jordi de 2003 a La Vanguardia, que ja comença citant amb errors de detall [«Ustedes se deben haber enfrentado muchas veces» per «Ustedes se habrán enfrentado muchas veces»], però que ocupa cinc pàgines del llibre de Martí Gómez [p. 162-167]).

Sobre la trajectòria dels Lara, també amb una mirada més aviat complaent i de síntesi, resultarà sens dubte molt més útil a qui s’interessi per la seva trajectòria i el seu paper en el món de l’edició el capítol que li dedica Francesc Canosa a Capitans d’indústria (Mobil Books, 2013), per bé que Martí Gómez sí que aporta més dades sobre la implicació dels Lara, sobretot de Lara Bosch, en les organitzacions empresarials catalanes i sobre les seves relacions amb els poders mediàtics i polítics espanyols. Però, al capdavall, a qui s’acosti a Los Lara amb la pretensió de conèixer la trajectòria de l’editorial Planeta, les patates a penes li deixaran veure el bistec.

Josep Mengual
Tècnic editorial, autor de Negritas y cursivas  


[2]Valls, Fernando. «Los libros de los Lara y otros negocios». InfoLibre, 17 dic. 2019.

[3]Publicat pel Cercle d’Economia l’octubre de 2001

tipus document

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.