Lledó, Emilio. Los libros y la libertad. Barcelona: RBA Libros, 2022. 159 p. (RBA Libros). ISBN 978-84-1132-059-7. 20 € llibre en paper, 9,99 € llibre electrònic.
Aquest volum aplega deu textos escrits pel filòsof i acadèmic de la Llengua Emilio Lledó, la majoria d’ells ja publicats, units, però, per un fil conductor: l’amor −la philía− al llenguatge, als llibres, i de retruc, a la memòria.
D’una manera rigorosament planera, l’autor ens explica l’origen de l’escriptura i ens parla de la capacitat de crear, de la lectura i del llibre entesos com l’esperança que el que ha pensat i escrit cobra vida de nou, es torna a fer present, doncs, amb cada lectura perquè «ese compendio de memoria que son los libros, se alumbra al posar nuestros ojos en ellos» (p. 11).
Aquest llibre és una nova mostra de l’habilitat de Lledó per parlar de temes ben actuals a partir del seu coneixement de la cultura grega. Trobem referències a filòsofs (Sòcrates, Plató, Aristòtil), a escultors (Fídies, Praxíteles), a escriptors (Èsquil) i a historiadors (Tucídides). Així, per exemple, en el pròleg es refereix al mite platònic de Theuth i Thamus, inclòs en el diàleg Fedre, per explicar l’origen de l’escriptura ─«fármaco para la memoria» (p. 8)─ encara massa subordinada a l’oralitat. És per això que Lledó defineix el llibre «como un recipiente donde reposa el tiempo. Una prodigiosa trampa con que la inteligencia y la sensibilidad humana vencieron a esa condición efímera» (p. 8).
Del total de deu textos en destacarem dos: «La comunicación y las palabras» i «El Séneca de María Zambrano» perquè creiem que són una síntesi perfecta del contingut de tot el llibre.
En el primer d’ells, com ja va fer Aristòtil, Lledó explica el naixement de la filosofia com a resultat de l’admiració, de la sorpresa que provoca en els humans el món que els envolta. Afegeix que no n’hi ha prou amb explicar-lo, sinó que cal també compartir aquestes explicacions, la qual cosa el porta a afirmar que «el asombro y la pasión de conocimiento, acabó consolidándose en palabras, origen de comunicación y solidaridad» (p. 33). Segons el nostre parer, l’autor condensa en tan sols dues línies les que han estat les seves preocupacions principals: la filosofia i la llengua, dues cares indissociables d’una mateixa moneda. Per a Lledó, doncs, el llenguatge esdevé essencial per a la socialització, per la humanització, en definitiva.
«El Séneca de María Zambrano» recull les paraules que va pronunciar el 2008, en recollir el Premi María Zambrano, atorgat per la Conselleria de Cultura de la Junta d’Andalusia. Partint d’una experiència personal, la de la primera vegada que va conèixer l’existència de la filòsofa «en 1953... con un cierto retraso, lo confieso, porque en aquellos años María ya había publicado trabajos importantes» (p. 43). A través de l’obra prologada per ella El pensamiento vivo de Séneca que li deixà un company i que Lledó llegí de camí a Heidelberg, ens acosta a temes colpidors com el de l’exili i les guerres. Més tard, la descoberta casual d’un epistolari inèdit de Zambrano amb Pablo de Andrés Cobos, mestre a Segòvia en temps en què també ho eren Antonio Machado i Blas Zambrano, pare de María, l’aprofita per descobrir-nos l’Espanya d’aquell temps en què es creia que «la educación [era] uno de los elementos transformadores de la sociedad» (p. 50), idea que el nostre autor comparteix plenament perquè recull el concepte clàssic de paideia, és a dir, adquisició de la cultura i la formació necessària per esdevenir ciutadà en una societat democràtica perquè «la educación es una de las armas esenciales para luchar por la democracia» (p. 51). Aquesta visió de l’educació, i a redós del record de la lectura de Zambrano camí de Heidelberg, l’aprofita Lledó per parlar de la memòria històrica «no entiendo [...] las dificultades que, en nuestro país, puede tener esa búsqueda de nuestra propia historia, de nuestra historia más reciente [...] de esa memoria aprendemos hasta qué punto puede llegar la irracionalidad, la violencia, la cobardía...» (p. 52) perquè «la mirada de la memoria no abre heridas sino que impide, al conocer al menos las cicatrices, el herir de nuevo» (p. 53).
Tot i que ens hem centrat en dos capítols, aquest darrer comparteix contingut amb «Los libros y la memoria de la libertad» y «Los libros y sus destinos»; mentre que «La comunicación y las palabras» ho fa amb «El lenguaje, la memoria y los libros».
Ens trobem, doncs, davant d’un llibre en què Lledó, amb una escriptura exquisida, amalgama temes ben presents en la seva obra i que ens interessen a tots perquè apel·len a la nostra humanitat tot fent parlar els autor clàssics amb l’argument que «laten en la historia». El seu amor als llibres no és el del bibliòfil, sinó el de qui hi veu el suport material que recull el pensament i l’activitat humana, i que és capaç de construir, per tant, una memòria perdurable.
Segons Manuel Cruz, Emilio Lledó «vive el pensamiento y vive la palabra desde la autenticidad», «tiene un talante genuinamente filosófico que tiene la permanente capacidad de interrogarse y de entusiasmarse» (La pasión por el conocimiento: Emilio Lledó en diálogo con Manuel Cruz. Fundación Juan March, 2011. https://canal.march.es/es/coleccion/pasion-por-conocimiento-37817). No se’ns acut millors paraules per agrair-li una obra que ens fa més lliures i millors persones.
M.ª José Martín Teixidó
Llicenciada en Filosofia
Concepción Rodríguez-Parada
Coordinadora del màster en Gestió i Direcció de Biblioteques i Serveis d'Informació. Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Afegeix un nou comentari