Gracia, Jordi (ed.). Los papeles de Herralde: una historia de Anagrama: 1968-2000. Barcelona: Anagrama, 2021. 477 p. (Biblioteca de la memoria; 43). ISBN 978-84-339-0814-8. 19,13 €.
Les investigacions del professor Jordi Gracia ens porten aquesta vegada als arxius d’Anagrama per interpretar i il·lustrar la història d’aquesta ja mítica editorial barcelonina. Constatem que la història d’Anagrama és la història del seu fundador i l’evolució del seu catàleg reflecteix també l’evolució ideològica d’Herralde, al principi com a lluitador contra el capitalisme i la seva expressió espanyola, el franquisme, més endavant com a desencantat de la mai arribada revolució i finalment com a profeta de les noves literatures emergents.
Només cal donar un cop d’ull al catàleg per entendre les dèries d’Herralde o mirar la llista dels 50 autors amb més de 10 títols publicats a Anagrama (p. 454) per ratificar la importància del que ell anomena «la construcció d’un catàleg» i com ho ha assolit amb excel·lència.
No endebades el primer llibre contractat per Herralde fou Le discours de la guerre d’André Glucksmann el 1968, un any abans de l’existència efectiva de l’editorial Anagrama, que en realitat havia d’anomenar-se Crítica, però el nom ja estava registrat per Joan Grijalbo, un altre important editor català.
Per a Jorge, Jordi (de) Herralde, l’ofici d’editor és el millor del món, coincidint amb Javier Pradera (Itinerario de un editor, Jordi Gracia (ed.), Madrid: Trama, 2017)[i] i ha de «contribuir a hacer la vida más vibrante, más jovial y menos resignadamente conformista de lo que había sido costumbre en la cultura española letrada». Atribueix a la lectura el 1963 del llibre de Sartre ¿Qué es la literatura? l’adquisició d’una consciència política fonamental. Consciència que el va decidir en 1967 a deixar els negocis familiars i començar a treballar en el seu projecte editorial.
Els sis capítols del llibre estan estructurats cadascun d’ells en tres apartats. Primer, un comentari de Jordi Gracia contextualitzant l’època (aproximadament cada dècada) amb molta atenció a l’evolució de les diferents col·leccions. Després, una selecció de les cartes d’Herralde dirigides a autors, agents literaris (especialment i sovint conflictivament amb Carme Balcells), responsables de cultura de la premsa (molt bel·ligerant amb El País / Alfaguara i amb La Vanguardia), i també adreçades a amics personals del món de la cultura. El tercer apartat reprodueix les mateixes cartes en la seva versió original (francès o anglès).
Seguim pas a pas, des de 1969, any de publicació del primer llibre, la «construcció» del catàleg i els molts entrebancs que la censura va anar-hi posant, essent, segons Gracia, una de les editorials més castigades. L’any 1971 és segrestat un llibre sobre els tupamaros i acaba en judici al TOP (Tribunal de Orden Público), multa de 100.000 ptes., i llibertat sota fiança. Fins i tot després de la mort de Franco, Anagrama va seguir patint les ires del TOP i va sumar nou segrestos d’edicions a punt de distribuir. Paradoxalment un dels llibres més venuts d’aquells anys (fins a 40.000 exemplars) fou Cuatro tesis filosóficas de Mao Zedong.
L’altre front conflictiu va ser el de la contractació dels drets de traducció, on la baralla era amb agents i editorials estrangeres. Hi havia moltes editorials importants i consolidades com Fondo de Cultura Económica o Siglo XXI que s’interessaven pels mateixos títols i la lluita per aconseguir-los era agònica.
El fracàs de l’esquerra radical en les eleccions de 1977 va desenganyar Herralde i comença un gir en la política editorial cap al camí de la narrativa internacional. S’interessa per Jane i Paul Bowles, Joseph Roth, Thomas Bernhard i d’altres autors que comencen a sonar, com Tom Wolfe o Bukowski a qui Herralde visita personalment a Los Angeles.
El 1979, deu anys després de la fundació, l’editorial passa pel seu pitjor moment econòmic, i està a un pas del tancament. Però amb el gir editorial, les coses es van adreçant i el 1982, amb la victòria socialista, Herralde ja està vivint el seu somni de «inventar con libros desconocidos al lector que no sabía que quería leer esos libros». Patricia Highsmith amb Ripley i John Kennedy Toole amb Ignatius Reilly disparen les vendes fins l’èxtasi. Celebra l’èxit d’Álvaro Pombo a la Fira de Frankfurt de 1985 amb contractes i traduccions a dojo.
Els anys noranta tot va vent en popa i Herralde s’arrisca a publicar un grapat d’escriptors novells temptant la seva intuïció com a editor i publisher al mateix temps, amb operes primes que no sempre van tenir continuïtat, però amb el contrapès de les vendes excepcionals dels llibres de Javier Marías tant a Espanya com a Alemanya. Una història que va acabar malament per la paranoia de Marías, segons Herralde (carta del 31 de març de 1995).
Un dels disgustos més sentits per l’editor garrepa, (així corria per alguns ambients) fou el no haver aconseguit el contracte de La foguera de les vanitats de Tom Wolfe, autor de la casa que es va passar a Ediciones B per una oferta de 500.000 $ versus els 300.000 $ oferts per Herralde.
La fi del segle XX porta «un vendaval que está trastornando todos y cada uno de los aspectos que configuran la actividad editorial». Lumen és absorbida per Bertelsmann a través de Plaza y Janés, Siruela es refugia en el grup Anaya. Planeta ha entrat Destino, Columna, Edicions 62 i Tusquets i intenta comprar Anagrama, però Herralde es planta en una defensa militant de la independència editorial.
Malgrat tot, un projecte tan personal havia d’assegurar la continuïtat un cop Herralde hagués de deixar la direcció per motius d’edat. Molt conscient d’això, l’any 2014 va tancar un acord de venda a l’editorial italiana Feltrinelli, amics de feia molts anys i garants de la independència editorial.
Gràcies a la seva visió estratègica, sortosament la història d’Anagrama seguirà quan la d’Herralde s’acabi.
Antoni Estela Barnet
Alumne de la Universitat de l’Experiència
Afegeix un nou comentari