«Molts camins per caminar: una aproximació a les literatures africanes»

Junyent, M. Carme; Comellas Casanova Pere (eds.). Molts camins per caminar: una aproximació a les literatures africanes. Barcelona: Edicions UB, 2023. 144 p. (Filologia UB). ISBN 978-84-9168-982-9. 18 €.

Tinc el goig i l’honor d’escriure una ressenya d’un llibre que ha estat més que un projecte, una missió gestada per la Dra. M. Carme Junyent, qui desgraciadament ens va deixar el setembre passat. No voldria desprestigiar la feina que ha fet el Dr. Pere Comellas, el seu coeditor, però crec que tothom estaria d’acord que aquest llibre, com tots els projectes que ha desenvolupat la M. Carme Junyent, és fruit de la seva empenta per donar a conèixer les literatures africanes al públic català i espanyol. El llibre que tenim entre mans és una recopilació de les conferències que es van celebrar a la Universitat de Barcelona l’any 2023 amb motiu d’una exposició anomenada Escriptors africans que va muntar el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), liderada per la mateixa Junyent. El motiu d’aquesta exposició coincideix amb la publicació d’aquest llibre, una resposta informada de per què hem de llegir la literatura africana, i què ens pot aportar. Les autores i els autors dels capítols que formen el llibre expliquen, cadascú a la seva manera, l’aportació que propicia la literatura africana als lectors catalans i espanyols.

El llibre porta per títol Molts camins per caminar, que és una citació de l’autor i poeta tanzà Euphrase Kezilahabi de la seva obra Kichomi (traduït a l’anglès com Stabbing pain), obra que va comportar una gran innovació en la poesia tradicional suahili. La Dra. Junyent ha seguit per aquest mateix camí, traçat per Kezilahabi, en el sentit d’obrir el món de les literatures africanes amb totes les seves mancances i els seus encerts a un públic majoritàriament desconeixedor de les seves riqueses. Abans d’entrar en l’anàlisi de cada capítol, voldria fer menció del fet que el llibre emfatitza l’existència de les literatures africanes –i subratllo l’adjectiu– tot i que hem de pensar que en poques ocasions parlem de les literatures europees, atès que tothom té consciència de les obres literàries que pertanyen a cada país. Dit això, i no voldria que s’interpretés com una crítica a l’obra, sinó una constatació de la ignorància dels lectors i lectores del nostre país –i de molts països d’Europa occidental– ja que els autors i autores col·laboradors del llibre Molts camins per caminar fan una feina elogiable per apropar als lectors els desprestigis colonials i les adversitats socioculturals que han patit els autors i autores africans de tot el continent.

El llibre conté nou capítols i una petita introducció de M. Carme Junyent. Queda clar que parteixen dels escrits de les intervencions anomenades anteriorment arran de l’exposició Escriptors africans de l’any 2023, ja que varien força en la longitud i en la complexitat. El capítol més llarg és el cinquè, de l’Asmaa Aouattah sobre la literatura amaziga, que té trenta planes, mentre que el més curt és l’últim, de la Sabrina Brancato, amb només cinc planes. Aquesta desigualtat dona una importància, potser desmesurada, a la literatura escrita en una llengua no europea, que sempre ha estat un dels temes capdavanters de la recerca de la M. Carme Junyent. Amb aquestes paraules, no voldria menysprear ni la feina de la investigadora ni la literatura amaziga, però el llibre queda descompensat, en part, perquè Aouattah fa un recorregut molt extens per l’evolució de la literatura amaziga, des de l’oralitat fins a l’escriptura, i explica les raons polítiques que susciten hostilitat envers la identitat d’aquest poble. La història d’aquesta literatura, i per extensió, la llengua, està ben documentada al capítol i revela els «desafiaments i obstacles» (p. 89) que han patit els/les parlants de l’amazic. Cal destacar que segueix sent un gran dilema la manca de consens en la tria de quin alfabet cal fer servir. Aouattah conclou que l’amazic i la seva literatura han de lluitar contra la influència de l’àrab, i aquesta no és una batalla entre iguals, però confia en la resiliència dels amazics per no deixar que la seva llengua i literatura caigui en l’oblit.

La idea de la resistència i la lluita contra les injustícies i els estereotips són temes recurrents en tots els capítols. El primer, de Diana Berruezo-Sánchez, «Un altre segle d’or: autors, músics i dansaires negres a l’Espanya dels segles XVI i XVII» reivindica la presència africana o de persones afrodescendents en la literatura del Segle d’Or espanyol. Cita molts exemples tant de personatges africans que apareixen als textos clàssics com d’autors i autores africans que han aportat el seu art en forma de poesia o cants al cànon espanyol, però que han romàs invisibles. Berruezo-Sánchez fa una crida a rellegir els clàssics del Segle d’Or d’una altra manera, reconeixent que un cert eurocentrisme ha amagat el paper de l’esclavatge a Espanya. El segon capítol, de Miryam Mallart Brussosa, «Literatura estranyament familiar o familiarment estranya» explica els dilemes dels primers autors africans –en aquest cas francòfons– a l’hora de triar la llengua de creació i fins i tot el posicionament vers la colonització dels seus països. Si bé escriure es pot considerar un acte polític, encara ho és més la tria de la llengua, i més endavant alguns autors van haver de maltractar la llengua francesa per reivindicar el seu malestar amb el jou colonial (p. 32). En aquest aspecte hi ha força coincidències amb els autors africans anglòfons i, fins i tot, els autors d’altres països colonitzats com, per exemple, a l’Índia. Queda clar que en mans d’autors creatius, les llengües europees evolucionen cap a l‘hibridisme i l’enderrocament de les jerarquies lingüistes. El final del capítol de Mallart Brussosa enllaça perfectament amb l’anterior, segons el qual llegir literatura africana o, tal com demana Berruezo-Sánchez, rellegir la literatura espanyola, ens ensenya a conèixer-nos molt millor.  

El tercer capítol, d’Isabel Alonso Breto «Per què llegir literatures africanes en llengua anglesa: alguns grans noms» i el vuitè, «La literatura de l’Àfrica oriental: biografies indoceàniques i subimperialisme» d’Esther Pujolràs Noguer, fan una aproximació a la literatura africana anglòfona de dues formes molt diferents. Alonso Breto enumera molts autors i autores de generacions diverses, amb la qual cosa corre el risc de semblar una llista de noms. És evident que el gran nombre d’autors anglòfons –com de francòfons– mereix un llibre sencer i, encara que aquestes pinzellades que ens proporciona l’autora són molt informatives, sempre es deixa de banda algú important, que és el cas de Nuruddin Farah, autor somali i guanyador de premis literaris de prestigi, com per exemple el Premi Internacional Neustadt de Literatura. L’enfocament de Pujolràs Noguer, per una altra banda, sembla més encertat perquè tria dos autors de fama mundial, un Premi Nobel i un guanyador dues vegades del Giller Prize, i aprofundeix en la temàtica de tres de les seves obres. El treball d’Alonso Breto promet molt, fins i tot les notes a peu de pàgina sobre el món de les traduccions omplirien molts buits sobre la problemàtica de qui es tradueix i per què, però l’enorme quantitat de noms dispersa el seu missatge final: que les literatures africanes «ens emocionen» (p. 51). El capítol sobre els dos autors de l’Àfrica oriental aprofundeix sobre la barreja ètnica i cultural d’aquesta part del continent, molt visible en l’obra de M.G. Vassanji, i sobre la història escrita pels colonitzadors, sovint esbiaixada, que forma un fil conductor de l’obra d’Abdulrazak Gurnah. Existeixen molts punts en comú entre els capítols de la literatura francòfona i l’amazic, en relació al fet que Pujolràs Noguer insisteix que poder narrar és una eina de supervivència (p. 132).

El quart capítol de Pere Comellas Casanova, «Què ens aporta la literatura africana?» se centra en la literatura escrita en portuguès. De la mateixa manera que moltes d’altres autores, Comellas Casanova qüestiona la necessitat d’utilitzar etiquetes i planteja el problema dels autors de la diàspora, és a dir, aquelles persones que tenen arrels africanes però són nascudes o criades al món occidental. En el cas de les colònies portugueses d’Àfrica, Comellas Casanova explica l’ús creixent del portuguès com a llengua franca (p. 57). Curiosament, fou en una de les colònies més petites, Cap Verd, on la literatura realment autòctona començà a florir. Així mateix com les autores dels altres capítols, insisteix en el fet que «la primera forma de lluita anticolonial és literaria» (p. 59). El capítol és aclaridor en tant que situa la literatura africana lusòfona, però hauria estat il·lustratiu comentar molt més la política de les traduccions, atès que molts lectors només poden arribar a aquestes literatures mitjançant una traducció.

El llibre conté dos capítols sobre la literatura africana de Guinea Equatorial, anomenada «una literatura impossible» per Iñaki Tofiño, autor del setè capítol, que porta aquest mateix títol. Tant aquest capítol com l’anterior, «Les aportacions de la literatura africana a l’estudi de la Guinea Equatorial», de Yolanda Aixelà-Cabré, ens endinsen en una temàtica poc coneguda fins i tot per al públic espanyol: l’existència d’una literatura africana escrita en espanyol. Aixelà-Cabré explica aquesta desconeixença com a conseqüència de l’actitud negacionista de l’Estat espanyol vers el seu passat colonial i, en aquest sentit, el seu capítol dialoga estretament amb el de Berruezo-Sánchez quan senyala que cal llegir els textos clàssics per esbrinar «la mentalitat i la societat esclavista de l’època» (p. 26). Tots dos capítols sobre la literatura guineoequatoriana estan ben documentats i són molt instructius en relació a la lenta evolució d’aquesta i el fet que molts escriptors d’aquest país viuen a l’exili per motius polítics.

Per últim, el capítol de Sabrina Brancato que conclou el volum, «Les literatures africanes com a eina per a l’antiracisme», ens recorda que en el món occidental encara impera el discurs de «la supremacia blanca» (p. 137), la qual cosa ens impedeix entendre el privilegi blanc i la lluita constant de les persones racialitzades per «desafiar i subvertir les narratives dominants» (p. 136). Brancato, que escriu des de la perspectiva d’una activista, dona el toc necessari al lector perquè s’adoni de la proximitat geogràfica del continent africà i de les persones afrodescendents que conviuen amb nosaltres, però també de la immensa feina que queda per fer en l’àmbit de l’entesa de l’altre. Aquest llibre és un punt de partida excel·lent per començar a entendre les joies literàries que tenim molt a prop, però que en moltes ocasions ignorem per por, per prejudici o per la banalitat dels tòpics.

Felicity Hand
Professora honorària del Departament de Filologia Anglesa i de Germanística (UAB)
Editora d’Indialogs