Martínez Cantón, Clara I.; Fernández Martínez, Sergio (eds.). Narradoras españolas de posguerra. Berlin, etc.: Peter Lang, 2022. 227 p. (Estudios hispánicos en el contexto global; 17). ISBN 978-3-631-86940-6.
Narradoras españolas de posguerra és el dissetè volum publicat a la col·lecció «Estudios hispánicos en el contexto global» de l’editorial acadèmica Peter Lang. Els editors del llibre, que data de 2022, són Clara I. Martínez Cantón (professora titular de la Universidad Nacional de Educación a Distancia) i Sergio Fernández Martínez (investigador postdoctoral de la Universidad de Salamanca). Partint de la consigna de «rescatar de l’oblit» el llegat d’una generació d’autores marcada per l’esclat de la guerra civil, l’establiment de la dictadura i els obstacles de la censura, el volum reuneix assajos sobre la vida i l’obra de nou escriptores de novel·la i conte.
Es tracta, per ordre de naixement, d’Elena Fortún (1886-1952) –pseudònim d’Encarnación Aragoneses de Urquijo–, Carmen de Icaza (1899-1979), Elisabeth Mulder (1904-1987), Eulalia Galvarriato (1904-1997), Laura de Noves (1905-2000) –nom de ploma de Carlota O’Neill–, Concha Castroviejo (1910-1995), Dolores Medio Estrada (1911-1996), Mercedes Formica (1913-2002) i Ana María Matute (1925-2014). D’aquesta manera, el llibre s’insereix en una via de recerca dedicada a la visibilització i revaloració de l’escriptura de les dones, línia de treball que d’unes dècades ençà ha anat guanyant pes dins l’àmbit acadèmic. En el context dels estudis hispànics, poden trobar-se anàlisis com La novela femenina de posguerra (1940-1960), de Raquel Conde Peñalosa (Pliegos, 2004); o Escritoras españolas (1939-1975): poesía, novela y teatro, de Raquel Arias Careaga (Laberinto, 2005). Més recentment, s’han publicat treballs nous com Ellas contaron la historia: novela y mirada de mujer (1939-1979), de José Luis Calvo Carilla (Institución Fernando el Católico, 2020). L’útil recull de bibliografia que els editors ofereixen a la introducció al volum ret compte d’aquests antecedents. Per tot plegat, Narradoras españolas de posguerra s’emmarca en un camp d’investigació actual i cada any que passa més prolífic.
Estructurat en tres parts i catorze capítols, el llibre conté una esclaridora secció de contextualització de Raquel Conde Peñalosa que qüestiona la visió de la postguerra espanyola com una època caracteritzada per la migradesa de la literatura escrita per dones. Conde Peñalosa argumenta en sentit contrari amb dades a la mà: entre 1940 i 1965, setanta-vuit autores editen més de dues-centes novel·les. Així, estem davant d’un període de prou abundància per a les escriptores en llengua castellana –l’estudiosa fins i tot parla d’una «Edat d’Or»–, però que ha tingut un reconeixement pobre per part de la crítica tradicional, molt centrada en el corrent del realisme testimonial i d’esquenes al vector de gènere. La dissertació indaga tant en els factors que propiciaren l’auge de la narrativa d’autoria femenina com en les raons per què, més tard, aquesta producció va ser relegada.
Alhora que constitueix un bon preàmbul als capítols monogràfics sobre les escriptores, en el treball de Conde Peñalosa s’albira un aspecte problemàtic de Narradoras españolas de posguerra: la justificació de la tria d’autores. D’entrada, salta a la vista que Ana María Matute (que ocupa un lloc destacat, estudiada en tres capítols) no encaixa en el paradigma d’«escriptora silenciada». De fet, ella i tres altres creadores tractades en el llibre –Elisabeth Mulder, Dolores Medio i Eulalia Galvarriato– formen part de la nòmina de narradores que, segons Conde Peñalosa, excepcionalment aconsegueixen transcendir i estar presents en la majoria de manuals d’història literària. A causa de l’èmfasi que es fa, al llarg del volum, amb el fi de recuperar la veu d’escriptores amenaçades per l’oblit, la inclusió de figures com Matute sembla poc coherent. Segurament, aquest desajust s’hauria pogut resoldre atenuant la insistència en la marginalitat de les autores en favor de la reivindicació de la diversitat del grup.
Seguint la presentació dels editors i el marc contextual dibuixat per Raquel Conde Peñalosa, la tercera part del llibre s’aproxima a l’escriptura de les nou autores seleccionades amb les contribucions de Marifé Santiago Bolaños, María del Mar Mañas Martínez, Adrián Ramírez Riaño, Luca Cerullo, Basilio Pujante Cascales, Anja Rothenburg, Simón Valcárcel Martínez, Fleur Duplantier, Pi-Chiao Liu, Iván Mallada Álvarez, Clara I. Martínez Cantón i Javier La Beira. Entre els temes abordats al voltant de la narrativa de les escriptores hi ha els retrats femenins, l’epistolaritat, el component autobiogràfic, el gènere del conte i del microrelat, la novel·la rosa, la representació del conflicte bèl·lic, la mirada infantil i les històries de cicle familiar. Mentre que els assumptes són variats, la perspectiva dels assajos és sobretot biobibliogràfica, un enfocament que, tal vegada, s’hauria pogut enriquir amb els sabers d’àrees com els estudis autorials, els estudis de gènere i la sociologia literària, que ajuden a explicar el funcionament del camp literari i les dinàmiques que menen a menystenir un cert tipus de creacions i a privilegiar-ne d’altres.
D’altra banda, resulta interessant que la majoria de treballs donin raó dels textos de les autores que eren inèdits fins fa poc i que editorials com Renacimiento han apostat per publicar. A tall d’exemple, el 2016 va sortir a llum la ficció autobiogràfica d’Elena Fortún titulada Oculto sendero; i el 2021, la darrera novel·la d’Elisabeth Mulder, El retablo de Salomé Amat. Concha Castroviejo és una altra de les escriptores que fins recentment tenia producció inèdita. El 2020, l’editorial Tandaia n’ha editat el llibre En las praderas del Gran Manitú. Així mateix, els estudis del volum exposen l’abast i els efectes de la censura franquista en l’obra de les autores. Com a mostra, s’assenyala que la versió íntegra de Nosotros, los Rivero de Dolores Medio –novel·la escapçada en els anys cinquanta– no s’ha publicat fins al 2017. En altres casos, com el de Los Abel d’Ana María Matute, es continua difonent la versió censurada. Globalment, el llibre demostra que l’examen de l’obra d’aquestes escriptores s’ha realitzat, durant llarg temps, des d’una òptica incompleta. D’aquí que publicacions com aquesta siguin pertinents i necessàries.
El volum en conjunt, si bé podria ser més ambiciós en els seus plantejaments, assoleix l’objectiu de donar a conèixer unes autores poc llegides pel públic no especialitzat. Narradoras españolas de posguerra es posa al servei de la reconstrucció del panorama cultural posterior a 1939; rebat la creença que la literatura escrita per dones tingué un paper menor en aquest període; i, finalment, ve a perfilar la història de la narrativa femenina dels anys quaranta, cinquanta i seixanta a Espanya.
Catalina Mir
Col·laboradora del grup Literatura contemporània: estudis teòrics i comparatius (LiCETC), de la UIB
Afegeix un nou comentari