Salinas, Jaime. Cuando editar era una fiesta: correspondencia privada. Ed., Enric Bou. Barcelona: Tusquets Editores, 2020. 630 p., [16] p. de làm. (Tiempo de memoria; 131). ISBN 978-84-9066-784-2. 23 € en paper, 10,99 € llibre electrònic.
Si el primer dels versos de «Los besos dados», poema de Vicente Aleixandre, era «La memoria de un hombre está en sus besos», podem afegir, després de llegir el llibre de què ens ocupem avui aquí, que la memòria de Jaime Salinas es troba als catàlegs d’algunes de les principals editorials espanyoles dels anys cinquanta, seixanta i setanta: Seix Barral, Alianza, la primera fase d’Alfaguara o Aguilar. I també a la correspondència, les entrevistes, la memòria indirecta, que el professor Enric Bou ha emprat per forjar l’enfilall de fragments que construeixen, conscients dels seus límits, aquesta cartografia vital de Jaime Salinas, en una excel·lent edició que ha preparat per a Tusquets.
En aquesta mateixa casa barcelonina havia aparegut el primer tom del seu projecte memorialístic, Travesías: memorias, 1925-1955 (2003), on donà forma a les seves experiències d’infantesa i joventut, d’Argèlia, Espanya i França; els anys als Estats Units, una adolescència complexa i una encara més complexa relació amb el seu pare, el poeta i professor Pedro Salinas; la seva col·laboració com a voluntari a l’American Field Service per tal de participar a l’alliberament de l’Alsàcia i la Lorena i l'ocupació d’Alemanya; per acabar finalment amb la seva arribada a Barcelona, el 1955, a les oficines de Seix Barral, on endegaria la seva fructífera trajectòria editorial.
Bou situa aquest volum, Cuando editar era una fiesta, com a segon tom de les memòries inconcluses de Salinas, que abasta l’etapa vital que va des de 1955 fins els primers anys noranta, data en què l’editor pateix un infart que l’allunya de la vida professional activa. Tot i que, pel que sembla, Salinas s’havia proposat d’escriure un llibre sobre aquests anys, fonamentals en la configuració del seu estil editorial (en paraules de Bou, distingit, culte, a la recerca d’un públic més enllà dels límits de l’alta cultura, d’ample alè cosmopolita), no ho va acabar fent. Aquest fet ha provocat que el professor Bou hagi bastit el que anomena un treball de patchwork, on actua a manera de veu en off, un narrador respectuós que emmarca molt sintèticament els fragments seleccionats de fonts i testimonis diversos: la veta fonamental que rau en l’epistolari amb qui va ser el company vital, l’escriptor islandès Guðbergur Bergsson; articles i ressenyes de premsa; entrevistes; testimonis indirectes de persones que el van tractar i conèixer bé; i bibliografia específica (assaigs, tesis doctorals, catàlegs editorials, arxius...).
Un llibre «escrito sin él, pero con él. A su favor. Queriendo recuperar un momento particular de la historia cultural –editorial‒ de este país» (p. 17). En aquest respecte de l’editor del volum s’explica també un altre important debat: el dels límits entre la intimitat i la vida pública de Jaime Salinas, atesa la principal font d’aquest volum, la correspondència amb Bergsson. Bou defensa que l’objectiu principal del llibre ha estat reflectir la seva trajectòria com a editor i en aquest sentit ha conduït la seva tria i ordenació dels materials: «No he censurado nada, sino que me he limitado a mantener el foco en el aspecto público sin suprimir la atención a lo privado, íntimo. Aunque este segundo aspecto está mucho menos presente. Pero así era Jaime Salinas.» (p. 33).
Cuando editar era una fiesta ens brinda les ambivalències entre la vida pública i la privada de l’editor, alhora que dibuixa la intrahistòria dels més grans segells editorials del moment i de com Salinas va esforçar-se per connectar-los amb una manera molt més cosmopolita de treballar i entendre l’àmbit; és també l’autobiografia emocional del personatge i un mapa de les seves coneixences, fonamentals per entendre la història intel·lectual i literària de l’Espanya del seu temps, de la peninsular i de la peregrina.
Va ser conscient del paper de mitjancer que l’editor havia de tenir entre l’escriptor i el lector i de la necessitat de construir un catàleg des de la categoria estètica del bon gust personal; en paral·lel, va anar adonant-se que el món editorial estava desequilibrant la balança entre la qüestió econòmica i la responsabilitat cultural: «considero que esa prioridad de lo comercial sobre lo cultural, sobre todo en la edición literaria, tiene unas consecuencias absolutamente catastróficas, por una razón muy sencilla: en el momento en que la preocupación dominante del editor es que el libro sea un producto más, tiene que hacer un producto que se vaya a vender, y que se venda el mayor número de ejemplares posible. Naturalmente, eso condiciona el tipo de escritura. Si actualmente apareciera alguien que se hubiera puesto a escribir el Ulises o En busca del tiempo perdido creo que difícilmente encontraría un editor [...]», deia al llibre El oficio de editor: una conversación con Juan Cruz (Madrid: Alfaguara, 2013).
L’aparició de Cuando editar era una fiesta ha estat una immillorable notícia en un any ple d’urgències molt més tràgiques: un pas fonamental per seguir teixint la història de l’edició espanyola, que encara ara pateix el llast de no comptar amb arxius conservats suficients que permetin de reconstruir-ne el passat.
Blanca Ripoll Sintes
Professora de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona
Afegeix un nou comentari