Lozano, Antonio. Lo leo muy negro: travesías por crímenes reales e imaginarios. Barcelona: Destino, 2021. 422 p. (Imago mundi; 311). ISBN 978-84-233-5860-1. 19,90 €.
Que el gènere negre i policíac gaudeix ara d’una certa popularitat al nostre país és indubtable, donada la diversitat de títols que es publiquen cada any —tant originals com traduccions—, també pel reguitzell de festivals que es dediquen a promoure’l per la geografia espanyola o la quantitat de sèries que omplen les plataformes televisives. Aquests darrers anys a la molta ficció s’hi va afegint a poc a poc una mica de reflexió, el necessari assaig. Per aquest camí ens arriba ara Lo leo muy negro: travesías por crímenes reales e imaginarios, d’Antonio Lozano. L’autor, periodista col·laborador habitual de revistes literàries i suplements culturals, escriptor, traductor i actual director de la col·lecció Serie Negra de RBA ens ofereix un recull d’articles, molts d’ells publicats anteriorment en diversos mitjans (blogs com Lo leo muy negro —del que el llibre pren el títol— o Negro sobre negro; revistes com Librújula, Mercurio, CLAPP...), que conformen un personal recorregut pel món del crim, tant real com de ficció.
Estructurat en nou capítols, amb una entrada i diversos articles cadascun, Lo leo muy negro és un llibre pensat per espigolar-hi lectures més que no pas per fer-ne una lectura seguida de cap a cap. Hi trobem multitud d’anècdotes, com la cerimònia d’iniciació dels candidats a formar part del Detection Club, d’on ve l’expressió «aplicar el tercer grau» o la història del Cluedo; retrats d’autors i personatges clàssics com Truman Capote, Dashiell Hammett, Sherlock Holmes, Philip Marlowe, James Bond, Simenon o Jim Thompson, i d’altres menys populars però prou interessants com Leigh Brackett, Jean-Patrick Manchette o Carter, de Ted Lewis. També cròniques, on el lector aprendrà com realitzar un crim perfecte, o què cal fer per tenir èxit en el robatori d’un banc; les ocasions en què la realitat es torna inversemblant, com la història dels set detectius a sou de la New York Public Library contractats per recuperar els milers de llibres que cada any no són retornats al servei de préstec, o la síndrome d’Estocolm entre altres.
Com veiem, el llibre és producte del treball periodístic d’Antonio Lozano on hi apareixen també les seves dèries: les sèries televisives, els assassins en sèrie (reals, literaris i cinematogràfics) o el true crime; però potser sigui en les cròniques sobre les impressions produïdes per autors entrevistats al llarg dels anys com James Ellroy, Sue Grafton, John Connolly, Richard Price, Harlan Coben, Don Winslow, Philip Kerr, Petros Màrkaris, D.B. John o Jo Nesbø, on trobem el més semblant al periodisme del John Williams de Back to the Badlands que s’ha fet mai per aquí. D’igual manera cal destacar el capítol «Los puntos negros del género negro», sobre el masclisme del gènere clàssic o les trampes del màrqueting amb etiquetes com la del domestic noir, capítol que malgrat que es queda curt, cal reconèixer-li la valentia per la falta de costum en el nostre país de fer crítica i dir les coses pel seu nom, en un entorn acostumat a tirar-se floretes els uns als altres.
Potser a l’hora de trobar-li pegues, el lector hauria agraït que la bibliografia hagués estat alfabetitzada en lloc de citada per ordre d’aparició, o fins i tot al final de cada capítol. Malgrat això, Lo leo muy negro és un fantàstic calaix de sastre del crim amb misteri inclòs perquè, encara que a l’inici —a la «Nota del autor»— se’ns informa que «la ausencia de autores españoles en este libro se debe exclusivamente a que la práctica totalidad de mi educación literaria criminal se ha producido a través de títulos foráneos» (p. 15), en la introducció del capítol «Cosecha negra» s’anuncia un apartat, «Tres casos españoles (y uno latinoamericano)» (p. 256) que, en acabar de llegir el capítol, el lector s’adona de la seva absència. Decisió editorial? Joc detectivesc de l’autor? Podria ser pel fet que dos dels autors —Domingo Villar i Ernesto Mallo— els publica Siruela? I els altres dos? Potser Juan Marsé, que al «Prólogo» (p.17) Lozano ens assegura «que si perseveran en la lectura de este libro toparán con un Juan Marsé que refuta indignado estos aires de superioridad de la novela negra», i després no es torna a trobar cap rastre de l’escriptor a la resta del llibre. I l’altre? Misteri!
Jordi Canal
Bibliotecari
Podeu fer-hi un tast de les primeres pàgines de l'obra.
Afegeix un nou comentari