Sabater, Toni. Als peus de la lletra: notes sobre literatura. València: Drassana, 2021. 266 p. (Jàssena; 16). ISBN 978-84-122265-5-3. 19,75 €.
«Els llibres no supleixen la vida,
però la vida tampoc no supleix els llibres».
Joan Fuster
Hi ha qui viu com qui fa política, amb ideologia i convicció, qüestionant cada escenari domesticat del món que l’envolta. Aquestes vides, que ens acostumen a fascinar, les solem descriure com aventureres, itinerants, bohèmies o, fins i tot, virtuoses i il·lustrades. I com no, ens agrada llegir-les, participar d’elles d’alguna manera. Si les llegim, ens convertim en companys de crim, en sequaços de les seues heroïcitats; ens convertim en Enkidu, Pàtrocle, Sancho, Watson o Obèlix. I Toni Sabater (València, 1969) –que d’això en sap un tros– ens fa l’ofrena d’introduir-nos en les peripècies dels escriptors que han fet de les seues vides una proesa i que, alhora que vivien, edificaven les narracions que poblarien la cultura occidental.
Per això, seria d’un reduccionisme descarat descriure Als peus de la lletra com un compendi de ressenyes més o menys expeditives sobre les fílies literàries de Sabater. Sí, són comentaris d’obres, textos unitaris publicats a les revistes Lletraferit i Cultur Plaza entre el 2012 i 2021, i que Drassana Llibres ha recollit en la seua col·lecció Jàssena. Però, en efecte, amb això ens quedaríem curts. Tampoc no seríem exhaustius si afirmàrem que això és un cànon particular, cosa que no seria desgavellada, però que no casa amb la voluntat de l’autor –ja ens posa en preavís al preàmbul– ni amb la idea de literatura que es desprèn de l’obra. Per ser acurats hauríem de mimetitzar-nos amb l’autor i contextualitzar. I això farem.
Toni Sabater fa anys que publica la seua escriptura, però tota una vida cultivant les seues lectures. Ha sembrat la seua pròpia llavor a través del format memorialístic amb Dies (Drassana, 2013) o Insistències en la llum (Drassana, 2018); treballant a tots dos el gènere del dietari i, com a tal, explorant-se a si mateix i als indrets que el van veure créixer. Amb Ciutat de campanars (Drassana, 2016), en canvi, es va dedicar a passejar a través del patrimoni arquitectònic de València, enfocat en els campanars dels barris de la ciutat i tota la sociologia que els envolten. En tots els seus llibres podem inspirar la intimitat de la relació amb el territori. El lligam a la terra com adob de la pròpia literatura és un tema en la seua obra i en Als peus de la lletra fa un pas més enllà, associant també la identitat literària i la personal a la del viatge.
I és que el viatge sempre té dos vessants: el descobriment d’un nou món i l’enyor de la terra llunyana. L’embat de les ressenyes de Sabater es dona des d’aquestes dues trinxeres; la incursió en la vida de l’autor –el nou món– i l’impacte emotiu de l’obra –l’enyor–, on deixa a cara vista tota la nostàlgia de la lectura. Així, cada peça del llibre ens transporta a dues vides, dos periples i dos autors, el ressenyat i Toni Sabater, sempre amb continu diàleg, evocador i enriquidor a parts iguals.
És ben difícil discernir si la col·lecció va sobre escriptors i les seues obres, sobre ciutats i viatges o sobre les curiositats, els racons i plecs que té la vida. Segurament va de tot plegat, com un holograma dels temes, les mecàniques i fórmules de la cultura occidental. Perquè parlar de literatura és parlar del que la literatura diu, i l’obra parla d’Alexandria, la guerra, l’erotisme, el Danubi, la llengua, l’alcoholisme, la platja i un centenar de tòpics més. Tants i tants elements compilats en bocins selectes que tenen la seua pròpia verticalitat però que funcionen com un riu. Una antologia calidoscòpica de literatures.
És cert, sabíem de la vida fastuosa de Scott Fitzgerald, i com aquesta el va fer caure per les escales de decadència, i també de la trajectòria amoral, exòtica i etílica de Lawrence Durrell. Ambdós relats són exemples dels diversos clixés de la iconografia literària que omplin les pàgines d’Als peus de la lletra. I els hi esperàvem, per què no. Però a banda de la pirotècnia d’algunes biografies, es dediquen mirades delicades a vides tan ondulants i captivadores com les d’Elizabeth Smart, Margarite Yourcenar o Betty Smith. Es troba inspiració en el compromís polític d’Erri De Luca, en la transgressió de Djuna Barnes, les corredories vitalistes de Leigh Fermor o en la il·lustració i intel·ligència de personatges tan cultes com Vivant Denon o Romain Gary. I, entre tot, la gran ferida de Sabater: la seua valencianitat. En els relats de Blasco Ibáñez, Joan Francesc Mira o Josep Piera hi ha una recança, una èpica silenciosa, una vindicació. També en els d’Eduard Mira, Anna Moner i Martí Domínguez. Tal com dèiem, la indissociabilitat de la identitat cultural i el territori.
I per altra banda, l’obra és un mostrari de la intensitat del viatge literari, que va des del Carib a Nàpols, de Versalles a Dublín, d’Egipte a la Patagònia. Allà, totes les planúries són Arcàdia i totes les illes són Ítaca, perquè cada destinació és oportuna en tant que ha construït l’obra. I cada escriptor, cada text, cada ciutat es ressenya a onades, una rere altra, en una constant i impertorbable travessia cap al rompent de la cultura contemporània, on Toni Sabater fa de far des de la seua intacta honestedat de bon lector.
Però la nafra de la literatura en Toni Sabater va molt més enllà d’una cicatriu cutània, és una condició estructural, que afecta els fonaments, els pilars i les jàssenes del seu cos cultural. S’ensuma en cada lloança a un autor, en cada defensa d’una obra i en cada debilitat manifestada. Totes elles dibuixen un vastíssim parc d’afinitats, que conviuen arrelades en el subsòl de les hores infinites de lectura. Com un jardí botànic de literatura, tan divers com exuberant, que ha anat configurant-se des de les complicitats de cadascun dels volums guardats en la prestatgeria de la memòria.
Als peus de la lletra és una antologia noble, on es parla molt de lletres, però es parla més del viure. És una obra vitalista, apassionada i afectuosa, però sense rebolcar-s’hi. Queda la sensació d’haver residit en cadascuna de les vides dels autors, de patir la calor d’una tarda d’agost a Brooklyn, d’haver fet el te a Brideshead, de notar l’arena càlida de les platges de Corfú o de passejar en barca per l’Albufera. Perquè al final, de què parla la literatura, sinó de la vida? De la venturosa, atzarosa, esplèndida, sinuosa, terrible, tortuosa, inabastable vida.
Josep «Pintat»
De la 9a promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari