Martín Escribà, Àlex; Canal i Artigas, Jordi. Trets per totes bandes. Volum 2, «L’època contemporània de la novel·la negra i policíaca». Prefaci, Massimo Carlotto. Barcelona: Alrevés, 2021. 345 p., 32 p. de làm. col. ISBN 978-84-17847-90-6. 20 €.
La invitació a sopar: la presentació, els autors
Trets per totes bandes... consta de dos volums, i aquí només es parlarà del segon, dedicat a la literatura policíaca dels anys setanta ençà. El primer volum d’aquesta obra, «L’època clàssica de la novel·la negra i policíaca» (Barcelona: Alrevés, 2019), va ser ressenyat per Anna Maria Villalonga a aquest mateix blog. Ambdós volums han estat traduïts al castellà a la mateixa editorial Alrevés, amb el títol A quemarropa, en dos volums publicats de forma simultània amb les edicions catalanes.
L’obra conjunta constitueix una força completa referència del gènere, quelcom inexistent, fins al moment, en la nostra llengua. Aquest segon volum aborda l’estudi del darrer mig segle de literatura policíaca, o detectivesca, o de crims... com vulguem dir-ne, i ho fa fixant uns grans corrents o escoles del gènere, amb grups d’autors estudiats vinculats per coincidència geogràfica, o per alguna característica comuna: literatura d’autors mediterranis, obres escrites per dones, novel·les ambientades en societats exòtiques, ficcions en èpoques allunyades. En el text, i en les abundoses notes proporcionades, es donen indicacions –brevíssimes, ai las– dels diversos autors estudiats, amb unes quantes de les seves obres. Un gran apartat bibliogràfic ofereix camins per complementar la informació exposada al volum.
Els autors són dos experts en la temàtica: Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974), professor de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat de Salamanca, i director de la col·lecció de novel·la negra de l’editorial Alrevés; i Jordi Canal i Artigas (Berga, 1955), antic director de la Biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat, que ell especialitzà en literatura negra i policíaca. De forma separada, o en col·laboració, són autors d’un gran nombre d’estudis sobre aquesta darrera temàtica, amb títols com La cua de palla, retrat en groc i negre (Alrevés, 2011), Trets per totes bandes, volum 1: «L’època clàssica de la literatura negra i policíaca» (Alrevés, 2019) i Escrits policíacs, de La cua de palla a Crims.cat (Alrevés, 2020). A la seva pàgina web, Jordi Canal ha recopilat crítiques i ressenyes periodístiques sobre les seves obres, incloent-hi les de Trets... 2.
L’àpat: el menú (sumari)
«Prefaci», de Massimo Carlotto, p. 13-14
«Avui ens vestim d’etiqueta: tu, què et poses?», p. 17-27 [Introducció]
«Tot comença als setanta...», p. 29-67 [Visió de conjunt. Paròdies, pastitxos i reescriptures]
«Tendències policíaques», p. 69-127 [Diverses agrupacions temàtiques en la novel·la policíaca: històrica; etnològica; metafísica; cozy mistery; romàntica; comèdia; gastronòmica; minories –afroamericans, feminikrimi, LGTBI–]
«Tendències negres», p. 129-168 [La renovació en el gènere: el néopolar, el neopolicial llatinoamericà, la nova època de la novel·la negra]
«Etiquetes geogràfiques», p. 171-211 [Ubicacions vàries: la novel·la cubana, la mediterrània, nòrdica, escocesa, provençal, country]
«Crim individual, crim organitzat», p. 213-234 [Calaix de sastre: l’exaltació de l’assassí; la màfia i la narconovel·la]
«La diversitat de cànons», «Epíleg», p. 235-297 [Llistes de les millors obres del gènere, de fonts externes i també dels autors, Martín i Canal]
«Il·lustracions», p. 299-303 més setze fulls de làmines
«Bibliografia», p. 305-332
«Índex onomàstic», p. 335-345
El primer plat (cos)
Després del prefaci de Massimo Carlotto, novel·lista i estudiós del gènere, i d’una introducció («Avui ens vestim d’etiqueta: tu, què et poses?»), l’obra s’inicia amb un capítol de visió global del camp estudiat, on es marquen i es justifiquen els límits temporals d’aquest llibre i se situen els principals corrents de la literatura negra i policíaca en els darrers cinquanta anys («Tot comença als setanta...»). El cos de l’obra es desenvolupa seguidament en quatre capítols que intenten aplegar en grups genèrics els moltíssims autors ressenyats («Tendències policíaques», «Tendències negres», «Etiquetes geogràfiques», «Crim individual, crim organitzat»). La part principal es clou amb un annex sobre els cànons i llistes de les millors novel·les segons una diversitat de fonts i, ja com a apèndix, un bloc d’il·lustracions, amb la reproducció de les cobertes de trenta-dos llibres; una extensa bibliografia; i un índex onomàstic generós.
La riquesa del volum es manifesta en la quantitat d’autors esmentats en el text, més de cinc-cents. Un nombre tan elevat d’escriptors fa de mal encabir en cap estudi especialitzat i, com els autors de l’estudi diuen, «[...] resulta necessari analitzar aquestes fusions i categories perquè ens ajudin a entendre, catalogar i delimitar el gènere que aquí ens ocupa. La qüestió és si totes les que oferim són útils, imprescindibles i necessàries. És evident que cal saber desembullar i orientar el lector» (p. 18-19). Martín i Canal ho han intentat agrupant els novel·listes en una vintena d’escoles o tendències, i estudiant-les cadascuna per separat. Aquesta organització és una de les fortaleses, i alhora una de les debilitats de Trets per totes bandes... (2), perquè si bé les agrupacions temàtiques serveixen de perfecte fil conductor per classificar un gran nombre d’autors que es representen bé amb una única etiqueta, altres escriptors més polièdrics fan de molt més mal encasellar. D’això, Martín i Canal en són ben conscients, com també ho són que el tema no té cap solució bona: «L’entorn digital demostra la necessitat de crear nomenclatures i terminologies en un intent del sector editorial per arribar a targets concrets, en aquest cas als lectors interessats en un determinat corrent narratiu, però també es converteix en un veritable garbuix en què ni un especialista es veuria amb cor de classificar-les, perquè són nombroses i sovint se superposen, com anirem veient en les pàgines següents» (p. 20). El novel·lista que pot dur més d’una etiqueta, a aquest estudi s’haurà d’acontentar, en general, amb ser classificat una única vegada.
Cal parlar del marc referencial on se situa Trets..., perquè les literatures estudiades són quasi exclusivament occidentals, a partir d’autors editats a Espanya o traduïts al català o al castellà. Aquesta finestra encaixa perfectament amb els lectors catalans i espanyols a qui s’adreça l’estudi, que difícilment llegiran novel·les japoneses, egípcies o xineses en versió original o en les ubiqües traduccions a l’anglès. Allò que es podria veure com una limitació del camp temàtic, per al públic destinatari esdevé un pràctic recurs per fer més interessant i útil la lectura d’aquesta obra.
El text s’il·lustra amb l’ocasional referència a les pel·lícules i sèries de TV fetes a partir d’algunes de les obres esmentades. Això obriria una qüestió accessòria a aquest llibre: fins a quin punt l’adaptació de la novel·la ha estat ben transcrita al medi fílmic? I això no voldria dir que la versió filmada fos d’inferior qualitat a l’obra original: parlem d’un altre suport, amb unes altres regles. I una altra reflexió lateral seria si es podria considerar que alguns guions serien equivalents a una novel·la com les estudiades ací? La pràctica d’editar la «novel·la de la pel·lícula» semblaria avalar-ho. En fi, això seria ficar-se en un carrer que no treu cap.
El segon plat, la fixació d’un cànon
Una obra d’aquestes característiques no pot aspirar a incloure tots els escriptors del període estudiat, amb la limitació que hem fet anteriorment al marc geogràfic i mental de la literatura occidental, i els autors inevitablement s’han vist forçats a triar qui agafaven i qui deixaven a banda. Els escriptors distingits amb aquesta visibilitat, al seu torn, encara són objecte d’una segona selecció: els que Martín i Canal han inclòs en el cos del text i el centenar llarg de noms que surten únicament en nota, i que no apareixen a l’índex onomàstic, deixant-los pràcticament irrecuperables. Després cal notar si un autor apareix amb una certa entitat, amb una pinzellada biogràfica i una selecció de títols, o citat pel nom i prou. Un exemple: a la pàgina 29, enmig de diversos fragments d’estudiosos especialitzats en el gènere que serveixen de pòrtic al cos de l’obra, Maurice G[eorges] Dantec esmenta de passada «[...] Ellroy, Bendenson, Crews, Burke, Hillerman, Bunker [...]». Tres d’ells (Crews, Burke i Bunker), però, només surten a l’índex onomàstic amb aquesta única ‒i escarida‒ referència. Si l’índex onomàstic recull més de quatre-cents autors, i les notes al peu un centenar més de no indexats, com es pot fer una idea el lector de quins d’aquests són més rellevants que els altres? És ben cert que al text de l’obra es dediquen miniassaigs a alguns autors concrets, com Jean-Patrick Manchette a les pàgines 131 i següents, i Manuel Vázquez Montalbán a les pàgines 179 i s., però això no resoldria encara la qüestió, que Martín i Canal han intentat solucionar amb unes llistes dels millors autors del gènere, al capítol «La diversitat de cànons». Es pot retreure que l’elecció de les llistes no s’ha fet sense biaix, com ho indicaria que, de les set llistes primeres, dues són fetes als Estats Units, i la resta a França; però els autors ho contraresten amb dues seleccions personals, de cinquanta obres imprescindibles cadascuna, fetes per ells mateixos. D’aquesta forma, es ressalten uns autors com a més «canònics» que altres.
La diversitat de cànons esmentada al paràgraf anterior, amb unes relacions «oficials» de les millors obres / millors autors, en casos concrets contrasta amb la tria d’autors realment estudiats o ressenyats al volum. Absències molt visibles són les de James Lee Burke, George V. Higgins i John Le Carré, que apareixen no tan sols a les llistes externes (americanes i franceses) reproduïdes, sinó que també surten en una o altra de les cinquanta seleccions de Canal / Martín, però que al cos del llibre no estudien (per bé que Le Carré ja hagués aparegut al primer volum de l’obra). Altres figures conegudes del gènere s’haguessin pogut incloure també a aquest estudi: Elizabeth Cruwys Susanna Gregory (assassinats a l’Anglaterra del segle XIV), Martin Edwards, Julián Ibáñez, Kinn Hamilton McIntosh (amb el pseudònim de Catherine Aird), Preston-Child (aventures policíaques-fantàstiques de l’agent Pendergast), el tot terreny Julian Rathbone, John Maddox Roberts (detectius a l’antiga Roma), Fred Vargas (especialment pels casos del curiós comissari Adamsberg) i, més proper, Jordi Ledesma. Però serien unes gotetes d’aigua comparades amb el mar d’autors que sí que s’esmenten. Deixem-les per a la segona edició del llibre.
Les postres (índex onomàstic)
En aquesta història de la literatura policíaca, l’índex onomàstic és una secció indispensable per a la consulta. L’extensa ‒extensíssima‒ relació d’autors citats, i el fet que al volum estiguin distribuïts en un nombre de categories diverses, que sovint se superposen, fa que no sempre es pugui suposar on s’haurà encasellat un autor determinat, i aquest índex, força ben realitzat, permet estirar el fil per a cadascun d’ells. En total, apareixen unes sis-centes cinquanta entrades, de les quals dos terços corresponen als novel·listes del període estudiat. L’índex, però, té algunes limitacions que es podrien tenir en compte de cara a la segona edició. En primer lloc, i com ja s’ha dit abans, no buida les notes i, a aquesta obra en concret, no és una qüestió menor perquè s’hi esmenten més d’un centenar de novel·listes que no apareixen enlloc del cos del text i, en conseqüència, tampoc a l’índex. Un segon punt, conseqüència de l’anterior, és que dos terços dels pseudònims dels autors ‒que es donen en nota‒ tampoc no apareixen a l’índex, amb la consegüent dificultat per recuperar-los. Finalment, la tasca d’indexació només abasta el cos de l’obra, i no buida els capítols «La diversitat de cànons» / «Epíleg», ni les pàgines de làmines, ni la bibliografia final.
El menjador: l’edició
L’edició física és cuidada, amb tipografies clares i cossos de lletra ben llegibles. El bloc d’il·lustracions, en 32 pàgines de làmines, reprodueix curosament les cobertes d’obres o col·leccions, més o menys representatives del gènere, en les seves edicions castellanes amb algunes de catalanes traient-hi el cap. El sumari inicial, i l’índex alfabètic final permeten navegar per l’obra amb una certa facilitat.
L’aparat de notes mereix un comentari específic, perquè aquest treball erudit en conté 479, més d’una per pàgina. Es distribueixen en tres tipologies: referències bibliogràfiques (com «215. DULOUT; Stéphanie Le roman policier Paris: Milan, 1998, p. 44»); petites precisions sobre aspectes concrets («113. [Amanda Cross és el] Pseudònim de Carolyn Gold Heilbrun»); i extenses relacions d’articles i autors (per exemple, la nota 128, que no és pas de les més llargues, esmenta sis autors, els seus sis detectius corresponents, deu títols originals, i els títols i dates d’edició de llurs traduccions espanyoles). Amb referència a aquesta darrera tipologia de relacions d’autors, sembla una forma d’introduir amb calçador obres que potser no trobaven lloc en el cos del text, però que mereixien aparèixer; o potser és una reserva sobre el nivell de qualitat d’aquestes obres, o de l’escassa rellevància dels corrents on s’aplegaven.
La bibliografia. En el capítol de bibliografia final, es relaciona una generosa quantitat de publicacions especialitzades en el tema; malgrat l’extensió que té, no té vocació de bibliografia temàtica (hi manca, posem per cas, el diccionari de novel·la negra de Xavier Coma), sinó que recull i ordena les referències bibliogràfiques aparegudes anteriorment en el text o en les notes al peu. Aquest capítol de bibliografia es divideix en quatre apartats: llibres, articles, obres de ficció i recursos web. La llista dels llibres (120 referències) i la d’articles (150) són destacables, i la de recursos web, escadussera, amb dotze enllaços. La relació d’obres de ficció, amb una desena de títols, no sembla que encaixi gaire amb la resta i, poc que aporta res a la secció.
El ressopó
En conclusió, es tracta d’una història que intenta posar una mica de llum i d’ordre en el panorama abassegador de la literatura policíaca de finals del segle vint i començaments del vint-i-u, i Canal i Martín, molt bons coneixedors de la matèria, ho fan classificant els autors de novel·la negra (policíaca, detectivesca...) en les categories en què millor encaixí cadascun. El lector que se senti confortable en un únic nínxol temàtic dins del gènere, és gairebé segur que el trobarà a aquest estudi, amb els diversos autors que li interessin tots agrupats, i amb l’al·licient de poder-ne descobrir d’altres que no conegui. Per contra, el que tingui uns gustos més eclèctics, i no se centri en una única tipologia, pot trobar aquest llibre inspirador, però un pèl confusionari, per la ingent quantitat d’informació que s’hi ofereix. Els elements complementaris oferts, com l’apartat bibliogràfic i les llistes de les millors obres, seran d’utilitat al lector que vulgui aprofundir més en el tema concret que l’interessi.
Jordi Roqué
Graduat en Informació i Documentació
Nota. Ha aparegut la versió en castellà d’aquest llibre de la mà de la mateixa editorial. Afegim la coberta i la referència, per donar-la a conèixer.
Martín Escribà, Àlex; Canal i Artigas, Jordi. A quemarropa. Volumen 2, «La época contemporánea de la novela negra y policíaca». Prólogo, Massimo Carlotto; traducción, Maria Llopis. Barcelona: Alrevés, 2021. 245 p. ISBN 978-84-17847-92-0. 20 €.
Afegeix un nou comentari