Manuzio, Aldo. De re impressoria: cartas prologales del primer editor. Sel., trad. y notas, Ana Mosqueda; introd., Tiziana Plebani. Buenos Aires: Ampersand, 2021. 173 p. (Territorio postal). ISBN 978-84-123971-8-5. 18 €.
Dins la història de la tècnica escriptòria, representen fites capitals el pas del rotlle al còdex, el pas del text manuscrit a la impremta i la impressió de l’era digital. La confrontació entre unes i altres no s’hauria de veure en termes de ruptura o en termes de continuïtat, sinó en termes de coexistència, marcada, això sí, per una evolució que les anirà distanciant.
Tractar de De re impressoria ens porta a la segona d’elles; a recordar que a Occident es pot parlar de paraula escrita impresa a partir de la invenció de Gutenberg ‒el motlle dels tipus (que imitaven la cal·ligrafia manuscrita)‒, cap a la segona meitat del segle XV. La impremta, la tipografia, neix entre dues etapes: l’Edat Mitjana, que acaba, i el Renaixement. Abans dels tipus metàl·lics mòbils, però, ja hi havia hagut altres tipus d’estampació: s’havien estampat mitjançant la xilografia força estampes, que podien afegir textos manuscrits, i llibres. Al capdavall, pel que fa a la impressió de llibres, la tipografia triomfà sobre la xilografia. Després de diversos intents, Johann Gutenberg (Magúncia 1400-1468), associat amb Johann Fust, llançà al mercat el 1456 el primer llibre imprès amb tipus mòbils, la Bíblia llatina de 42 ratlles ‒Bíblia mazarina‒, composta al seu propi taller d’ençà del 1452 i editada en paper i en pergamí. Els impressors alemanys expandiren el nou invent. Tanmateix, a cada lloc la impremta assoliria unes característiques específiques, concretes, i un desenvolupament propi. Manuscrits i impresos, en la forma física del còdex, compartirien espai tot mantenint uns circuits de distribució determinats; conviurien, doncs, encara força anys sense que es pugui assegurar, però, que el manuscrit pertanyent a la cultura impresa assumeixi la funcionalitat de l’etapa anterior. A tall d’exemple, es podria observar que bona part dels arxius personals encara solen ser escrits a mà.
Com ja ha estat dit, la invenció de la impressió per caràcters mòbils implicà una profunda transformació en la tecnologia de la comunicació: va contribuir a la producció de còpies múltiples, a l’estandardització de textos i formats i a una nova forma visual (amb predomini de tinta negra sobre blanc) amb tota la incidència de l’obra ja editada ‒l’estètica del volum‒ en la interpretació que del text fa el lector. En conseqüència, s’afavorí la difusió dels coneixements, l’ús de les llengües vernacles ‒amb un sentit més ampli del que implicava la captació d’un públic poc docte en llatí‒, i la lectura silenciosa, sense obviar l’oralitat per tal com la lectura en veu alta col·lectiva multiplica la difusió de l’obra més enllà de la tirada.
La data de 1500 amb què es delimita l’activitat incunable és còmoda com a límit temporal, però no resulta tan vàlida com a frontera tècnica. Els darrers anys del segle XV van néixer avenços importants, mentre que els primers del segle XVI el llibre podia continuar encara essent arcaic. En un progrés constant es desenvoluparien les abreviatures, es canviarien caràcters o formats, s’introduirien altres alfabets, ornamentació, il·lustracions, acotacions, i la disposició del text i la dialèctica dels espais, que consolidarien cada vegada més els avantatges d’una lectura discontínua, multiseqüencial... L’horitzó temàtic de les obres impreses s’eixamplaria tot seguit i cada cop més sovint s’inclourien les dades identificatives del text ‒autor i títol‒ i de l’edició ‒lloc, nom de l’impressor i/o de l’editor, i data. L’ús de marques expressaria juntament amb l’adreça una certa voluntat publicitària. Les dedicatòries impreses deixarien de ser interpersonals per assumir altres funcions; també els preliminars. S’abandonaria la miniatura en favor del gravat en fusta ‒que permetria l’acoloriment a mà‒, i que donà obres de gran qualitat, com és ara Hypnerotomachia Poliphili (El somni de Polifil), de Francesco Colonna, publicada a les premses d’Aldo Manuzio a Venècia el 1499.
Aldo Manuzio (1449-1515), el conegut impressor i editor nascut a Bassiano, aplicà la seva profunda erudició humanista a salvar del naufragi el patrimoni lingüístic i literari aportat pels textos dels clàssics grecs ‒i més tard llatins. Comptava com a bagatge amb els estudis de grec ‒fets sota la tutoria de l’hel·lenista Battista Guarino‒ i llatí, amb l’ofici d’impressor après al taller de Jenson, amb el seu establiment a Venècia cap a 1490, que li permetia connectar amb erudits orientals exiliats i cercar alhora el material llibresc que l’interessava, amb l’assistència del dissenyador Francesco Griffo, amb assessors... i amb una gran capacitat estètica i empresarial. Se li deuen la lletra rodona bembo (1495) i la itàlica o cursiva (1501), el format en octau petit, de butxaca ‒que abaratí el cost‒, l’ús del cartró en l’enquadernació i el llom pla, que se sumen a d’altres trets de les seves enquadernacions... i una dedicació plena com a editor literari, que el portà a escriure pròlegs bàsicament en grec i llatí en les obres que editava. De re impressoria s’ocupa, en part, d’aquesta vessant.
El títol ‒De re impressoria‒ i el subtítol ‒Cartas prologales del primer editor‒ delimiten bé el contingut de l’obra. La introducció, sota el títol «Aldo Manucio y el pacto con los lectores», respon a la traducció de l’italià d’un article signat per Tiziana Plebani, doctora en Història Social Europea i docent de Conservació de llibres i materials documentals de la Universitat Ca’ Foscari de Venècia, es completa amb el prefaci, signat per Ana Mosqueda, doctora en Història Social de la Cultura Escrita per la Universitat d’Alcalá de Henares, amb llicenciatura de la Universitat de Buenos Aires i especialista en el món de l’edició, que duu per títol «Aldo, inventor de la profesión del editor moderno», que conclou amb referències bibliogràfiques, notes sobre la traducció i edició de les cartes que a manera de prolegòmens precedien els textos aldins, i una breu cronologia d’Aldo. A continuació es troba el cos de l’obra, seleccionat, traduït i anotat per ella mateixa, que acaba amb un glossari de termes referits a l’edició i a la impremta emprats per Manuzio, i un índex onomàstic.
L’obra s’ha d’incloure en la bibliografia que aquestes darreres dècades ha treballat, en el camp de les investigacions filològiques i com a punt important de la història de la cultura del Renaixement, sobre els elements paratextuals i la seva transcendència, especialment des del punt de vista programàtic. I aquí s’haurien de destacar les obres de Giovanni Orlandi ‒Aldo Manuzio editore: dediche, prefazioni, note ai testi (Il Polifilo, 1975)‒ o la més recent Lettere prefatorie a edizioni greche, d’Adelphi Edizioni (2017), amb la traducció italiana dels textos, i els volums The Greek Classics (2015) i Humanism and the Latin Classics (2017) de The I Tatti Renaissance Library (de Harvard University Press), en la traducció anglesa dels autors grecs (70), i dels llatins i autors humanistes (78), respectivament.
En De re impressoria, les cartes es publiquen en la traducció castellana, de la qual s’han eliminat paràgrafs relatius al contingut de les obres que encapçalen per centrar-se en els més directament vinculats al món de l’edició. S’editen 37 pròlegs, que abasten, cronològicament, del 8 de març de 1495 al gener de 1515, del ventall de 90 obres de la producció editorial programàtica aldina. Més directament relacionats amb ell, n’hi ha un de publicat en una nova edició de la seva gramàtica llatina en l’edició de 1501 i adreçat als estudiants, i un altre, datat el 1503, aïllat, no ben bé una carta, en què denuncia les falsificacions que impremtes de Lió fan de les seves edicions. Les cartes s’adrecen a nobles, a personatges rellevants del seu temps, a alts càrrecs eclesiàstics, a estudiosos, a professors o a altres autors; al rerefons, però, el destinatari final és sempre el públic, un públic a qui s’exigeix uns coneixements, com a mínim bàsics, de llatí, grec i hebreu, amb qui s’estableix un diàleg. Se li ofereix una edició que ha passat per una correcció després d’una confrontació amb altres exemplars textuals, manuscrits o impresos, sempre a la cerca de presentar textos lliures de qualsevol corrupció ‒la qual cosa ha implicat grans esforços i dedicació i dispendis‒, i, perfectibles com són els textos, se li demana, si cal, esmenes. Manuzio, des dels preliminars que signa com a autor, interactua amb l’autor del text que edita, amb el text mateix validat per ell mateix, amb el lector amb qui dialoga i amb el procés de lectura induït pel volum, prototip del llibre modern.
L’obra, ben editada i de lectura agradable, permet entreveure els viaranys per on es forjava la cultura de l’humanisme a través de la impremta. Potser s’hauria preferit la traducció dels textos en la seva totalitat; en canvi, hauria estat preferible respectar el títol original de les edicions citades i evitar-ne la traducció. Al llarg de l’obra s’intercalen una sèrie de reproduccions en blanc i negre: la d’algunes línies de grafies en llatí i una amb tipus grecs; la d’alguns fulls (entre d’altres, dels Adagia d’Erasme de Rotterdam (1508), a Hypnerotomachia Poliphili (1499) o a l’edició aldina i la falsificada de Lió (1501) del Persius de Juvenal); la marca d’Aldo ‒la coneguda àncora enroscada pel dofí‒; fulls dels catàlegs de les edicions aldines, i, per acabar, una exemplificació de caràcters romans usats a la seva impremta.
L’embranzida de generacions de tipògrafs insuflarà aires de renovació en el món del llibre, que s’evidenciaran no tan sols en avenços tècnics sinó també en d’altres factors com poden ser les condicions de mercat. S’establiran centres tipogràfics radials, l’organització esdevindrà industrial, es transformarà el sistema de distribució ‒la importació i exportació d‘obres‒ i s’eixamplaran els mercats. Alhora, conscients que aquesta branca del patrimoni, la dels béns mobles, és fràgil, molt fràgil, i, sovint, efímera, naixerà la inquietud per inventariar tots els escrits, manuscrits i impresos, com a transmissors del coneixement humà.
Han passat unes centúries de tot plegat. Amb tot, l’ombra de Manuzio plana encara, com a precursor, sobre el món editorial.
Afegeix un nou comentari