Sorel, Patricia. Les libraires, les éditeurs et la loi Lang: un combat pour le livre, 1974-2008. Préface, François Gèze. Paris: École nationale des chartes; Villeurbanne: Presses de l’Enssib, 2021. 238 p. ISBN 978-2-35723-164-1. 18 €.
Patricia Sorel, entre altres coses catedràtica d’història a la universitat de París Nanterre i especialista concretament en la del llibre, centra aquesta recent publicació seva a descriure amb detall el debat furiós i llarg que a França va precedir la llei Lang, la seva proclamació sonada i la seva posterior aplicació fins al 2008.
Aquesta (polèmica?) llei, que du el nom del ministre que la va promoure, es va aprovar per una majoria aclaparadora al Senat francès (276 vots a favor i 9 en contra) el 30 de juliol del 1981 i l’endemà també ho va ser per unanimitat a l’Assemblea Nacional francesa. I, tot i que es va promulgar el 10 d’agost, no va entrar en vigor fins al primer de gener de l’any següent a fi i efecte de permetre als professionals del sector preparar-se per la a seva aplicació.
Després d’aquesta entrada tan pomposa, el lector es preguntarà a què es refereix aquesta llei i quin interès té per al nostre món del llibre. Doncs ens afecta perquè va dictaminar que el preu del llibre havia de ser fix, que seria el mateix a tots els establiments del país i que el determinaria el seu editor. A més, com que va ser la primera llei proclamada sobre aquest tema a la Unió Europea, s’ha convertit en la referència principal que s’hi fa servir institucionalment i el patró base a què es recorre per redactar les lleis corresponents a tots els altres països d’aquest club, inclosos nosaltres, amb el detall excepcional que ja explicaré més endavant.
El Regne Unit, que aquells anys encara formava part de la UE, ja llavors se’n va desmarcar i va proclamar una llei en sentit contrari: allí el preu del llibre és lliure, i això hi ha comportat la pràctica desaparició de totes les llibreries independents i el triomf absolut de les cadenes de llibreries i grans superfícies.
Abans d’aquesta llei tan definitiva, el preu del llibre a Europa només era aconsellat –encara que fos el de coberta– i els llibreters eren els que havien d’afrontar les queixes, les sol·licituds angunioses o les exigències d’alguns clients pel que fa al seu preu. Del seu aspecte físic i del contingut, afortunadament, no n’hem sigut mai responsables. Per tant, la nova norma va ser tota una revolució perquè es pretenia protegir les llibreries de la competència deslleial en forma de descomptes abusius que les grans superfícies relativament noves i la Fnac, nascuda a París el 1954, començaven a aplicar com a esquer en alguns títols de venda fàcil. Tenien clar que el que deixaven de guanyar en aquests llibres massivament seductors fidelitzaria clientela nova i ja compensarien aquesta reducció del seu marge amb l’augment de vendes d’altres productes no rebaixats. El tema, doncs, ens interessa molt perquè ens afecta directament.
Patricia Sorel és molt minuciosa i justifica les seves citacions, que es basen sempre en escrits o declaracions a diaris o revistes que es van publicar a França al llarg d’aquest debat tempestuós, que va durar set anys. Tant els llibreters com els editors estaven dividits sobre el tema, i em meravella que públicament es debatés a França un tema que aparentment no afectava la majoria de gent. Però aquesta és una altra de les petites diferències que ens separen d’aquest país: el debat públic de temes molt concrets i no només sobre idees abstractes o de difícil concreció.
El llibre es divideix en tres parts: la primera se centra en la guerra de preus (sic) perquè, sense posar-se d’acord, l’any 1976, sota la presidència de Giscard, es comença a preparar un decret que entra en vigor l’1 de juliol del 1979 i en què es declara la llibertat de preu del llibre, que passa així de ser aconsellat a ser net. Tal com té lloc en gairebé tots els altres productes mercantils, els llibreters haurien d’afegir el seu marge comercial al preu de compra del fabricant o majorista: per tant, el preu final passava a dependre d’ells, que en serien els responsables. I, al mateix temps, permetria a la Fnac o altres grans superfícies aplicar descomptes promocionals desmesurats en alguns títols de gran èxit.
Aquesta decisió, no consensuada, va encendre els ànims tant de llibreters com d’editors, que, tal com he dit, estaven absolutament dividits. Resumint molt, els arguments eren dos:
- En contra del preu fix: que un sistema de preus imposats seria una de les maneres més segures de desencoratjar la lectura i d’impedir a les masses populars l’accés a la cultura (també sic).
- I en contra del preu lliure: que el preu fix reduiria la competència entre els dos tipus de comerç al tema de l’atenció al client en un sentit ampli. De passada, es protegiria la cultura perquè, si no, tot el ram, enredat en aquesta lluita de preus, es dedicaria sobretot al llibre de consum massiu, i els llibres de tirada curta, més especulatius o menys populars, gairebé desapareixerien del mercat perquè serien massa cars.
El segon capítol està dedicat a l’aplicació del preu únic, un cop aprovada la llei. Les grans superfícies i la Fnac van procurar esquivar-la buscant i trobant-hi escletxes, i l’autora explica amb detall tots els estratagemes que van fer sevir aquestes grans empreses i com, a base de denúncies tant a França com a la UE, es va aconseguir reconduir la situació. Finalment, la tercera part del llibre està dedicada als altres temes eterns que sempre enfrontaran els llibreters amb editors i distribuïdors: el llibre de text, els serveis de novetats automàtics (com s’accepten i quan es facturen) i les devolucions (quan s’entreguen i quan s’abonen), el pes econòmic que l’estoc representa per a les llibreries, etcètera. Podeu veure, doncs, que l’autora fa la història de temes encara molt importants i oberts.
Però estem davant d’un llibre d’història sobre el conflicte a França i aquesta meticulositat que abans he elogiat també fa que l’obra per a algú de fora sigui bastant dur de llegir perquè en desconeixem els actors, excepte Jerôme Lindon, de qui ja he parlat al comentar el tema del preu del llibre en dues altres ressenyes que he publicat aquí. És evident que es tracta d’un llibre erudit que reuneix una gran quantitat d’informació, segurament fins ara dispersa, però arriba un moment que tantes dades maregen i desorienten els llecs com jo o no prou especialistes.
També he de dir que el llibre m’ha despertat una certa enveja: hi he pogut trobar tota aquesta allau d’informació perquè la investigadora ha disposat d’unes quantes revistes especialitzades (Le Bulletin du livre, Bibliographie de la France, Les Nouvelles littéraires, Le Journal des librairies, Livres Hebdo o La Lettre de l’édition), així com de diaris i revistes prestigiosos (Le Monde, Le Figaro, Le Nouvel Observateur o Le Matin), que van publicar nombrosos articles i entrevistes sobre un tema que em sembla poc popular. Estic convençut que aquests materials han sigut un coixí valuós que li ha permès ara disposar de tanta informació per ordenar, classificar i analitzar. I la pregunta que em desvetlla aquesta enveja és si aquí disposem de prou material perquè un investigador pugui refer al nostre país una història tan secreta o recòndita com aquesta.
He deixat per al final el detall excepcional sobre el tema del preu del llibre a Espanya, que l’autora comenta en dos llocs diferents. Vaig entrar en aquest ram a finals del 1974 i, quan vam començar a anar a alguna reunió del Gremi de Llibreters, tant al meu soci de llavors –en Ramon Planes– com a mi ens sorprenia la preocupació que hi havia sobre aquest tema que, per la nostra inexperiència, ens semblava molt llunyà. I no vam saber valorar prou que en la reunió a què vam assistir el març de 1975 per preparar el Dia del Llibre, ens van comentar entusiasmats que, finalment, el 14 d’aquell mes s’havia publicat la llei que decidia que el preu del llibre passava a ser fix i seria el que decidís cada editor. També s’ha de dir que el reial decret en què s’especifica com s’aplica la llei no es va publicar fins al 1979 i se’n van corregir alguns detalls formals el 1980, però, tot i així, va ser el primer estat europeu a proclamar el preu fix del llibre.
De manera que Franco, abans de morir, va firmar un decret avançat i importantíssim per al sector. Com pot ser que en plena dictadura es plantegés un tema que a França va aparèixer més tard i va provocar tantes polèmiques i controvèrsies? Aquí on es va debatre? Qui o quins van moure els fils per aconseguir un canvi tan decisiu? Com sabien o intuïen els canvis que havien de venir? Se’n conserven gaires detalls en alguna publicació? Una cosa més que ignoro i que m’agradaria saber.
Josep Cots
Llibreter sènior de Documenta
Afegeix un nou comentari