Altarriba, Antonio. La España del tebeo. León: Universidad de León, 2022. 554 p. (Grafikalismos). ISBN 978-84-18490-54-5. 30 €.
Espanya té una llarga història pel que fa a la producció de còmics, i aquest volum de més de 550 pàgines n’és una bona mostra!
Comencem pel principi: aquesta publicació no és nova. L’any 2001 ja en va aparèixer al mercat una primera edició, signada també pel gran Altarriba (de qui després parlarem), que recollia la història de la historieta espanyola entre el 1940 i el 2000. Tanmateix, i com el mateix autor indica a la seva web, després de vendre’n més de dos mil exemplars, l’editorial va decidir destruir els 500 volums que restaven per vendre, i l’obra va passar a ser descatalogada i difícil de trobar. Fins ara. El Servicio de Publicaciones de la Universidad de León, dins de la col·lecció «Grafikalismos», ens n’ofereix una nova edició, amb moltíssimes més imatges, per donar a conèixer millor les obres que s’hi referencien.
L’obra es divideix en dues parts.
En primer lloc, tenim tot el que serien els tebeos en l’Espanya de Franco. Certament, van ser uns anys foscos, amb uns continguts massa sovint basats en l’adoctrinament i la clara referència als vencedors i als vençuts; però per sort hi ha hagut sempre espai per anar una mica més enllà, o per riure’ns de nosaltres mateixos i fer de la desgràcia un motiu per somriure. Com diu Altarriba, «los malos tiempos no son incompatibles con el humor». Eren historietes amb protagonistes que passaven penúries, com tothom, però es vestia amb humor, amor o aventures.
Aquesta primera part és la part més extensa i inclou diversos apartats.
«La historieta de humor». Tal com us deia fa un moment, l’humor era una arma per fer oblidar moltes coses. Qui no coneix en Carpanta, més pobre que una rata i sempre buscant alguna cosa per menjar? (Escobar, 1947). Però també hi havia lloc per a les famílies, per a personatges entranyables però amb mala sort… I, a poc a poc, van anar deixant pas a historietes no tan socials i que mostraven de quina manera la societat també anava canviant (un exemple poden ser Mortadelo i Filemón, ja de 1958, d’Ibáñez).
«La historieta sentimental». Es buscava complaure sobretot el públic femení (recordem que era una època on els valors masculins i femenins estaven molt polaritzats). Eren historietes que avui en dia ens posen els pèls de punta, enfocades sobretot a la cerca de l’amor romàntic i el foment dels valors que ha de tenir una noia per convertir-se en una bona esposa.
«La historieta de aventuras», marcades per la forta figura d’un heroi, com el Capitán Trueno (Víctor Mora, 1956) o Roberto Alcázar y Pedrín, creats al 1940. Sempre amb l’orgull justicier per davant de tot, lluitant contra els dolents envoltats de molta acció i, si pot ser, amb una dona esperant-los.
En segon lloc, l’obra repassa els tebeos des de la transició fins a l’actualitat (fins al 2000). Es posa èmfasi en el canvi que a poc a poc s’anava notant en la societat: increment de la capacitat econòmica, primers electrodomèstics, certa obertura internacional... i clar, els còmics comencen a obrir-se, a alçar-se de forma més clara contra les injustícies, a reconèixer els autors, a fer denúncies explícites, etc. De fet, ja no eren tebeos, eren còmics. Espais transgressors, de provocació, de llibertat. El Víbora, Makoki, Cairo... «les revistes van ser el suport fonamental del còmic als vuitanta. Això va promoure relats curts i barreges d’autors molt diversos. El moment de major auge es va produir entre 1982 i 1985, on fins a 56 capçaleres van arribar a disputar-se mensualment un espai al quiosc».
És difícil encabir en poc espai tot el que podeu trobar en aquest volum, una eina indispensable per conèixer la història gràfica del país i de consulta quasi obligada per als amants dels còmics.
Antonio Altarriba és un dels grans del nostre país. Sense anar més lluny, caldria destacar que va ser un dels primers a Espanya a elaborar i defensar una tesi sobre el novè art, l’any 1981. Però sens dubte hem de parlar també la seva faceta de guionista, per la qual ha rebut el Premi Nacional de Còmic amb El arte de volar (obra que parla del seu pare, mort al 2001, i que després continua amb El ala rota, sobre la vida de la seva mare, ambdós il·lustrats per Kim). Un dels seus darrers treballs és Yo, mentiroso, que tanca la trilogia que va començar al 2014 amb Yo, asesino i continuada al 2018 amb Yo, loco (amb il·lustracions de Keko).
Per acabar, només cal afegir que “Grafikalismos” és una col·lecció coeditada per la Universidad de León i l’editorial EOLAS que es dedica a l’anàlisi de còmic i la narració gràfica i de la qual hem ressenyat ja diverses aparicions en aquest blog.
Eli Ramirez
Bibliotecària
Afegeix un nou comentari