Tschichold, Jan. La forma del libro: venticinque risposte sul libro e la tipografia. Trad., Lucio Passerini. [Dueville]: Ronzani, 2022. 241 p. (Storia e culture del libro. Typographica; 6). ISBN 978-88-94911-47-3.
La fascinació per l’obra de Jan Tschichold (nascut Johannes Tzschichhold a Leipzig, el 1902) continua viva més d’un segle després del seu naixement. L’encaix de la «nova tipografia» en l’etapa d’entreguerres aspirava a donar un cop de puny sobre la taula tipogràfica del llibre. Tant la columna publicitària a la via pública com l’home-anunci no van ser aliens a aquesta necessitat de fer un crit (com el del quadre de Munch) que fos escoltat per la tipografia vuitcentista, i especialment la resident a la Gran Bretanya, que en la dècada dels anys vint del segle passat dominava el camp tipogràfic. D’altra banda, a l’inici, la Revolució d’Octubre soviètica afavorí els canvis radicals en els diversos camps de la cultura i la tipografia, i el llibre, en aquest cas, no en va restar al marge.
L’aparició de Jan Tschichold com a estrella del camp tipogràfic continental, dominat aleshores per Alemanya, és la més coneguda i reconeguda culturalment parlant, sense oblidar Paul Renner i la seua lletra Futura. Ara bé, el llibre que avui ressenyem s’allunya per complet d’aquests paràmetres. La forma del libro estava previst que aparegués el 1967 sota el títol Ausgewählte Aufsätze über Fragen der Gestalt des Buches und der Typografie («Una selecció d’assaigs al voltant del disseny de llibres i la tipografia»), però això no va ser possible fins a 1975, un any després del traspàs de l’autor, mentre que una segona edició –com la primera– apareixerà en l’editorial Birkhäuser, el 1987. I, de moment, continua editant-se en alemany; si més no, n’hi ha una de nova de 2014. El 1991, de la mà de Hartley & Marks, arribava a les prestatgeries la versió anglesa, sota el títol –i sorprenent subtítol– de The form of the book: essays on the morality of good design («La forma del llibre: assaigs sobre la moralitat del bon disseny»), amb una molt recomanable introducció de Robert Bringhurst. L’edició de 1987 en alemany i la introducció de la versió en anglès de Robert Bringhurst (1991) van ser la base perquè l’editorial Edizioni Sylvestre Bonnard posés mans a l’obra per a una primera edició en italià que arribava el 2003, tot i que aquesta deixa fora dos articles de l’edició anglesa, perquè l’editor, el mateix Bringhurst, els considera «poc útils i sense interès per al lector actual». Dos anys més tard es reedita en italià, i el 2021 arriba la tercera edició, ara de la mà de Ronzani Editore, sense –i això és una llàstima– la introducció de Bringhurst, però recuperant els dos articles eliminats anteriorment. Aquesta és la que ara ressenyem. Al 2007 eixia al carrer l’edició en portugués en Ateliê, sota el títol A forma do livro: ensaios sobre tipografia e estética do livro. I abans, el 1994, Editions Allia, treien la seva amb el títol de Livre et typographie: essais choisis (cinquena edició, el 2018).
Què ha ocorregut perquè aquest recull de vint-i-cinc articles de Jan Tschichold, escrits entre 1937 i 1975, no hagen estat versionats en català o en espanyol encara? Un assaig de resposta caldria cercar-lo en la introducció que Josep M. Pujol fa a l’edició en espanyol de La nueva tipografía (Campgràfic, 2003) en la qual, sota el títol «Jan Tschichold y la tipografía moderna»[1] trenca la dialèctica tradicional que situava Tschichold com un «avantguardista» que esdevingué un «conservador» en el camp tipogràfic. Aquest canvi de posició sovint ha estat interpretat com una manera de desdir-se de posicionaments dogmàtics. En canvi, el malaguanyat mestre Pujol estableix una cronologia en la qual traça tres línies temporals generals en el seu estudi de la teoria i la pràctica tipogràfica i n’afegeix dues més de secundàries. Són cinc etapes en què, com diu Bringhurst en la introducció esmentada, «Ell no intenta dissenyar la pàgina perfecta, sinó que vol comprendre a més la gramàtica inherent que hi rau per tal de poder ensenyar a la resta els principis bàsics de la disciplina. La raó era ben senzilla: ell no volia refugiar-se en una biblioteca, sinó viure en un món millor». Aquesta recerca de buscar una estètica que faça més agradable el viure és el que el va moure tota la vida, tot i que les circumstàncies canviants d’una època convulsa obligaven molt sovint a posicionar-se davant objectius que passaven a ser primordials o secundaris per raons que no sempre eren voluntàriament decidides. Les cinc etapes que planteja el mestre Pujol no són més que un aprofundiment constant en el llibre, una mirada que com més sap de la tradició, més la pot incorporar i, si cal, modificar.
El camp tipogràfic en les primeres dècades del segle xx era més tècnic que artístic i, per tant, la reflexió, quan la hi havia, apareixia publicada en revistes tècniques adreçades habitualment a la indústria de la impremta i als seus treballadors. No era habitual que les reflexions tipogràfiques tingueren altra finalitat que la d’ajudar a establir unes normes o unes directrius que tot seguit els professionals –llavors, treballadors i, a tot estirar, artesans de la impremta– les aplicaren en l’elaboració del llibre, el fullet, la publicitat...
Tenint en compte aquestes línies generals, sembla que tots els articles recollits en aquesta edició havien estat publicats abans en revistes tècniques, com s’ha esmentat. Tots, tret dels cinc que apareixen datats el 1975 que veurien per primera vegada la llum amb la primera edició en alemany i que segons Bringhurst, «cap dels cinc hauria estat escrit després de 1967», una dada que reforça la idea de Pujol d’un procés reflexiu obert després de la nova tipografia.
L’estructura per capítols independents del llibre obri la porta al manual de consulta per resoldre molts dels dubtes als quals s’ha d’encarar avui, encara, el dissenyador gràfic, siga a la pantalla o al davant del paper. Planteja solucions molt vàlides ara per ara davant el caos que de massa sovint embruta el text: els punts suspensiu, les línies vídues i òrfenes, la interlínia, la cursiva, les versaletes o les cometes, el llibre científic o els sagnats de començament de paràgraf tenen tractament particular en els articles respectius. I en tots els casos hi resol els dubtes des d’una posició de saber què hi ha fet la tradició tipogràfica. Alguns pensaran que aquesta posició, la tradició, fa impossible l’avanç i esdevé conservadora. Considere que aquest posicionament és un error. I la raó podria ser ben senzilla si em permeteu dur ací un dels comentaris més habituals davant un quadre de Joan Miró, o fins i tot de Picasso: «Això ho fa un xiquet». Aquest comentari, a més de la incapacitat tècnica del xiquet ni tan sols per fer-hi una reproducció, obvia el procés mental reflexiu de plasmar una realitat onírica en el cas de Miró, o desconstructiva, en el de Picasso. Tant un com l’altre, però, han hagut de conèixer abans la tradició pictòrica per poder-hi introduir avanços –«trencaments» en diuen els més agosarats–. De la mateixa manera, Tschichold en aquests articles fa palès que no n’hi ha prou a saber i a conèixer les eines per fer ús de la tipografia (tant de la pàgina com dels caràcters), sinó que cal haver educat el gust per poder fer els càlculs tècnics, l’ull en aquest cas, perquè les funcions i l’estètica no facen via per camins diferents.
La mirada que ofereix del llibre «com a artefacte perfecte», en paraules d’Umberto Eco, és bastant completa i partint de trets generals o més reflexius com els del primer article «Argila en les mans d’un terrisser» o el tercer, «Sobre la tipografia», aviat entra a fons en alguns dels àmbits que més polseguera havien alçat, com era la simetria o l’asimetria, o la tradició en la tipografia, per dir la seua en els àmbits esmentats suara, sense deixar res al lliure albir, com la grandària del llibre, la sobrecoberta, les faixes publicitàries o el color del paper, per acabar a manera de decàleg per al bon tipògraf, com ja havia fet amb el llibre El abecé de la buena tipografía: impresos agradables con una buena tipografía (València: Campgràfic, 2002), amb un capítol en què tracta els «Deu errors que no s’han de cometre en la producció del llibre».
Tenim al davant una edició, en aquest cas la italiana, que, com l’alemanya, arriba a la tercera edició i continua sent actual. Esperem aviat poder trobar-la també en català o en espanyol.
F. Xavier Llopis
Filòleg i editor
[1] Tot i que la versió de La nueva tipografía de l’editorial Campgràfic està esgotada (2024), la introducció ha estat reeditada, entre altres articles, per la mateixa editorial amb el títol Jan Tschichold y la tipografía moderna (València: Campgràfic, 2013).
Afegeix un nou comentari