«Las chicas de Bloomsbury», de Natalie Jenner

Jenner, Natalie. Las chicas de Bloomsbury. Trad., Ismael Attrache. Barcelona: Catedral, 2023. 452 p. (Narrativa). ISBN 978-84-18800-73-3. 22 €.

Londres, 1950. L’efervescent barri de Bloomsbury. Tres dones que es troben en diferents etapes vitals, però que comparteixen somnis de canvis, treballen a Libros Bloomsbury, una llibreria centenària portada per homes que es regeixen per cinquanta-una normes que cent anys i dues guerres mundials després resulten tan anacròniques com absurdes.

Aquest seria, a grans trets, el context i punt de partida de Las chicas de Bloomsbury de Natalie Jenner, traduïda al castellà per Ismael Attrache i publicada recentment per l’editorial Catedral. Jenner, qui va debutar amb el bestseller La Sociedad Jane Austen (publicada en castellà el 2022 per Libros de Seda), recupera un dels personatges d’aquesta obra, l’Evie Stone, per encetar la trama del seu segon llibre, si bé aquest no és cap seqüela del primer.

L'Evie és una jove de la primera fornada de dones llicenciades a Cambridge que va a parar a Libros Bloomsbury perquè malgrat tenir un currículum brillant que la convertia en la candidata ideal per a una plaça com a ajudant d’investigació a la universitat, un noi més mediocre que ella aconsegueix injustament fer-se amb el lloc.

Més tard, descobrirem que no és casual que davant d’aquest cop de realitat l’Evie decideixi redreçar la seva carrera laboral en aquesta precisa llibreria; forma part d’una subtrama gairebé detectivesca al voltant d’un exemplar de The mummy! (La mòmia!) de Jane Webb Loudon (una autèntica raresa editorial de 1827 d’una novel·la gòtica pionera de la ciencia-ficció, feminista i profètica), exemplar que acabarà jugant un paper decisiu en la resolució de l’obra que ens ocupa.

Igual que en l’ambient acadèmic del qual ha fugit, dolguda i desencantada, l’Evie aviat serà conscient que a la llibreria les iniciatives de les seves companyes (la sarcàstica i enigmàtica aspirant a escriptora Vivien i la Grace, una mare ofegada en un matrimoni infeliç), són refusades sistemàticament pels seus companys masculins, especialment pel Sr. Dutton (el gerent) i per l’Alec (director de la secció de Narrativa).

El món està intentant reconstruir-se després de la guerra i aquestes dones volen canviar la llibreria de la mateixa manera que està canviant el món, fins i tot elles mateixes. Però a la llibreria es troben relegades a funcions merament secundàries tradicionalment considerades «femenines», com la de servir el te als companys quatre cops al dia, i per descomptat no tenen ni veu ni vot a l’hora de prendre cap mena de decisió, ni tan sols per escollir els títols dels libres per vendre. No obstant, amb grans dosis d’audàcia i d’això que ara en diem «sororitat», van guanyant terreny i fent valer les seves iniciatives per donar esplendor i transformar una llibreria decadent en un epicentre cultural que inevitablement ens recorda molt la història de la mítica llibreria Heywood Hill de l’escriptora Nancy Mitford, que Evelyn Waugh va descriure com «el centre que congregava tot allò que quedava de la moda i la intel·lectualitat a Londres». Les nostres sospites queden confirmades quan arribem a la part d’agraïments al final de la novel·la i la mateixa Jenner reconeix haver-s’hi inspirat, també en altres llibreries com Persephone Books (abans situada al mateix carrer on l’autora situa la seva) o The Second Shelf.[1]

Segurament aquesta part de la novel·la, on personatges tan excèntrics i peculiars com Daphne du Maurier, Peggy Guggenheim, Sonia Blair (vídua de George Orwell) o Samuel Beckett coincideixen en saraus que podria perfectament haver organitzat la mateixa Mitford, és la part més interessant, dinàmica i divertida de Las chicas de Bloomsbury.

Tot i tractar-se d’una novel·la catalogada com de ficció històrica, personalment crec que l’autora no fa massa recreació històrica comparat amb altres obres d’aquest gènere, més aviat diria que se serveix d’un context determinat per ambientar la seva trama. Una trama que va teixint un al·legat feminista del rol de les dones de mitjan segle XX i on també s’hi dibuixen pinzellades d’altres temes com l’homosexualitat (en els personatges de Dutton i Allen) o el racisme, com el que sovint pateix l’Ash Ramaswamy, de la secció de Ciència i Natura de la llibreria.

Las chicas de Bloomsbury és una lectura agradable, en la meva opinió més en la línia de La societat literària i del pastís de pell de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows (Amsterdam, 2023) que no pas en la de 84, Charing Cross Road, de Helene Hanff (LaButxaca, 2012), l’adaptació cinematogràfica de la qual Natalie Jenner reconeix que la va inspirar. Una novel·la que agradarà a tots aquells amants d’històries ambientades en llibreries i amb el sempre atractiu rerefons d’una Europa que reneix després de la Segona Guerra Mundial.

Mònica Sáez Mateu
De la 8a promoció de l’Escola de Llibreria