Sánchez Ron, José Manuel. El canon oculto: una nueva biblioteca de Alejandría para la ciencia. Barcelona: Crítica, 2024. 670 p. ISBN 978-84-9199-638-5. 29,90 €.
L’any 2004, José Manuel Sánchez Ron publicava en El País un article titulat «Las emociones de la ciencia», on denunciava que en una recent publicació, titulada Libros: todo lo que hay que leer, no hi havia ni una sola obra de ciència. Aleshores, Sánchez Ron establia un repertori de llibres que al seu parer eren absolutament imprescindibles per a qualsevol lector mitjanament culte. Una llista on apareixien els clàssics de Galileu, Goethe, Darwin, amb altres noms preclars com Stephen Jay Gould, Edward Wilson o James Watson.
Des d’aleshores, el treball de Sánchez Ron s’ha caracteritzat per voler establir una mena de repertori de la literatura científica, i El canon oculto: una nueva biblioteca de Alejandría para la ciencia és possiblement la culminació de tota una vida dedicada a l’estudi de la història de la ciència, amb obres tan brillants i remarcables com El jardín de Newton: la ciencia a través de la historia (Crítica, 2012), o Como al león por sus garras (Debolsillo, 2003), on ja establia els primers passos d’aquesta pruïja per definir una llista d’obres imprescindibles. Com diu a la introducció: «Este libro es fruto de una vida, de mis lecturas a lo largo de los años, y de un compromiso ¿moral? de rebatir la tan extendida costumbre según la cual los cánones de lo mejor que la humanidad ha producido a lo largo de su andadura se elaboran con la inclusión, únicamente, de obras de literatura». I al llarg de 670 pàgines, l’autor i acadèmic de la Real Academia Española hi posa remei.
Cal dir que El canon oculto és més aviat una obra de consulta que un llibre de lectura. És a dir, en la seua vocació hi ha un desig d’exclusivitat, i el que arma el text és la documentació, més que el desig assagístic. Evidentment, es pot llegir de punta a punta, però tant pel format del llibre, com per la mateixa construcció dels capítols, és una obra que es presta més a ser fons de biblioteca. Això fa que les citacions de vegades siguen llargues (com l’epístola de Voltaire a Mme du Châtelet), que no s’estalvie enumeracions (com ara en les definicions d’Euclides), ni tota mena d’explicacions tècniques. Alhora els capítols són de llargària irregular, de vegades de considerable extensió (com els dedicats a Charles Darwin), però altres són particularment curts, per tal de posar en valor una obra en concret, o un episodi que li sembla especialment rellevant. Com ara quan es centra en els Elements de la filosofia de Newton de Voltaire, però sense aprofundir en les concepcions científiques del filòsof de Càndid, o quan tracta les idees de Buffon, però sense entrar en posicionaments evolucionistes, ni dedicar espai a Denis Diderot i les seues idees transformistes.
Siga com siga, cal admirar la capacitat de treball del professor Sánchez Ron i el seu esforç per posar a disposició del lector tot allò que hauria de conformar una bona biblioteca científica. El llibre està molt ben editat, amb interessants il·lustracions, però a parer meu falta un índex onomàstic i analític, absolutament essencial per a aquesta mena d’obres. Sovint els editors estalvien treball amb aquestes qüestions, que tanmateix resulten cabdals per a una bona obra de consulta com aquesta. El llibre s’acaba amb uns annexos, on l’autor realitza una mena de resum dels deu llibres més influents de la història de la ciència, dels deu llibres que qualsevol persona culta hauria de llegir, de les deu autobiografies imprescindibles, i dels dotze articles més importants de la història de la ciència. Aquests annexos són una mica redundants amb el contingut del llibre, i potser haguera estat més interessant desenvolupar una reflexió final sobre la necessitat que la cultura siga una, i que les ciències estiguen presents en la formació intel·lectual de qualsevol ciutadà.
Tot i això, El canon oculto és una obra enciclopèdica sobre el pensament científic. El lector hi descobrirà moltes obres que desconeixia, i, sobretot, un estímul entusiasta per llegir ciència. Perquè, com escrivia José Manuel Sánchez Ron en aquell article d’El País, «a pesar del tiempo transcurrido, aún continúa siendo válida la expresión popularizada en 1959 por Charles Snow de las “dos culturas”, la humanística y la científica separadas por un “golfo de mutua incomprensión”». I vint anys després d’escriure Sánchez Ron aquestes línies, i seixanta-cinc anys després de Snow encunyar aquella lúcida expressió, aquella situació d’indiferència entre les ciències i les lletres perdura de manera cada vegada més alarmant. En aquest sentit, el llibre de Sánchez Ron és un nou i valerós esforç per posar-hi remei.
Biòleg, professor de Periodisme de la Universitat de València. Director de la revista Mètode
Afegeix un nou comentari