«Los primeros editores», d'Alessandro Marzo Magno

Marzo Magno, Alessandro. Los primeros editores. Trad., Marilena de Chiara. Barcelona: Malpaso, 2017. 251 p. ISBN 978-84-16420-30-8. 20 € paper, 8,99 € llibre electrònic.

Los primeros editores d'Alessandro Marzo Magno és la gran ocasió per al Blog de l’Escola de Llibreria de celebrar Venècia. Venècia no només és una destinació turística que fascina els viatgers d’arreu del món i de totes les èpoques, sinó que és el lloc on va néixer més que el llibre, que tots sabeu que ha nascut a l’Alemanya de Gutenberg (on la impremta de tipus mòbils s’inventà entre 1452 i 1455), l’entusiasme popular pel llibre, fent-lo del tot indispensable. Tal i com ho diu Alessandro Marzo Magno «sin la industria editorial veneciana de aquel siglo [referint-se al segle XVI] no existiria el libro tal y como lo conocemos hoy...».

Alessandro Marzo ens introdueix en aquella Venècia històrica, invitant-nos a passejar per aquells carrerons que s’obren a nosaltres com les pàgines d’un llibre. A cada carrer, a cada plaça, Marzo ens revela una història que té a veure amb el llibre i tot i oferir-nos moltes precisions sobre el món de l’edició, construeix un univers novel·lat on cohabiten múltiples anècdotes misterioses amb un rigor acadèmic extrem.

Amb Los primeros editores, la proposta que ens fa Alessandro Marzo Magno és transdisciplinària i ens permet aportar una mirada transversal explicant-nos el fenomen de l’edició des de molts punts de vista, l’econòmic, l’històric, l’intel·lectual i el creatiu.

En la seva observació, el que és interessant és que s’uneixen molts criteris que segueixen sent els que avui en dia reclama el llibre i que quedaven reunits en una ciutat única: Venècia, on el desig de lectura arranca i acaba passant de les elits a la població en general.

Descobrir aquella Venècia del segle XVI ens permet reflexionar sobre l’immens valor dels llibres, com han vist la llum els primers llibres, com funcionaven les primeres premses, com s’inventaren els primers tipus, com va néixer la cursiva, com van fer irrupció els llibres de butxaca, com era de car el paper que avui llencem amb menyspreu al terra i que encara ens costa reciclar degudament.

Marzo ens introdueix a dins de les petites impremtes de l'època, on treballaven poques persones: el compositor, l’encarregat d‘«entintar», els correctors, etc. El llibre, a poc a poc, es converteix en un producte comercial gens menyspreable. Al segle XVI, entre tipògrafs i editors, s’imprimeixen a Venècia més de 15.000 títols, amb tirades mitjanes d'uns 1.000 exemplars, i això explica el nombre considerable d’incendis que afectava la ciutat.

Marzo estableix una relació del tot interessant entre la història d’èxit de les nostres empreses modernes amb les impremtes del segle XVI analitzant el perquè Venècia es va convertir en el lloc del llibre per excel·lència i fa veure com la impremta va arribar a mans d’impressors immigrants provinents de l’est i sobretot alemanys: recordem Johann d'Espira, que publica les Epistolae ad familiares de Ciceró al 1469, i que obtingué el privilegi de Senyoria de la Sereníssima (cal saber que el privilegi és una gran institució en aquella Europa del segle XVI). Venècia es converteix en la cruïlla fonamental de totes les civilitzacions que en aquella llacuna varen coincidir, on tal i com també ens explica Marzo, es troben intel·lectuals estrangers, francesos, milanesos, ragusans.

A Venècia s’han imprès durant tres segles llibres de totes les cultures i religions, alguns en alfabets o idiomes avui desapareguts, com el ciríl·lic bosnià, que usava una grafia particular abans d’escriure’s en caràcters llatins, com es fa avui en dia. L’alfabet ciríl·lic bosnià s’imprimeix en una taula amb la seva transliteració en caràcters llatins gràcies a l’entusiasme pels caràcters àrabs d’un francès anomenat Guillaume Postel. El 1512 és el primer any de la publicació d'un llibre en armeni i del primer llibre imprès en ciríl·lic bosnià: Oficjesvetedieve Marie. Venècia uneix els entusiasmes dels uns i dels altres. També hi ha aquesta història fascinant a finals del segle XV, cap al 1490, on coincideixen la voluntat de Zaccaria Calliergi, un cretenc que arriba a Venècia, i l’entusiasme de Nicola Vlasto, un altre cretenc, home de confiança d‘Anna Notaras, filla del darrer ministre bizantí que dona molts diners perquè es pugui publicar al 1499 l‘Etymologicum magnum «una de les obres mestres de tipografia renaixentista».

Venècia, obrint-se al mar, s’obre a les altres cultures, pont entre l’orient i l’occident, és el lloc on des del mar arriben les idees de molt lluny. Una Venècia forta en vaixells i canons que prioritza lògicament tota l’edició geogràfica i militar donant especial importància a la impressió de la cartografia que permet dibuixar les llunyanies amb l’objectiu d’apropar-nos-les. Som al cor del descobriment geogràfic, de la curiositat que despertà el descobriment del nou món i assistim al naixement del primer tractat geogràfic publicat al món, Delle navigationi et viaggi de Giovanni Battista Ramusio, al 1550.

Si bé la primera Carta de Colón queda monopolitzada pels Reis Catòlics, que es volen apropiar d’un descobriment sense precedents, Venècia aconsegueix una carta escrita també per Colom des de Jamaica (del darrer viatge de Colom, del maig de 1502 al novembre de 1504) manuscrita i finalment impresa a Venècia al 1505.

Las pàgines que Los primeros editores dedica al descobriment d’Amèrica són del tot engrescadores, l’estil d‘Alessandro Marzo Magno convida els lectors com en una novel·la policíaca on gràcies al món de l‘edició es superposen històries molt diverses com la del descobriment del Nou Món, subjecte a nombroses controvèrsies, però també la de la troballa excepcional d’un alcorà perdut, a mans d’una jove estudiant especialitzada en Alessandro Paganini, tipògraf renaixentista. La troballa no és la de qualsevol alcorà, es tracta del primer imprès en àrab, fa 480 anys, a Venècia.

Del 1492 al 1550, Venècia esdevé el centre de difusió de les nombroses exploracions geogràfiques a través de la impressió de mapes, però també d’atles, i neixen veritables empreses editorials pròpies del nostre temps, com la de Michele Tramezzino, tipògraf i editor o Giacomo Gastaldi cosmògraf de la República que publica al 1548 la Geographia de Ptolemeo, amb 26 mapes ptolemaics i 34 de nous.

Però Venècia té dues cares, la d’un lloc on flueixen les idees que ens han portat al Renaixement, bressol de les arts, la ciutat de Tintoretto, de Palladio, etc. i la d’una gran potència militar, car els mapes són l’instrument de les conquestes bèl·liques. Venècia fabricava llibres alhora que fabricava armes. Hi ha en aquest paral·lelisme un trist presagi de com el nostre profund entusiasme pel coneixement queda vinculat a la trista destrucció endèmica de la nostra humanitat. Marzo dedica unes pàgines a l’edició militar que dona peu al que avui anomenem col·leccions, volums publicats en seqüències, o a l’existència d’una arquitectura militar i fins i tot al macabre però cèlebre art de la guerra.

Però deixem la guerra, Marzo té el bon gust subtil d’aparcar la idolatria de les fortificacions i dels canons, per salvar Venècia i rentar aquella faceta que no sempre és agradable de recordar. Marzo ens porta cap a la música de la mà d’una dona, Cassandra Fedele, i d’un organista de San Marco, Andrea Gabrieli.

Venècia inspira no només els militars sinó els músics, és aquella terra entre la mort i la vida que atrau els compositors del món sencer. Wagner s’inspirarà al final del segle XIX dels seus canals i del cants dels gondolers per escriure la cloenda de l’acte segon de Tristany i Isolda. Ottaviano Petrucci és l’impressor qui confronta per primer cop al gran repte de transcriure la polifonia, de gravar les notes i ajustar-les al pentagrama i fer que no es moguin, amb la publicació del Harmonice musicesodhecaton, una col·lecció de chansons de compositors majoritàriament francoflamencs. La qualitat de les edicions musicals de Petrucci i la seva precisió encara ens deixen bocabadats avui en dia i poden explicar l’enorme èxit comercial que varen tenir a la seva època.

Venècia és també el bressol del progrés científic, del misticisme i les arts. Les edicions venecianes en aquests àmbits són del tot significatives. El món de les ciències sempre ha hagut de plasmar els coneixements i els descobriments científics. Els llibres de medicina es converteixen també en un gran negoci, es publiquen a Venècia obres de metges com les d'Alessandro Benedetti, fundador de l’escola anatòmica de Pàdua. El segle XVI és no només temps de guerra, sinó també temps de les grans epidèmies de sífilis o de pesta bubònica que dissemina 50.000 persones, fets que expliquen la publicació al 1493 de la Historia corporis humani.

Les malalties s’imposen en aquells temps, on la mort guaita insistentment les vides humanes, però en temps de tragèdies infinites també Venècia paradoxalment es converteix en el lloc dels plaers i veu néixer edicions de l’art de la taula del tot excepcionals. S’imprimeixen a Venècia molts textos de gastronomia i d’organització de banquets. Baldassare Castiglione amb El cortesà (1528) fa el retrat de com, unint el coneixement amb el plaer, un pot arribar a la perfecció. Venècia també veu néixer, el 15 de desembre 1475, un llibre de Bartolomeo Sacchi, de Piadena, anomenat Platina: De honesta voluptate et valetudine. Però, com diu Marzo, a Venècia també es beu, i bastant, si tenim en compte el primer tractat d’enologia: De vini natura disputatio de Giovanni Battista Confalonieri on es parla de les característiques dels vins i de les seves tipologies.

El nostre viatge per la Venècia editorial acaba amb la pornografia, a mans de Pietro Aretino, tot un personatge mundà amb els seus Sonetti lussuriosi, un llibre que segons Marzo ja era molt modern per l’època. El llibre va ser escrit per un dels poetes i escriptors venecians més famosos de la història, amic de reis i de tota l‘aristocràcia veneciana, amb uns gravats obscens, de la mà de Marcantonio Raimondi, que hagués mort a la presó si no fos gràcies als sonets d’Aretino, que van suavitzar el caire obscè d’unes il·lustracions del tot comprometedores per aquells temps (Venècia, 1527).

Los primeros editores és ple de moments claus per entendre l’edició contemporània. Amb el seu text, entrem en un passat brillant, enèrgic, clau per entendre la nostra civilització i entendre com els coneixements que tenim avui en dia han sobreviscut gràcies a Venècia i la seva capacitat d’obrir-se al món, però també per entendre com totes les civilitzacions avancen cap a la modernitat.

Potser molts de vosaltres ja heu anat a Venècia, però ara amb Los primeros editores sota al braç, teniu un altre pretext molt vàlid de tornar-hi.

Barbara Roig Equey
De la 1a promoció de l’Escola de Llibreria