«El libro y el editor», d’Éric Vigne

Vigne, Éric. El libro y el editor. Trad., Sofía Tros de Ilarduya. Madrid: Trama, 2017. 196 p. (Tipos móviles; 23). ISBN 978-84-945693-5-7. 22 €.

La ironia i la preocupació teixeixen les primeres pàgines d’El libro y el editor, d’Éric Vigne, traduït del francès i publicat per Trama Editorial el 2017. Abans d’entrar en detall, però, mirem primer qui és Vigne, i per tant, des de quin lloc escriu aquest assaig que pretén fer un balanç sobre les transformacions del llibre objecte i, en últim terme, sobre la professió d’editor, i així mateix, actualitzar el reiterat debat sobre si aquest ofici està en crisi. A França, el llibre va ser publicat el 2008.

Éric Vigne és un editor molt conegut al seu país. Va començar a desenvolupar la seva professió l’any 1982 i el 1988 va aterrar a Gallimard, és a dir, dins de l’edició independent francesa, per crear la prestigiosa NRF Essais, una col·lecció d’assajos dedicada a la investigació en ciències humanes, polítiques i socials, en la qual ha publicat obres de Jürgen Habermas, Stephen Jay Gould, Luc Boltanski o Thomas Laqueur, entre d’altres.

Vigne comença el seu assaig amb una primera constatació:

«Això no és un conte; al contrari, és un mal conte amb uns personatges anomenats Obligacions, Estretor de mires i Servitud voluntària, però també Futur, Catàleg i Llarg termini. I tots aquests personatges els interpreta successivament, o alhora, un sol actor: l’Editor».

A partir d’aquest començament, l’autor va fent avançar els seus arguments per mitjà d’una estructura de cinquanta preguntes seguides de les cinquanta respectives respostes. La segona qüestió ja toca directament un dels punts febles d’un ofici molt sensible als mals: «He de suposar que hi ha una crisi de l’edició?»

Vigne respon aquesta pregunta –i totes les altres– de manera incisiva i sense estalviar-se la crítica a la figura que ell mateix representa, ja que considera que l’editor sembla estar condemnat a diagnosticar al llarg de les èpoques la crisi en què sol anar caient el seu ofici, fent veure sempre, a més, que ell és el primer a apuntar-ho. A parer seu, són tres les causes d’aquesta crisi recurrent, unes causes que afecten el mateix nucli de l’edició: primer, el progressiu retrocés del lloc que ocupava el llibre en una cultura que s’ha anat tornant més audiovisual que escrita; segon, la multiplicació de l’oferta que segueix el consegüent descens de vendes; i tercer, l’efecte desestabilitzador de les temporades literàries, que ofeguen llibreters, autors i lectors en un tsunami de llibres.

No obstant, respecte a les generacions anteriors, què hi ha de nou a la crisi de l’edició actual? Aquest és el moll de l’os del llibre: el que és nou és el fet que la crisi afecta, és cert, el nucli de l’ofici, però ho fa perquè han trontollat les dues grans perifèries de la cadena del llibre, totes dues relacionades amb la mediació: per una banda, la premsa, i per una altra, la difusió i distribució. Tocada de mort la mediació –és a dir, la transmissió de l’existència del llibre i de l’estimació del seu valor als futurs lectors, i la distribució dels exemplars als punts de venda–, esdevé problemàtic que el llibre arribi materialment i intel·lectualment al seu lector.

La crisi de l’edició actual té, doncs, una naturalesa i amplitud particulars respecte a les anteriors, però és necessari entendre-la des de l’interès que cal donar al futur de l’ofici de l’edició, des de la professió mateix, una professió en què cal acceptar que hi intervenen factors de decisió que són subjectius. També cal entendre-la des de la premissa que tant els grans editors com els petits o els independents segueixen un corrent que els «arrossega» i no s’atreveixen a «confessar que encara poden fer-ne funcionar les comportes».

Així ho diu un editor. En aquest llibre, qui ens intenta convèncer dels seus arguments no és un sociòleg ni un historiador de l’edició, estudiosos que es refereixen més aviat al passat, sinó qui trepitja el terreny de l’ofici, tal com reivindica Vigne; i ho fa per mitjà d’exemples provinents de l’àmbit francès i d’unes «idees tipus» que desenvolupa a partir de casos reals d’algunes obres de les quals va ser responsable.

Així doncs, a El libro y el editor Vigne tracta, d’una banda, el tema de la crisi de la premsa escrita, que ha cedit allò essencial de la mediació a la televisió, a la qual només li interessa l’entreteniment i la instantaneïtat, i d’una altra banda, el tema de l’agitació en què es troben els canals de distribució, que acceleren encara més la rotació d’un producte que per si mateix ja és ràpid. L’edició, davant d’aquests imperatius que li són aliens, sol reaccionar de dues maneres oposades però complementàries: apel·lant a l’ajut dels poders públics i incrementant el que anomena els «falsos llibres».

Per les seves característiques els coneixerem, aquests «falsos llibres»: són aquells que apareixen de manera abundant en els prestatges de les grans superfícies i que es poden reconèixer amb facilitat pel tema que desenvolupen, un tema que vol despertar compassió en el lector –en un reciclatge d’antigues fórmules provinents de la literatura sentimental–, i que creix a l’ombra del que ofereix la televisió i del seu públic. També els coneixerem pel seu ritme d’escriptura ràpid, sense maduració; per la visió aplanada del món que reflecteixen, que pretén reforçar les emocions dels televidents en comptes de proposar-los una intel·lecció del món, i pels seus agents estereotipats, sense matisos ni subtileses, que donen lloc gairebé a pamflets que criden tal com ho fan els seus autors als platós de televisió.

Està referint-se Vigne a la captació anticipada de la idea i de l’escriptura del llibre, a l’adaptació del producte a l’intercanvi comercial. En definitiva, als efectes de l’arribada, al món del llibre, de la mercantilització, que transforma els cicles de producció de saber, d’escriptura i de lectures. Que dicta el contingut dels llibres i planteja una amenaça d’estandardització a tota la producció literària. Les raons de la transformació són múltiples, però Vigne n’identifica dues: l’acceleració de l’índex de rotació dels títols i la imposició del curt termini. Som a l’època de la «literatura de la notorietat», una literatura que l’editor mateix contribueix a convertir en mercaderia.

Per reflexionar sobre totes aquestes qüestions, El libro y el editor travessa per tota una perspectiva històrica que rastreja l’evolució del llibre i la publicació, especificant com funciona la cadena editorial contemporània i la seva economia. Per esbossar el que passa amb la literatura, Vigne analitza el cas de l’assaig de primer gènere, que ja va experimentar una transformació radical en les dues últimes dècades del segle XX. El llibre d’assaig esdevé, a causa d’aquests canvis, un llibre de circumstàncies, una «literatura d’oportunitat» que més que provenir d’una lenta reflexió madurada de la realitat en construeix una a la seva mida, que més que suggerir, imposa, que no produeix saber.

Però i al final d’aquest procés de conversió del llibre en una mercaderia, què passa amb l’ofici d’editor? És el catàleg la millor manera de lluitar contra la pressió del mercat? Són de veritat la seva homogeneïtzació i coherència les claus de la seva continuïtat? Pot l’editor sobreviure al triomf de la mercantilització?

En relació amb això, Vigne ens fa veure que som en un moment crucial per al futur de l’edició, i a pesar de les dificultats, amb una esperança que veiem que l’autor va refer manta mesura que llegim les pàgines del seu assaig, renova la confiança en el llibre. Però ho fa recomanant als que es dediquen al seu ofici que evitin fer-se il·lusions en aquesta economia globalitzada, que evitin constituir-se en els únics cavallers errants d’aquesta trama o tenir pena de si mateixos, que evitin afegir la seva veu a les profecies sobre la mort del llibre, i que apostin per una nova lògica editorial per a la qual la rendibilitat residiria en la perequació de riscos i beneficis, en la combinació de llibres de diverses temporalitats, en un fons viu que aposti per èxits comercials i alhora per obres de llarg termini. Una lògica editorial en què tingui una importància fonamental la relació amb la llibreria de qualitat, aquella que sap que aconseguir que un fons estigui viu no és només tasca de l’editor. L’editor publica un llibre, és veritat, però és de fet el llibreter qui el converteix en un projecte per a un futur lector.

Il·lustració exhaustiva de l’ofici d’editor, El libro y el editor és una anàlisi crítica de la indústria editorial i els canvis que ha anat experimentant al llarg del segle passat, especialment a partir de la dècada dels vuitanta. També defensa d’aquest ofici, El libro y el editor posa el focus en el moment en què cal estar atents, és a dir, quan ja no puguem diferenciar entre una bombeta i un llibre, però igualment qüestiona la idea que la mercantilització només pugui ser un déu que tiranitza la pràctica de l’edició, ja que en última instància avança o s’atura segons ho facin les renúncies, resistències o compromisos que adquireix l’editor. Per això no val plorar, no val lamentar-se. Tampoc val ser catastrofista. Però quina pot ser l’aportació intel·lectual de l’editor en aquesta època en què el format llibre ha relegat l’objecte llibre, en què fins i tot es fa una edició sense editors, en què la seva funció només és transmetre un missatge dictat per altres, en què topem amb el miratge de la gratuïtat de l’accés a les obres en el mercat únic d’allò digital?

Millor no enganyar-se. L’edició ha esdevingut un mitjà en un món en què la mercantilització ha vingut per quedar-s’hi, però en el qual pot trobar el seu lloc productiu: el de la «producció de capital simbòlic, de plaer, de saber, així com de programes de televisió o de guions de cinema».

Caldrà veure, però, si aquest futur ja està escrit en algun lloc.

Rosa Cortés 
Editora, professora del diploma de postgrau en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves (Universitat de València) i diplomada en Prescripció Lectora per la UB

Podeu fer-hi un tast de les primeres pàgines de l'obra.