«Els anys teòrics: arts, literatura i crítica»

Garolera, Narcís; Marí, Antoni; Mitrani  Alex (eds.). Els anys teòrics: arts, literatura i crítica, 1962-1979. Barcelona: Angle, 2018. 331 p. (El fil d'Ariadna; 113). ISBN 978-84-17214-52-4. 19 €.

Aquest volum recull les comunicacions presentades a dos simposis, un sobre art i un sobre literatura, celebrats el 2017, on els membres del grup que té com a investigador principal el professor Antoni Marí (UPF) van presentar la seva recerca. Els simposis són procediments obligatoris per a aquesta mena de grups, i la publicació sol estar finançada pel grup mateix; això ha fet que hagin proliferat en els darrers anys volums d'aquesta mena, en què cada comunicació esdevé un capítol firmat per l'investigador corresponent. Tot i que els grups intenten ser homogenis, els resultats dins de cada volum solen ser desiguals: aquest no és una excepció.

El volum té dues parts, cada una dedicada a un dels simposis. La primera, centrada en les arts plàstiques, comença presentant el marc teòric. D'una banda, Jordi Ibáñez Fanés resumeix els debats, essencialment francesos, dels anys recollits en el títol; és un text que aconsegueix fer entenedores discussions que tot i que alguns cops provenien de discrepàncies serioses, sovint eren abstruses i es basaven en distincions que ens semblen ara insignificants. De l'altra, Paula Barreiro López se centra sobretot en les avantguardes i en l'ús que l'esquerra en va fer durant la lluita antifranquista. Els altres estudis són sobre Perucho com a crític d'art (Eduard Cairol); l'enfrontament entre Tàpies i els conceptualistes (Albert Mercadé); l'Equip Crònica (Mercè Ibarz) i el cine de Llorenç Soler (M.ª Soliña Barreiro González). Clou aquesta part una taula rodona, moderada per Alex Mitrani i Imma Prieto, amb alguns dels artistes més actius a l'època: Eduard Arranz-Bravo, Francesc Artigau, Jordi Galí i Silvia Gubern.

La segona part, dedicada a la literatura, respon menys al títol del volum, perquè no s'hi estudien els debats teòrics de l'època, i es limita a publicar uns estudis fonamentats en marcs teòrics com el comparatisme o la sociologia literària, molt anteriors als anys seixanta. Així, Joan Alegret mostra en la Plaça del Diamant influències del cinema francès, de Joyce o de Sánchez Juan i s'interessa també per la simbologia, un aspecte ja força estudiat en l'obra de Rodoreda; Narcís Garolera troba un precedent de l'última escena de la mateixa Plaça en una narració de Sartre; Jordi Larios recorda el pes de Huxley en Andrea Victrix, de Villalonga, però també la relació d'aquesta novel·la del 1974 amb altres obres seves de 1930; Giuseppe Grilli destaca la influència potser recíproca entre Gabriel Ferrater i autors com Pasolini i Moravia; Lluís Bonadares ressegueix les circumstàncies editorials de l'aparició del primer volum de les obres completes de Pla a Destino. L'única coincidència, doncs, entre tots aquests estudis és que analitzen obres publicades durant els anys seixanta i setanta.

En la primera part són interessants les coincidències; per exemple, la displicència amb què diversos autors comenten la transició democràtica, a qui acusen de la desaparició de l'esperit crític dels seixanta: «el discurso de tonos ideológicos y militantes de la exposición fue considerado sospechoso y trasnochado por la nueva intelectualidad de la transición» (p. 76), diu Paula Barreiro; Mercè Ibarz va una mica més lluny i considera «simptomàtic i per tant gens atzarós que la mort de Rafael Solbes acabés amb l'Equip [Crònica] l'any 1981, (…) l'any del tejerazo» (p. 138)), amb la qual cosa la coincidència fortuïta entre la mort d'un dels dos membres de l'Equip, la consegüent dissolució del grup i el cop d'estat de Tejero sembla fruit d'una conspiració. També, a part de l'article de Mercadé, és recurrent en d'altres articles l'enfrontament entre Tàpies i els conceptuals, però fer-ne el seguiment esdevé feixuc per la manca d'un índex de noms al final del volum. Hi és present, també, és clar, el pes del marxisme en els debats de l'època; els anys transcorreguts permeten distanciar-se'n i denunciar, per exemple, la «jerga marxista» d'aquells anys («dialéctica / praxis…») (p. 65), que tanmateix s’escola a les mateixes pàgines quan es parla de «los medios sociales y productivos» (p. 66) o del «papel activo en la praxis social» (p. 69).

Algunes observacions: la traducció de «une seule Chimène» no pot ser «una sola Chimène» (p. 57) sinó «una sola Jimena»; no s'entén la diferència entre «escribir en catalán y en valenciano» (p. 68). S'hauria de corregir «feia més de anys que no vèiem res» (p. 135), «una conegut tira còmica» (p. 150); «Eduard Aunos» (p. 169) era català però va firmar els seus (innombrables) llibres «Eduardo Aunós». L'article de G. Grilli hauria d'haver estat revisat.

Lluís Quintana Trias  
Universitat Autònoma de Barcelona

Podeu fer-hi un tast de les primeres pàgines de l'obra.