De lletres i de formes

Samara, Timothy. Las formas de las letras: diseño tipográfico: pasado, presente y futuro. Madrid: Anaya Multimedia, 2019. 240 p. (Espacio de diseño). ISBN 978-84-415-4093-4. 29,95 €.

Des que això de la tipografia, les lletres, els alfabets, etc., està de moda en el nostre entorn cultural, es van publicant un seguit de llibres que pretenen mostrar-nos i explicar-nos, de manera normativa i a vegades fins i tot iniciàtica, els secrets de les formes gràfiques. Dins d’aquesta tendència hem de situar el llibre que pretenem comentar, de Timothy Samara, i que sota el títol de Las formas de las letras ens mostra, com si fos un text d’autoajuda, els secrets per copsar la forma, més que no pas l’ànima de l’expressió textual.

Tot seguit passem a comentar els continguts que ens proporciona. Per fer-ho de manera ordenada, seguirem l’estructura organitzativa i capitular del mateix llibre. Cal dir que l’autor organitza els diversos continguts de manera progressiva, passant d’allò més general, com són els aspectes històrics, fins arribar a un darrer capítol on es proposen vies de desenvolupament tipogràfic de futur.

El primer capítol, sota el títol de «Herencia», presenta una síntesi històrica de l’evolució dels alfabets des dels primers imperis sumeris i mesopotàmics fins als nostres dies. No cal dir que els continguts d’aquest apartat són els que es corresponen a la norma general. Hi trobem citats i comentats els esdeveniments més assenyalats en l’evolució dels sistemes d’escriptura, així com dels moviments culturals que els acollien. Malauradament, en aquesta exposició de referents pretèrits hi trobem repetits els tòpics de tota la vida, alguns d’ells ja superats i molts d’altres que mereixerien una revisió, especialment des del posicionament de disseny. Així, seria lògic que, des dels postulats del disseny, l’autor contemplés la problemàtica gràfica des d’allò que és necessari als usuaris, on els contextos operatius condicionen qualsevol acció en la resolució de problemàtiques, ja siguin formals com usuals. 

Al segon capítol, sota el títol de «Legados», l’autor presenta aquells aspectes de caire formal que han anat confegint un catàleg complet de sabers d’ofici. Hi podem trobar classificacions formals, denominacions específiques, conceptes de microtipografia, anunci de famílies gràfiques o estilístiques, etc. En definitiva, un ventall molt ampli de conceptes i formes que pretenen ser l’aparador de tot allò que un dissenyador gràfic ha de saber abans de començar a produir alfabets. El problema és que hi són barrejats conceptes de diverses procedències manufactureres sense distinció de la seva funcionalitat originària. Voler destil·lar un sac de coneixements bàsics de tipografia sense entrar en la seva funcionalitat de provinença fa complicat comprendre el seu valor conformador alfabètic.

En la lògica expositiva del llibre comentat, el tercer capítol, sota el nom de «Fundamentos», proporciona un nou catàleg de preceptes, aquesta vegada perceptius, que s’han de contemplar a l’hora de confeccionar un alfabet. Així, les correccions òptiques, els valors subjectius dels «negres i els blancs», les comparacions de taca, direccionalitat dels traços, etc., són els punts tractats. En definitiva, allò que la Gestalt preconitza des de les seva normativa. El curiós del cas és que els sistemes alfabètics i les seves compensacions formals són molt anteriors a l’anunci d’aquesta teoria i que bona part d’ella és conseqüència directa del sentit seqüencial, compensatori, compositiu, harmònic, del text. En qualsevol cas, es podria entendre que, en l’apartat anterior, l’autor ha presentat els elements gràfics substancials i en aquest capítol ens orienta cap a una adjectivació subjectiva dels traços gràfics i de les seves capacitats combinatòries.

«Evolució» es el títol d’un nou capítol del llibre. Aquí la situació fa un gir de 180 graus. Ara entrem directament a la pràctica projectiva dels alfabets que, segons sembla, s’inicia dibuixant-los i s’acaba en els programes informàtics de confecció d’alfabets. El conjunt no deixa de ser el que es correspondria a un manual del «buen diseñador de tipos» on, des de la presentació dels estris de dibuix fins a la discreció informàtica de les lletres, es marca pas a pas allò que s’ha de fer. Se segueix una rutina de caire artesanal on la seqüència productiva s’imposa a la disciplinària i especialment a la projectiva. No hem d’oblidar que el disseny promou les accions des del món de les idees. Aquestes han de donar el tret de sortida de qualsevol acció i determinar-ne la finalitat i la finalització.

El següent capítol, «Reinvención» es correspon novament a la confecció d’un considerable catàleg de formes alfabètiques que no semblen gaire «canòniques». De fet podríem parlar amb molta més precisió si les formes recollides aquí les definíssim com a alfabets de «fantasia». De fet, es corresponen exactament a això. Dins de la classificació de les famílies estilístiques dels alfabets hi trobem un bon calaix que, sota el nom de «lletres de fantasia», gaudeixen d’un elevat grau de connotació gràfica. Són alfabets que ens poden transportar a camps icònics molt diversos i que tenen en comú una singularitat formal introspectiva, són aquells que es refereixen a si mateixos en un joc d’emmirallament.   

El darrer capítol, «Vanguardias» torna a ser un bon catàleg que, en aquest cas, recull aquelles formes alfabètiques actuals que sembla que seran capaces d’establir tendència en un futur. De fet, una pretensió justificada si ens referim a la forma per la forma, però falsa si entenem que tots i cadascun dels alfabets existents ho son perquè són les formalitzacions del llenguatge verbal que alhora és la materialització del coneixement i de les idees.

Presentats i una mica comentats els continguts del llibre, considerem que seria útil fer uns pocs comentaris de caire general sobre els continguts presentats de Samara.

1. Durant la lectura del text proposat se’ns obre un gran dubte: no som capaços de discernir si estem davant d’un text científic, d’una mala traducció o simplement d’un divertimento de l’autor. El que és evident és que la terminologia emprada està molt lluny del que fora desitjable en un text amb certa voluntat de ser referent i formatiu.

És clar que actualment, amb l’ús de les tecnologies informàtiques, estem assistint a una colonització terminològica en tots els camps de l’activitat humana, també en l’espai de la gràfica. Però això no vol dir que haguem de «combregar amb rodes de molí». Considerem que els traductors de text especialitzat haurien de conèixer en profunditat la terminologia pròpia de l’ofici o de la disciplina de disseny gràfic, no solament per fer unes traduccions òptimes sinó també per suplir la falta de formació de molts dels autors. No hem d’oblidar que l’important aquí es l’usuari, el lector, l’únic amb valor real, personal i de mercat. 

2. La proposta de Samara és un text molt il·lustrat, que no vol dir que sigui il·lustratiu, ja que la mateixa quantitat i qualitat de les imatges, la seva composició i compaginació, confonen, en moltes ocasions, la voluntat divulgadora del llibre. Cal dir que probablement això només sigui el reflex de la política editorial, molt comuna en l’actualitat, on menys text i més imatges assegura l’èxit de vendes.

No deixa de ser un reconeixement explícit de la realitat que ens toca viure, on la narració lingüística, la paraula en si, ha perdut tot el valor expressiu, perquè bàsicament estem en una societat on la interpretació lliure no interessa ningú. És preferible la seguretat de la «forma icònica», on es veu el que veu, sense matisos ni possibles especulacions.   

3. No estem segurs dins de quina definició tipològica hem d’ubicar l’edició comentada. No és un manual estricte de disseny de tipus, tampoc estem davant d’un text divulgatiu, ni tan sols podem considerar la possibilitat que la proposta sigui un vademècum per a professionals del ram. Potser la millor concepció del conjunt d’aportacions es correspondria a la de «catàleg il·lustrat» d’allò que gira al voltant de l’entorn de la lletra i les seves possibles aplicacions.

4. Cal recordar que, dins dels entorns de creació plàstica, on s’inclou el disseny gràfic, i en conseqüència els diversos aspectes alfabètics, s’entén que la forma sempre es la conseqüència contenidora d’una idea, d’un projecte. Les formes sempre són adjectives, mai substantives, de manera que parlar de formalització sense una definició explícita de l’espai teòric i/o disciplinari on es defineix la seva plasmació, és deixar coixa la pròpia definició i existència de la «forma». La forma per la forma és una absurditat.

5. En la mateixa línia, també fora bo comentar que és molt arriscat posar dins d’un mateix sac les múltiples formalitzacions alfabètiques obtingudes per diverses tecnologies i diferents interessos comunicatius. El manuscrit, la cal·ligrafia, la tipografia en plom, la fotocomposició, la dactilocomposició, la informàtica, etc., són en ells mateixos mons autodefinidors tant de la forma com de les seqüències, processos i metodologies específiques que defineixen el seu valor expressiu. Conceptualment i disciplinàriament són antagònics la cal·ligrafia i la tipografia en plom, però no així la cal·ligrafia amb el disseny digital. És més, podríem dir que, a diferència de la primera parella, el segon binomi està tallat pel mateix patró, això sí, amb les seves peculiaritats i els seus atributs. En conseqüència, no es poden posar en pla d’igualtat formes, processos, metodologies, rutines, etc., com pretén l’autor.

6. No es pot oblidar mai que un alfabet és un sistema de relacions que van molt més enllà de la pròpia estructuració formal, i si es vol, orgànica. Hi trobem diversos nivells d’aproximació: funcional, narratiu, usual, etc., i fins i tot, aquells de caire sensible que fora de qualsevol racionalització, els dona una lectura. Una lectura pròpia que és subsidiària a la proposada per la lingüística i en conseqüència solament evident en el seu ús i no en la seva presència. La forma.     

En resum i ja per finalitzar.

Creiem que el llibre comentat és una conseqüència lògica dels desenvolupaments de la cultura material en què estem submergits, on l’element important de relació és la façana, l’embolcall, i no pas els continguts. Amb tot, cal dir que és un bon text de divulgació d’una disciplina projectiva que ens ha permès sustentar diverses civilitzacions i que sens dubte continuarà consolidant una evolució social i cultural futures.

Dr. Enric Tormo Ballester
Catedràtic de Tecnologia del Disseny, Facultat de Belles Arts de la UB