«Historia de Ediciones Rialp»

Montero, Mercedes. Historia de Ediciones Rialp: orígenes y contexto, aciertos y errores. Madrid: Rialp, 2019. 375 p. ISBN 978-84-321-5202-3. 25 € en paper, 14,99 € llibre electrònic.

Donada la seva peculiar naturalesa, les seves múltiples facetes i camps d’influència, hi ha moltes maneres de narrar la historia d’una editorial, de qualsevol editorial. És molt probable que a un filòleg li interessi sobretot quina mena de títols i quins autors es van publicar, però a un historiador potser li resulti més atractiu conèixer la trajectòria econòmica de l'empresa; un sociòleg potser voldrà saber fins a quin punt va tenir èxit en el sentit d’incidir mitjançant les seves edicions en la societat a la qual anaven destinades i quina posició ocupava en el camp de la cultura, i encara l’historiador de l’art avaluarà si el disseny i la realització dels llibres segueix una determinada tradició o en quina mesura innova, per exemple, i a quins artistes demana col·laboració. No és fàcil poder cobrir tots aquests fronts a l’hora de reconstruir la història d’una editorial, i encara menys, exposar-los d’una manera equilibrada i coherent.

També és cert que la disponibilitat dels materials per dur a terme una tasca d’aquesta naturalesa en condiciona molt els resultats. En el cas present, l’autora de la Historia de Ediciones Rialp ha pogut comptar amb fonts que rarament es conserven i que, si les comparem amb d’altres casos, faciliten notablement la investigació. En primer lloc, i tal com explica a la introducció, ha pogut accedir a l’arxiu de la pròpia empresa, afortunadament conservat a la Universidad de Navarra i que, donada la seva riquesa i completesa, ha constituït la font bàsica i principal, però també a l'Archivo General de la Prelatura de la Santa Cruz y Opus Dei, així com als arxius personals de dos dels principals responsables de Rialp, Rafael Calvo Serer i de Florentino Pérez Embid (aquests dos últims, també a la Universidad de Navarra).

Un dels mèrits que des del primer moment val la pena destacar d’aquest llibre de Mercedes Montero és haver reconstruït l’origen de Rialp mitjançant la recuperació per al comú dels lectors de la figura de l’editora María Jiménez Salas (1910-1999) i de l’Editorial Minerva, a les quals el 2017 ja havia dedicat un article important però aleshores molt poc llegit: «La editorial Minerva (1943-1946): un ensayo de cultura popular y cristiana de las primeras mujeres del Opus Dei» (Studia et documenta: rivista dell’Istituto Storico San Josemaría Escrivá, vol. 11 (2017), p. 227-263).

Si bé Jiménez Salas va ser «alma y motor» de la Minerva, nascuda a iniciativa del fundador de l’Opus Dei José María Escrivá de Balaguer, la propietat de la marca era del seu més estret col·laborador, Álvaro del Portillo, i si bé va arribar a publicar alguns títols, entre els quals la tercera edició del Camino, d’Escrivá, el gener de 1947 el projecte ja era en mans de Del Portillo, que no va tardar a rebatejar-lo com Rialp, en record d’una anècdota poc menys que miraculosa que havia protagonitzat Escrivá al poble lleidatà d’aquest nom.

A partir d’aquest punt, l’autora exposa la història de l’editorial Rialp centrant-se sobretot, per una banda, en la mena d’autors i de títols que van anar publicant-se en les diverses col·leccions que es van anar creant (subratllant aquells que es publicaren per primera vegada en espanyol), i fins i tot deixa constància de projectes que van quedar estroncats i de títols que mai van arribar a veure la llum, i a més ho contextualitza tot amb pinzellades una mica impressionistes sobre la indústria i el mercat del llibre en les diferents etapes; per altra banda, la documentació a la qual ha tingut accés li permet descriure amb molta precisió els diferents avatars pels quals, en l’aspecte econòmic, va passar l’empresa, amb particular deteniment en els successius canvis en el seus consells d’administració.

Així, el 1947 es fan càrrec de la Rialp, com a director, l’historiador Florentino Pérez Embid (membre de l’Opus i més endavant director general de Propaganda, això és, màxim responsable de la censura franquista), amb Ismael Sánchez Bella (també membre de l’Opus) com a secretari, si bé els editors més actius i ambiciosos varen ser Rafael Calvo Serer, director de la coneguda col·lecció Biblioteca del Pensamiento Actual (i membre també de l’Opus) i, al capdavant de la col·lecció Patmos, Raimon Panikkar (igualment membre numerari, fins 1966, de l’Opus).

El 1948 Rialp es constitueix ja com a societat anònima, i a ningú sorprendrà que el control accionarial i per tant el consell d’administració quedi en mans de membres de l’Opus Dei, per bé que s’hi afegeixen personatges com, per exemple, el falangista «camisa vieja» Xavier Domínguez Marroquín (que el 1979 encara es presentaria per Falange Española Tradicionalista a les eleccions municipals a Bilbao).

Es detallen també en el llibre alguns conflictes de l’editorial tant amb l’Església com amb la censura i l’alternança entre etapes d’expansió i d’altres de contracció o fins i tot de crisi, de les quals sempre se’n surten gràcies a successives ampliacions de capital i, quan cal, a préstecs de bancs amics. Capítol a banda dedica, lògicament, a l’enorme tasca que va suposar la Gran enciclopedia Rialp (1965-1977), projecte del qual se’n donen tota mena de dades d’interès i pertinència diversa.

Igualment detallada és la narració del procés que va portar a la fallida de l’empresa el 1986, que en aquest cas es va resoldre quan, d’una manera indirecta i servint-se d’homes de palla, en va prendre el control l’empresari i especulador Pablo Bofill de Quadres mitjançant les Inversiones Inmobiliarias, S.A. D’una segona fallida el 1996, que sembla atribuir-se a una manipulació comptable que no acaba de quedar del tot clara (com tampoc la responsabilitat de la mateixa), se’n surt ja amb Miguel Arango al capdavant de l’editorial, la qual cosa inicia l’etapa que ens portaria ja fins al present.

En paral·lel, també de la transcendental col·lecció de poesia Adonis que dirigia José Luis Cano se’n va resseguint el recorregut, si bé en aquest cas el lector comptava ja amb una certa bibliografia important sobre la matèria (en particular el Medio siglo de Adonais: 1943-1993, Rialp, 1993). Però potser valgui la pena mencionar la sorprenent justificació que l’autora dona al fet que el 1949 no s’atorgués el Premio Adonais a Ángel fieramente humano de Blas de Otero (per bé que tot i així Cano el va publicar de seguida a Ínsula), i sobretot els termes amb què Mercedes Montero expressa aquesta justificació: «El director gerente de Rialp [Pérez Embid] era católico por convicción personal, no por el ambiente de catolicismo oficial que se respiraba en España. Es razonable que le causara desasosiego premiar algo que iba en contra de su conciencia y de las convicciones por las que había fundado Rialp.»

Les quinze pàgines finals de conclusió mereixen potser un comentari detallat i més extens del que convé en una ressenya com la present, perquè, a banda de resumir el contingut de l’obra, semblen tenir una intenció provocativa o polèmica però construïda amb uns arguments no sempre prou sòlids. A banda de traspuar un indissimulat menyspreu pels editors antifranquistes barcelonins dels anys seixanta i setanta (Beatriz de Moura, Jorge Herralde, però no tant Esther Tusquets, que heretà Lumen del seu oncle i sacerdot Joan Tusquets), en aquestes pàgines s’embranca l’autora en una diatriba contra tots aquells que sempre han considerat Rialp com un tentacle de l’Opus que, si bé en el cas d’algunes apreciacions de Jordi Gràcia tenen una certa consistència perquè assenyalen errors documentals irrefutables, cauen en poc menys que el ridícul i la vergonya aliena en el cas, per exemple, de Vicente Aleixandre («lo que pudiera decir Aleixandre sobre el sectarismo de los demás [Pérez Embid en aquest cas], nunca podría sobrepasar al suyo propio, del que siempre dio muestras el poeta, acostumbrado a amañar todos los premios “Adonais” que pudo y a insultar a cualquiera que no comulgara con sus planteamientos, especialmente los religiosos, sexuales y políticos (por este orden)».

La reconstrucció de la història sobretot pel que fa als aspectes de gerència i administratius de Rialp que ha completat Mercedes Montero (acompanyada a més d’uns apèndixs documentals molt útils) és admirable, i no queda en absolut enterbolit per algunes escasses errates sorprenents, com la mala escriptura del nom del gran editor de la postguerra Josep Janés (p. 20 i 370) o la descripció del Premio Comillas de Tusquets com dedicat a «biografía, autogobierno [sic] y memorias», i ni tan sols per afirmacions tan difícilment defensables com que «se olvida también con facilidad que fueron los libros de Rialp los primeros de la postguerra española que cuidaron decididamente el diseño» (p. 337) —cosa que, a més de no haver-se demostrat en el cos del text, és palesament falsa— o que va ser Rialp i no pas Alianza Editorial (com accepten la immensa majoria dels estudiosos) la gran introductora i divulgadora a l’engròs del llibre de butxaca a Espanya.

Però sens dubte la pota coixa d’aquesta investigació és, paradoxalment, la idea presentada com a tesi central del llibre, que es pot resumir potser de la següent manera: els vincles de Rialp amb l’Opus no varen tenir gairebé cap incidència en què i com publicava l’editorial, i no hi ha motius per atribuir el seu èxit, i fins i tot la seva supervivència al llarg del temps, a la seva relació amb aquesta institució. Fa de mal assumir aquesta tesi, en particular quan es presenta en un llibre escrit per una professora de la Universitat de Navarra (fundada per l’Opus Dei), publicat per la mateixa editorial Rialp i quan queda ben establert de bon principi que la iniciativa de crear una empresa destinada a publicar llibres que difonguessin un determinat pensament i visió del món va correspondre a José María Escrivá de Balaguer (fundador de l’Opus Dei) i que al llarg de tota la història de Rialp la suma de les accions de l’empresa en mans de membres de l’Opus Dei sempre va ser majoritària, de manera que totes les decisions quedaven en mans de persones en l’òrbita d’aquesta organització fonamentalista catòlica. Les filigranes i giragonses argumentals per defensar aquesta tesi arriben a extrems realment sorprenents, i sembla agafar-se al clau roent de la inexistència de proves documentals que l’Opus com a tal transferís diners o imposés la publicació o no de determinats títols o temes. És com si per a l’autora ni Pierre Bourdieu ni el seu concepte de camp no haguessin existit mai.

Resulta molt pertinent disposar ara d’una molt completa i clara història de Rialp, però el que no és de rebut és pretendre que el lector combregui amb rodes de molí.

Josep Mengual
Tècnic editorial, autor de Negritas y cursivas