Rubio, Carlos. Claves y textos de la literatura japonesa: una introducción. 3.ª ed., rev. y ampl. Madrid: Cátedra, 2019. 735 p. ISBN 978-84-376-3995-6. 25 €.
L’autor Carlos Rubio (professor, traductor i expert en literatura japonesa) escriu aquesta frase: «Hoy día no solo [es] la lengua española una de las más pobres del Occidente europeo en obras sobre Japón, sino que la japonología –como la sinología– sig[ue] siendo una exótica rareza en nuestro país» (p. 16).
És força estrany que l’autor digui això, ja que Espanya i Japó tenen ja una relació diplomàtica de més de 150 anys i avui en dia la generació jove està al corrent de moltes novetats que venen del Japó. Evidentment, aquí no podem fer la llista de totes les causes d’aquesta mancança d’obres traduïdes, però d’alguna manera sí que podem percebre que, per al públic general, el que els atrau del Japó potser no és ni mai no ha estat la literatura. Per això és d’agrair l’esforç del professor Rubio per introduir la literatura japonesa a tots els parlants de llengua castellana i fer-ho amb la cura més gran possible. Tot i que el llibre es presenta com una «Introducció», de fet consta de més de set-centes pàgines. ¿És, doncs, massa llarg per a una introducció? No, si entenem «introducció» en el sentit d’un llibre que vol transmetre un panorama general però acadèmicament solvent a un lector sense coneixements previs del tema, però que vol adquirir una bona base inicial amb detall i profunditat; i sense caure en tòpics ni anacronismes.
La primera part del llibre tracta de, entre d’altres temes, geografia, història, lingüística i estètica. La segona part ofereix una magnífica selecció de fragments de les obres dels autors més significatius de la literatura japonesa. L’autor procura que la selecció també inclogui diferents estils literaris; per exemple, mite, història, conte, teatre i assaig. En les últimes pàgines, el lector pot trobar un utilíssim glossari de termes japonesos i un índex de noms propis que ajuda a consultar el contingut i obtenir més ràpidament la informació desitjada.
De tot el llibre, m’agradaria destacar dues seccions. D’una banda, el capítol 6 de la primera part («La clave literaria: expresionismo y ambigüedad»). El professor Rubio explica l’ambigüitat de la literatura i la llengua japonesa. Diu (p. 199): «Más que recurso expresivo, la ambigüedad, que a veces posee un valor negativo en nuestra tradición literaria, es en la literatura japonesa una valiosa categoría lingüística cuyo código de interpretación es todo un mundo ordenado por leyes frecuentemente dictadas por el contexto social. Es importante ver en tal categoría no una razón de frustración por la falta de focos de orientación, sino una fuente de posibilidades de lectura de una obra».
Aquesta descripció probablement podria aplicar-se no només a la literatura japonesa, sinó a la literatura d’Àsia Oriental en general. En aquest cas, l’ambigüitat pot explicar-se pel fet que, en la llengua japonesa, els subjectes sovint són omesos en una frase, i el sistema d’escriptura kanji (ideogrames xinesos) que fan servir poden tenir uns quants significats diferents; no tenen un únic significat tancat. En conseqüència, qui diu una frase sempre té el dret d’explicar, fins i tot de modificar el significat per evitar possibles conflictes. Aquesta omissió ens recorda un altre element molt característic de la cultura japonesa: els silencis. Com diu una dita antiga, 沈黙は金 (chin moku ha kin), és a dir, «el silenci és or». Aquesta actitud japonesa contrasta fortament amb l’actitud de la cultura espanyola i catalana, en les quals el silenci no és preciós com l’or. Al contrari, el silenci sembla que és, més aviat, alguna cosa vergonyosa, fins i tot incòmode: sempre s’ha d’omplir, trencar-lo, impedir que es produeixi.
La segona secció remarcable són els capítols dedicats a la poesia. Hi trobem, per exemple, els reculls poètics Kokin Wakashu (和歌 waka: «poema japonès») i els cèlebres haiku (俳句) de Matsuo Basho, un dels poetes més prestigiosos del període Edo del Japó. Tant waka com haiku fan servir el món de la naturalesa per expressar els sentiments tènues. Com a exemple d’aquest gènere, citaré aquí un haiku de Basho (p. 531; el text japonès l’he incorporat jo):
古池や Furuike ya El viejo estanque.
蛙飛びこむ Kawazu tobikomu Al saltar una rana,
水の音 Mizu no oto Ruido de agua.
Els haikus de Basho són com un bol de te, senzill i ordinari, però si els tastes amb tranquil·litat, pots percebre la seva estètica i bellesa. Al mateix temps, recorden als lectors que sempre es pot trobar el goig de les coses mínimes i simples.
Malgrat tot, cal advertir que en aquesta «Introducció» no hi ha cap text original en escriptura japonesa (sigui hiragana, katakana o kanji): hi ha transliteracions (romanji, en alfabet llatí), amb la qual cosa els lectors no poden assaborir les implicacions estètiques i les metàfores visuals que hi ha en els caràcters i que aporten molt de significat per a la comprensió dels textos. Ara bé, si el llibre ha d’arribar a un públic ampli, és comprensible que l’autor empri transliteracions; els caràcters i ideogrames japonesos podrien resultar inaccessibles per al públic general, és a dir, per a lectors inicials no acadèmics. Malauradament, l’estudi del japonès continua sent força minoritari a l’Estat espanyol. Esperem que aquesta «Introducció» animi a revertir aquesta realitat local.
Com a conclusió, he de dir que, sense cap mena de dubte, aquest és un llibre molt recomanable per a qualsevol lector que tingui cert interès en la literatura japonesa, encara que sense coneixement previ de la llengua. També serà molt útil i profitós per als qui volen aprofundir en la llengua, la història i la cultura del país del sol naixent.
Xiaomeng Wang
De la 6a promoció de l’Escola de Llibreria
Bibliotecària digital
Membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi), Universitat de Barcelona
Afegeix un nou comentari