Casasses, Enric. Notícia de la poesia catalana dels orígens al segle XX. Barcelona: Empúries, 2024. 197 p. (Biblioteca universal; 276). ISBN 978-84-19729-58-3. 18,90 €.
L’any 1954 es publica Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives, una visió històrica renovadora del pensament de la catalanitat des de la vocació del voler ser, amb aportacions científiques i sociològiques que complementaven la historiografia catalana hereva d’Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila. Enric Casasses acaba de publicar Notícia de la poesia catalana, que arriba setanta anys més tard que el llibre de Vicens Vives. La matèria és diferent, però una remor interna em fa relacionar els dos llibres. Veurem per què.
El motiu principal del llibre de Casasses comença a Mèxic. Concretament, a la Feria del Libro de Guadalajara, on la literatura catalana va ser la convidada, som l’any 2004, i el poeta mexicà Orlando Guillén engresca Casasses a escriure el pròleg de l’antologia Doce poetas catalanes del siglo XX traduïda per Guillén. El projecte es va quedar en uns punts suspensius. Però aquell treball previ va servir perquè l’Enric escrivís la present Notícia de la poesia catalana. Un assaig gens convencional que dibuixa d’una banda els difuminats orígens de la poesia catalana (tot origen és controvertit) i conté moltes imprecisions.
Casasses, disciplinat, no divaga, i pren el bou per les banyes de bon començament amb l’ancoratge de Ramon Llull, figura cabdal que escriu en català, àrab i llatí: «La poesia catalana, doncs, arrenca en prosa» i ho confirma més avall: «El poema en prosa té el seu sant patró en Ramon Llull». Encara que això no comporta un naixement monolític, Casasses argumenta que hi ha un magma de poesia anterior: «Abans del gran mallorquí ja n’hi havia, de poesia catalana, però es componia en llengua provençal». Noms com el de Guillem de Berguedà il·lustren la singularitat d’aquesta literatura de frontera, on conviu la poesia trobadoresca occitana amb la poesia goliarda dels monjos vagabunds recollida al monestir de Ripoll, rodamons que cantaven en llatí i allà on passaven deixaven un pòsit musical i poètic. També Jordi de Sant Jordi, i un cas a banda, concloent, és Ausiàs March: «Si Llull funda la prosa i una altra cosa, a Ausiàs March li correspon l’honor d’inaugurar o instaurar el vers en català pròpiament dit i la poesia».
Casasses va i torna del precedent que és l’antologia d’Orlando Guillén i ho aprofita per introduir alguns dels poetes antologats com a exemple de continuïtat de la tradició. I també torna a Ramon Llull, estel referencial; destaca la prosa de la cancelleria de Jaume I, la poesia dels pares de March, de Roís de Corella. Casasses mostra una sensibilitat especial per la poesia popular i anònima, que no té un precedent clar i pertany al geni del poble, del romanço a la cançó tradicional. També tracta els autors concrets com Jaume Roig, i el seu famós Llibre de les dones, la misogínia és una herència medieval plena de contradiccions que Casasses fa evident.
Segles de tirada fluixa o mig clandestina, la que pren els segles de l’imperi espanyol dels Àustries i Borbons i la repressió al principi indirecta i, després de la Guerra dels Segadors de 1640, directa. Un poeta destaca, Francesc Vicent García, el Rector de Vallfogona, on s’introdueix el Segle d’Or castellà, però amb la psicologia catalana irònica i amb un to original. La influència del Rector arriba fins a la Renaixença, si més no, per oposició en ple segle XIX. De Verdaguer destaca la represa de la poesia catalana d’una ambició literària en diàleg amb la literatura coetània europea i l’autenticitat del personatge sacrificat pels poderosos i santificat per les classes populars. Casasses afirma la santificació popular de Ramon Llull, Jacint Verdaguer i Antoni Gaudí. Un país de creadors cristians il·lustres integrats a l’ideal de la meravella.
Casasses va arribant al segle XX, afegint l’acceleració del que representa la industrialització de les noves capes socials urbanes. De Verdaguer a Joan Maragall. Del modernisme al noucentisme a cavall de Francesc Pujols i Eugeni d’Ors. Destaca la relació epistolar de Maragall amb Víctor Català. I l’aparició d’un poeta insòlit, l’avantguardista Joan Salvat Papasseit, en una fixada adolescència. I arriba fins a Josep Carner i Maria Antònia Salvà, traductora del coetani de Jacint Verdaguer, l’occità Frederic Mistral. Si Jaume Vicens Vives gosa ampliar el camp d’estudi de la historiografia catalana, Enric Casasses aporta una mirada singular i complementària a la literatura catalana; des de l’angle de la poesia fa un repàs general, perquè la poesia és el gènere de tota la literatura i ho fa amb un llenguatge popular, ameníssim, rigorós i, si se’m permet, genial.
Afegeix un nou comentari