Azúa, Félix de. Nuevas lecturas compulsivas. Madrid: Círculo de Tiza, 2017. 386 p. ISBN 978-84-945719-0-9. 24 €.
El volum Nuevas lecturas compulsivas de Félix de Azúa (Barcelona, 1944) és un recull d'articles, pròlegs, alguna conferència… referits a obres literàries. Està dividit en quatre parts; les tres primeres diferencien gèneres tradicionals (poesia, prosa de ficció, assaig); la quarta inclou estudis més generals, especialment el seu discurs d'entrada a la Real Academia Española (RAE). Félix de Azúa ha estat, diu la solapa, catedràtic de Teoria de l'Art (de l'Escola d'Arquitectura a la UPC, tot i que no ho especifica). En un llibre que ell prologa (Poemas de F. Hölderlin; Penguin Clásicos, 2016), la contraportadella ens informa que «su ingenio y mordacidad hacen de él uno de los intelectuales más destacados de la actualidad».
Això promet una lectura entretinguda, i el resultat no decep, perquè Azúa escriu bé, és un bon coneixedor de la història de la literatura i és un excel·lent divulgador: sap donar una visió general de l'obra de Proust (p. 164) sense disquisicions innecessàries i sense pressuposar que el lector és més informat del que mitjanament pot ser. Azúa té un talent per a la caricatura i pot oferir en poques pàgines (p. 221-223) un resum divertit i no poc informador sobre la novel·lística europea segons les diferents cultures. Sap ser apassionat descobrint autors molt coneguts però poc llegits i definint-los amb un sol traç: Casanova s'ha d'entendre fora de la perspectiva romàntica (p. 137), Manon Lescaut és la mostra de la crisi de la raó cartesiana (p. 130); sap coquetejar amb la seva erudició, certament notable: «¿quién la ha leído?» es pregunta sobre una obra com el Don Juan de Byron (p. 72) i seguidament ens demostra com ell sí que se l'ha llegit, i prou a fons. Com tot lletraferit, té passions insospitades, en el seu cas el biblisme (p. 39, 119) en el qual, almenys per al profà que això firma, sembla prou competent.
Azúa segueix un esquema ben conegut de la tradició anglosaxona (E. Wilson, G. Steiner…) que parteix d'una anècdota, sovint allunyada de l'obra que vol comentar (un quadre (p. 125), una coincidència cronològica (p. 160), un altre llibre d'una època diferent (p. 94)…, segueix amb una mirada que relaciona diverses èpoques, moviments artístics o gèneres literaris, i acaba trobant la justificació d'aquesta obra (o la seva definitiva obsolescència) en el seu context històric. Inevitablement, acaba constituint un cànon que inclou autors majors (Hölderlin (p. 25), Cervantes (p. 113), García Márquez (p. 205)), als quals oposa autors menors (García Lorca, Paul Verlaine (p. 27)), alhora que denuncia els sobrevalorats (Bataille (p. 272)). Pressuposada la seva «mordacidad», els comentaris sobre aquests darrers són immisericordes: «uno se mesa la barba al constatar las trivialidades que entonces fueron tomadas con total seriedad» diu del Placer del texto, de R. Barthes (p. 271); menys convincents són algunes reivindicacions (el Duque de Rivas! (p. 158)), o alguns entusiasmes, com la inclusió de Volverás a Región de J. Benet entre les «obras inmortales» (p. 207), o l'afirmació que La tierra baldía de T. S. Eliot, «avejentada por la edad y el comercio», aconsegueix «volver a vivir» (p. 76) gràcies a la traducció d'Andreu Jaume (Lumen, 2015), que és, per cert, el curador del llibre que estem ressenyant.
Entre els «intelectuales melancólicos» de Jordi Gràcia, Azúa deu ocupar un lloc preeminent: «no parece raro que [la lengua de la literatura] vaya desapareciendo» (p. 119), «no creo demostrable que el mundo de pasado mañana exija más universidades. Sí, en cambio, más academias de artes marciales» (p. 153), «[los jóvenes están] encerrados en un campo de concentración electrónico» (p. 212), «una educación pública cada vez más parecida a un parque temático» (p. 279)… Azúa té dèries amb Catalunya, el País Basc i la política espanyola en general (molt conegudes, d'altra banda, gràcies a les seves col·laboracions a la premsa) que l'empenyen a trobar suports inversemblants a les seves opinions, com ell mateix reconeix a mitges: «puede parecer exagerado pasar de Barthes a Ibarretxe» (p. 275); en tot cas, l'allunyen de mirades més serenes que, d'altra banda, diu admirar: compari's el seu comentari de l'obra de G. Orwell (p. 292) del que en fa Steiner («Matar al tiempo») en el seu recull de ressenyes a The New Yorker, recull que, al seu torn, Azúa ressenya molt positivament (p. 298). Steiner col·labora en una revista que li atorga un espai i un temps (i una remuneració) que cap de les revistes i suplements literaris on Azúa col·labora es pot permetre, però el problema no és només aquest, sinó també un afany polemista i un estil sentenciós que l'empenyen a abocar pel broc gros: Benedict Anderson és un «teólogo "multiculturalista"» (p. 55); «Ninguno [dels amics dels Goncourt] excepto Zola alcanzó la riqueza» (p. 258), i hi inclou Turguénev!; afirma conèixer «bastante bien el recorrido de la novela moderna en Barcelona» (p. 240), que, diu, va de Puig i Ferreter i Sagarra a Carmen Laforet i Marsé: no hi entra Rodoreda?
Més característica d'una certa tradició del nostres país és, potser, la seva manca d'interès per qualsevol teoria literària que no sigui la seva, la qual, d'altra banda, no defineix i que és, també dins de la tradició del país, una combinació d'historicisme i d'estilística, coherent d'altra banda amb qui hereta la cadira de Martí de Riquer a la RAE (p. 365). Aquest desinterès de vegades l'empeny a frases desafortunades: oblida la pragmàtica quan afirma que «la lingüística es una ciencia que solo trabaja sobre cadáveres» (p. 13); o potser només és una obvietat: posades sobre el paper, les frases són tan mortes com les flors per al botànic i els teixits per al biòleg. Reintegrat a l'ortodòxia, abomina ara (p. 271) del recull que ell mateix havia fet d'articles de Barthes (Tusquets, 1974), i denuncia «la trivialidad de los resultados aportados por el formalismo, el estructuralismo» (p. 27), oblidant el cul-de-sac a què ens havia abocat el positivisme. No hauria d'ignorar l'obra de Raymond Williams (The country and the city, 1973) en els estudis sobre les relacions entre novel·la i ciutat (p. 236), i no li hauria estat sobrer conèixer l'anàlisi de Paul de Man (Alegorías de la lectura) quan comenta «Among school children» de Yeats (p. 29), ni el d'Auerbach (Mimesis) quan comenta Manon Lescaut (p. 125). Un cert to perdonavides domina el conjunt i ens fa poc simpàtic l'autor, però seria un error descartar-ne la lectura, perquè s'hi poden trobar comentaris aguts i perspectives generals molt ben informades.
Lluís Quintana Trias
Universitat Autònoma de Barcelona
Podeu llegir un fragment de l'obra.
Afegeix un nou comentari