Pujol Cruells, Adrià. O no: llegir, escriure, publicar. Barcelona: Arcàdia, 2024. 318 p. (Deriva). ISBN 978-84-127457-3-3. 22,50 €.
Aquest llibre no és un manual. Aquí no hi trobareu receptes màgiques per abordar la creació, i molt menys la fórmula perfecta per ser un escriptor famós. No. Aquest llibre va DE LITERATURA. De debò i en majúscules. Tenim al davant un text que pretén ser una conversa («Ja veuràs, doncs, que tot hi dringarà com dringa una tertúlia encesa» [p. 14]), un fluir de reflexions exposades amb l’honestedat de qui ja fa temps que brega dins de l’àmbit literari i sap de què parla. I és precisament en aquest to, allunyat de qualsevol intent de pontificar –i fins i tot d’aconsellar, amb aquest «O no» sempre a final de frase–, que aprenem un munt de coses que ens semblen explicades en veu baixa, en un etern off the record confident i valuós.
Qui ens xiuxiueja totes aquestes paraules, doncs? Es tracta d’Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974), antropòleg i escriptor que ha navegat en múltiples gèneres i és amant de l’hibridisme. D’això n’és un bon exemple aquest llibre, tot ell una mescla entre joc literari (qui ens parla ja no és l’Adrià, sinó en Joan, i aquest Joan juga i juga, i fins i tot imagina textos literaris que no veuran mai la llum), assaig i experiències personals. L’aposta és arriscada, però l’autor l’encerta. Sí, és veritat que, com en tota tertúlia, hi ha moments de divagacions, fugides d’estudi, girs i recol·locacions. Però és justament el que pretén l’autor, que ja ens avisa d’entrada, forjant, d’aquesta manera, un pacte amb el lector que compleix de manera impecable.
En aquest sentit, el primer que ens trobem és amb una referència directa a la segona persona, a aquest «tu» que acompanyarà sempre les seves pàgines: «No sé com t’haig de dir. Lector, lectora, benvolguda, dilecte, no et conec [...]. Bé m’agradaria interpel·lar-te, però, perquè ets aquí: has obert el llibre i te m’estic dirigint» (p. 11). Aquesta complicitat perdura al llarg de tota l’obra i crea vincle, lluny dels monòlegs dels saberuts que ens han d’alliçonar perquè no som prou. Adrià Pujol ens parla d’igual a igual.
«Escriure és anímicament diürètic. Publicar l’escrit és vanitosament espasmòdic» (p. 36). Pujol no contraposa escriure a publicar, però tampoc n’estableix una causa-conseqüència inevitable. I és que cal destacar el retrat que fa, sense concessions, a bona part del sector cultural: sense escarafalls i sense noms, deixa ben clar que hi ha mitjans, editorials, premis, que no valoren la qualitat literària. De fet, hi ha autors que tampoc. Tot depèn, doncs, del nostre sistema de valors com a escriptors: què estem disposats a fer i què no per tal de ser publicats. No hi ha camí correcte o incorrecte, però l’apel·lació a la nostra consciència és insubornable: «Més val fer el llibre que es vol fer i no pensar gens en el llibre que s’ha de fer o en el llibre que volen (no se sap mai qui) que fem» (p. 65). Per a ell, la paraula «llibertat» hauria de ser intrínseca al nostre acte creatiu; i és que al primer lector que hem de satisfer és a nosaltres mateixos.
El llibre, però, tampoc cau en una idolatria de l’escriptura. L’escriptor no està per sobre de ningú pel fet de crear, i si hi ha obres que no acaba escrivint, no passa res: és el que anomenem els llibres no consumats. Estem tan acostumats a aquesta societat que tot ho quantifica, que apostar per dir que no tot té per què tenir una forma final és revolucionari. I més, entenent què ens diu entre línies: pensant, fantasiejant amb opcions, trames, personatges, hipòtesis que no escriurem mai, també estem creant i engendrant noves idees per a altres obres que sí que potser veuran la llum. La imaginació i el joc són imprescindibles; no així l’utilitarisme i el camí curt.
Això no significa que, quan ens posem a escriure, no haguem d’esmolar bé el llapis. En aquest sentit, Pujol (bé, en Joan) ens parla també de l’abordament dels personatges, de la necessitat (o no) del tema, dels perills de les originalitats sense fonaments. De la tríada que ens pot ajudar (Desaparició, Duplicitat i el Quadern del Cap), de la necessitat de referents sense que l’ombra allargada ens emmordassi. Perquè, al cap i a la fi, de tot ja s’ha parlat, de tot ja s’ha escrit (ho mostra molt bé reflexionant sobre el Robinson de Defoe), i del que es tracta és de fer-nos-ho nostre. I de llegir. Llegir molt, com a punt de partida indispensable perquè, sense lectura, no escriurem res de bo i, per tant, tampoc publicarem res que valgui la pena.
En definitiva: O no: llegir, escriure, publicar és un llibre molt útil tant per a qui vol escriure com, simplement, per a qui li interessa conèixer una mica més les bambolines de l’ofici i del sector i eixamplar mires respecte els tòpics sobre la creació. La interpel·lació no pot ser més sincera, així que t’animo que el llegeixis.
O no.
De la 4a promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari