Gill, Eric. Un ensayo sobre tipografía. Pról. y trad., Íñigo García Ureta; posfacio, Juan Forn. Madrid: Trama, 2022. 155 p. (Largo recorrido). ISBN 978-84-18941-54-2. 20 €.
L’any 1910, l’arquitecte racionalista Adolf Loos imparteix la conferència «Ornament i delicte», que més tard, publicada en forma de llibre, tindrà una notable influència en l’arquitectura i el disseny. La idea que l’objecte útil ha de prioritzar l’acompliment de la funció per a la qual es concep deixant de banda l’ornatus forma part del clima d’època en què es mou l’escultor i tipògraf Eric Gill (1882-1940), de qui Trama recupera ara An essay on typography (1931) amb una nova traducció castellana —titulada Un ensayo sobre tipografía— a càrrec d’Íñigo García Ureta.
L’any 1931, la industrialització és encara un fenomen prou recent com per merèixer plena atenció. Gill es mou contínuament, en el seu assaig, en la polaritat indústria/taller: la indústria implica mecanització, producció en sèrie, maximització del benefici, optimització del temps i, en última instància, deshumanització, en contraposició al que suposa el taller, és a dir, la petita escala pròpia de l’artesà que es fa responsable de la qualitat intel·lectual dels seus actes. Gill concep aquests dos mons com a antagònics. Considera que l’artesania sempre existirà, però és conscient que es mantindrà com un vestigi del passat preindustrial: la modernitat implica que la producció dels objectes quedi en mans de la indústria, en què el treballador no és un artista sinó un mer executor, una eina en mans d’altri. En aquest marc, si la fabricació d’objectes manté l’ornament és per inèrcia (per mandra, diu), perquè en el fons tot ornament és superflu i cal ometre tot el que no acompleixi una funció lògica.
Gill defensa que «una civilización industrial deberá evitar la tipografía ornamental tanto como evita el ornamento en arquitectura» (p. 39). I és que no hi ha res de lleig en un quiròfan dissenyat per al seu propòsit, sosté Gill, que remarca el lligam entre racionalitat i bellesa. Així, «el ornamento no ha sido nunca una necesidad de la arquitectura noble, y […] las letras sencillas, cuando están bien elegidas, guardan la proporción y están dispuestas de un modo racional, mantienen toda la nobleza de las palabras sencillas» (p. 44). El tipògraf que és Gill emmarca, doncs, la seva feina en el marc d’una reflexió més àmplia sobre la indústria, el disseny i les arts.
L’assaig de Gill fa un repàs per la història de l’escriptura de les lletres, remarcant el fet que l’artista de les lletres no se sent mai l’inventor de res sinó com qui reprodueix formes ja conegudes. Tot és tradició: el tipògraf imita el cal·lígraf d’acord amb el principi segons el qual cada innovació tècnica es fa sobre la base d’allò que substitueix.
Gill estableix, en el seu llibre, una sèrie de principis bàsics sobre tipografia que han influït enormement en tota la tradició tipogràfica posterior. El principi de sobrietat segons el qual cal no barrejar estils de lletra no solament en una mateixa pàgina sinó en un mateix llibre, és teoritzat aquí. També el fet que la finalitat que la tipografia no és el lluïment de l’artista tipògraf sinó la cerca de la màxima llegibilitat del text, de manera que la tipografia s’ha de fer transparent. Es tracta de la mateixa idea que recull la famosa imatge de la copa de vidre que havia desenvolupat, un any abans que Gill, Beatrice Warde (cf. Beatrice Warde, La copa de cristal: la tipografía debería ser invisible, València: Campgràfic, 2005): si et donen a triar entre el vi en una copa transparent o en una sumptuosa copa historiada, només qui no aprecia el vi triarà la copa historiada; per a l’amant del bon vi, la copa de vidre és, en canvi, la que li permet captar el cromatisme exacte del vi de manera immediata, sense filtres. En el postfaci de l’edició que comento d’Un ensayo sobre tipografía, Juan Forn sembla atribuir aquesta imatge a Gill (cf. p. 156); la idea és comuna a tots dos, però la imatge de la tipografia com una copa que s’ha de fer transparent és de Beatrice Warde.
Gill defensa que «la tipografía del industrialismo será siempre sencilla […], exenta de la menor exuberancia y fantasía. Renunciará a todo tipo de ornamento» (p. 90). La industrialització fa que el bon gust es trobi en la senzillesa i la utilitat (p. 94).
No totes les propostes de Gill han tingut el mateix èxit. Per destacar paraules o expressions d’un text, per exemple, Gill proposa l’espaiat de les lletres més que la seva inclinació, cosa que si més no la tipografia hispànica no ha acollit. El llibre també conté una extensa polèmica amb el caràcter poc fonètic de l’ortografia anglesa, que el duu a postular la necessitat de tendir a una transcripció de l’oralitat molt més funcional i directa. També és molt taxatiu en la defensa de la uniformitat de l’espai entre paraules com a valor preferent enfront de l’alineació dels marges del text, cosa que implica l’aposta per la disposició del text en bandera. És un principi que he vist defensar amb èmfasi a molts dissenyadors, perplexos davant el fet que la indústria editorial prefereixi, de manera àmpliament majoritària, justificar els textos a dreta i esquerra. En vaig parlar aquí.
L’edició de Trama Editorial d‘Un ensayo sobre tipografía és molt acurada i compta amb un pròleg extens i útil del traductor de l’obra, Íñigo García Ureta. Al traductor cal agrair-li, a més de la qualitat de la traducció i de l’encert del pròleg, dues mostres de màxima honestedat. En primer lloc, el fet de reconèixer que la seva no és la primera traducció castellana del llibre. Ho fa polemitzant hàbilment amb els traductors que necessiten disparar contra els seus predecessors per defensar la seva obra: «suele ser habitual que al presentar una nueva traducción de un texto conocido, el profesional al cargo critique con mejor o peor saña la obra de quienes le han precedido. Aquí toca ser sinceros: ningunear el esfuerzo ajeno es cutre […]. Por ello, te recuerdo que existe una versión de Álvaro Araque Herráiz de la que solo puedo decir cosas buenas, y así esta nueva edición de Un ensayo sobre tipografía se justifica no para enmendar errores previos, sino para iluminar aspectos presentes en el original que […] precisan de un nuevo intento» (p. 7-8). I en nota a peu de pàgina ofereix la referència bibliogràfica de la traducció anterior esmentada (València: Campgràfic, 2004). És certament tan habitual veure un Manzano bescantant Valverde a compte de Joyce o un Mira criticant Sagarra a compte de Dante, que llegir com un traductor no solament no murmura contra el seu predecessor sinó que el defensa, em sembla no solament sa, sinó plenament destacable.
La segona mostra d’honestedat del traductor és el fet d’abordar amb la màxima transparència la incomoditat que suposa recuperar l’assaig d’algú de qui el 1989 es va publicar una demolidora biografia que en revelava les pràctiques incestuoses, pederàstiques i bestialistes. «¿Significa esto que la obra de Gill queda desacreditada para siempre?», es pregunta el prologuista (p. 9). Per abordar el debat amb tota la seva complexitat, cita la mateixa biògrafa de Gill, Fiona MacCarthy: «¿Qué hacemos con él? ¿Deberíamos, como se ha sugerido a veces, derribar su Vía Crucis de la catedral de Westminster? […] O, mejor aún, ¿deberíamos estudiar con detenimiento la obra de un artista que tiene mucho que decirnos sobre los misterios de la experiencia humana?» (p. 10) García Ureta afegeix: «no es el propósito de esta introducción defender a la persona Eric Gill. Sin embargo, nos guste o no, la obra de Eric Gill sigue entre nosotros y todo intento por silenciar lo que nos disgusta de la herencia recibida —léase, por ignorar que el pasado son luces y son sombras— solo fabricará ignorantes» (p. 11). El prologuista, doncs, fa partícip el lector de la incomoditat que suposa publicar l’obra d’un pederasta. No ho passa per alt, sinó que ho problematitza, una problematització que vaig trobar a faltar en l’edició de Del desig, els dietaris de Joan Ferraté (Barcelona: Empúries, 2018) que es van publicar mentre a França es debatia obertament sobre el consentiment d’un menor (Vanessa Springora) i sobre les repercussions que el coneixement que tenim de la pederàstia de Gabriel Matzneff ha de tenir sobre la difusió de la seva obra.
Ignasi Moreta
Editor de Fragmenta Editorial
Afegeix un nou comentari