Arbós, Federico. Reseñas y remembranzas: al filo del pasado siglo. Benalmádena: EDA Libros, 2019. 242 p. (Lecciones de cosas. Ensayo; 25). ISBN 978-84-949448-4-0. 15,90 €.
Per als amants de la literatura, el llibre Reseñas y remembranzas de Federico Arbós és una joia. Ens endinsem als articles que l’autor va escriure des de l’any 1990 fins al 2006, lectures imprescindibles per a tots aquells que es vulguin acostar a les literatures espanyola i àrab. El llibre està dividit en diverses parts en les quals trobem entrevistes i homenatges, i també escrits sobre art i teatre.
En tots els articles observem petites crítiques a la societat, emmarcada dins l’època de la que es parla; el llibre ens acosta a com era l’Espanya després de la dictadura franquista mitjançant uns textos molt ben escollits. Quan parla de la vida dels escriptors àrabs, podem veure el reflex de com es vivia i, fins i tot, com es deu continuar vivint actualment ja que, moltes situacions que reflecteix, són actuals. Gràcies a aquests textos, accedim a informació de primera mà del que passava i, amb les ressenyes, podem arribar més lluny, és a dir, som testimonis de les visions dels autors dels quals es parla en els escrits.
El que fa molt interessant la lectura del llibre és la unió que podem trobar entre autors espanyols i àrabs i és que, gràcies a la mà de l’autor, veiem com s’assemblen les dues societats; els interessos i les preocupacions dels escriptors són els mateixos.
La primera part del llibre està formada per ressenyes de poesia. Una poesia de sentiments, però també de crítica i d’història. Els articles inclosos en aquesta primera remesa es van publicar originalment als anys noranta. Es refereix a les poesies d’aquells anys, però també recorda poetes com Blas de Otero o César Vallejo. Són textos que aprofundeixen en els versos dels poemes i els relaciona amb altres arts, com les plàstiques. També els sintetitza i parla de les figures literàries que s’hi poden trobar.
La segona part del llibre es centra en texts àrabs; el primer parla de la realitat egípcia del 1973 o de la victòria israeliana del 1967 mitjançant autors que van presenciar tot allò. Dedica un article a parlar d’El poder del Islam, llibre d’Enrique Larroque (Prensa y Ediciones Iberoamericanas, 1991). Després de l’explicació de la temàtica, remarca les crítiques que van rebre molts autors arabistes del moment, entre els quals s’inclou ell mateix.
«Coincido con él, sin embargo, en la crítica que hace de la política oficial española con respecto al mundo árabe e islámico y en la acusación lanzada a los arabistas españoles –entre los que me incluyo–, trabajadores incansables de campos específicos pero incapaces de ofrecer a la sociedad española visiones globales de ambos mundos.»
Un article del 1992 que parla del llibre Hombres al sol, de Ghassan Kanafani (Pamiela, 1991), explica una situació que avui segueix vigent i que sorprèn després de tants anys com han passat. Les ressenyes sempre parlen d’autors que reflecteixen la societat de la seva època i en fan una crítica i mostren una visió de primera mà del que passava al territori.
L’article sobre «Tradiciones políticas en los países árabes» de l’any 1993 es fa ressò d’un problema amb què es va trobar l’Instituto Hispano-Árabe de Cultura i és que van veure com es reduïen els pressupostos destinats a cultura.
«Entre finales de los años cincuenta y principios de los sesenta, el Instituto Hispano-Árabe de Cultura (IHAC) era una de las escasas editoriales que publicaba en España obras de autores árabes o sobre temas árabes. Como todo organismo oficial, sufrió bandazos de políticas más o menos erráticas y la cicatería de los presupuestos asignados a proyectos culturales [...]».
A la part del llibre titulada «Remembranzas» tracta sobre Blas de Otero, a qui l’autor va conèixer. Explica que els dos van ser a l’homenatge que es va celebrar en honor de García Lorca, a qui el poeta havia conegut poc abans de ser afusellat. Fa un recorregut de la trajectòria de Lorca i de Pablo de la Torriente Brau, un cubà que va morir el 1936 durant la Guerra Civil; els enllaça.
A la part dedicada a les entrevistes, la primera és a Driss Chraïbi (1992) marroquí que vivia a França. Escriptor instal·lat entre dues cultures, va viure moltes desigualtats quan es va exiliar a França sobre els anys cinquanta. Després trobem una entrevista a Naguib Mahfuz, sobre l’adaptació de les seves novel·les al cinema. Comparen el cinema dels anys cinquanta amb el dels anys noranta.
A la part final hi trobem ressenyes sobre pintura, però també serveix de calaix de sastre per parlar del Madrid de Franco, del règim i de les revolucions, com la Revolució dels Clavells de Portugal. Els darrers escrits són de l’any 2006, i es pot entreveure que les situacions a què feia referència als primers articles, són molt similars.
Magdalena Gual
De la 5a promoció de l'Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari