«The Routledge companion to twenty-first century literary fiction»

O'Gorman, Daniel; Eaglestone, Robert (eds.). The Routledge companion to twenty-first century literary fiction. Abingdon-on-Thames: Routledge, 2019. XI, 460 p. ISBN 978-1-032-17845-5.

Al segle XXI, la casa editorial britànica Routledge ha publicat més de seixanta Companions pertanyents a diversos camps del coneixement. Des del tombant de segle, per exemple, ha vist la llum The Routledge companion to Russian literature (2001), editat per Neil Cornwell; el 2007 sortí The Routledge companion to postcolonial studies, a càrrec de John McLeod, i, més recentment, The Routledge companion to automobile heritage, culture and preservation (2020), editat per Barry L. Stiefel i Jennifer Clark, seduí els amants de l’automòbil. A finals del mes de maig d’aquest any 2023 es publicà The Routledge companion to global indigenous history, editat per Ann McGrath i Lynette Russell, i al novembre sortirà The Routledge companion to history and the moving image, editat per Marnie Hughes-Warrington, Kim Nelson i Mia E.M. Treacey, entre d’altres.[i]

Entenem que el company/la companya, un «companion», ens fa costat, és algú de qui podem refiar-nos i que copsa el nostre respecte. Aquests Companions, doncs, pretenen acompanyar-nos en l’adquisició d’uns coneixements determinats, i aquest, concretament, ens situa i orienta respecte a la narrativa literària del segle en curs, és a dir, dels primers vint anys, mitjançant les aportacions d’experts considerats mereixedors del nostre esment. Aquest volum, editat pels especialistes a l’àrea dels estudis anglesos Daniel O’Gorman, de l’Oxford Brookes University, i Robert Eaglestone, del Royal Holloway de la Universitat de Londres, ens presenta un volum en què figuren treinta-vuit col·laboradors, la majoria procedents de departaments universitaris d’Anglaterra i Escòcia,[ii] d’altres que s’identifiquen com a escriptors, tot compaginant  l’escriptura amb altres activitats, i un, Xavier Marcó del Pont, presentat exclusivament com a autor de diversos treballs al voltant de la narrativa nord-americana.[iii]

A la introducció, O’Gorman i Eaglestone defineixen el llibre com «un experiment de cartografia crítica»,[iv] enfocat a enregistrar tendències clau del paisatge de la narrativa literària de la primera cinquena part del segle present, convençuts que l’anàlisi no és prematura atès que el mapa ja es troba en vies de formació. També dediquen espai a ponderar el que significa la contemporaneïtat, conscients que pot ésser diversa a diferents territoris del món, i comenten com s’ha establert la literatura contemporània com a camp de coneixement propi, sobretot a les universitats britàniques i nord-americanes. La qüestió encara espinosa de què constitueix la literatura (ja estudiada notòriament per Terry Eagleton l’any 1983),[v] queda tractada, com també la consideració del que ha vingut a substituir el paradigma crític, el postmodernisme, de finals del segle XX a les arts i al món cultural. Sostenen els editors que al segle XXI l’obra narrativa manté l’aspecte juganer, característic del postmodernisme, però amb el suport d’un fons de sinceritat emocional. L’última part de la introducció serveix per orientar el lector respecte a l’organització del material que segueix.

A partir de la introducció, doncs, el llibre queda dividit en quatre apartats, encapçalats de la següent manera: 1. Formes; 2. Identitats; 3. Ruptures; i 4. Estudis de cas. El primer apartat, el tercer i el quart inclouen cadascun deu treballs d’autors diferents, i l’apartat segon en porta vuit; solen sumar les aportacions de cada crític unes deu planes.

Formes
Tal com anuncia el primer apartat, s’orienta a qüestions formals de la novel·la, i comença amb una aportació de la professora del Birkbeck College de la Universitat de Londres, Caroline Edwards, que s’ocupa de «The networked novel» (La novel·la xarxa), descrita de la manera següent:

La xarxa digital de comunicació global que dibuixa els nostres mons vitals, progressivament programats per ordinadors, destaca com a representativa de la nostra època […] El repte d’arrencar la forma històrica de la novel·la i crear una estètica feta a la mida de la xarxa, adient a les nostres trobades digitals, presenta noves oportunitats per a una plètora de contractes temporals radicalment diferents que ens permeten avançar més enllà d’estructures temporals experimentades al modernisme i al postmodernisme. (Edwards, p. 14).

I més endavant, afirma l’autora: «La novel·la xarxa uneix un conjunt dispar de situacions temporals (i tot sovint d’espais) connectats pel que es refereix a l’estructura narrativa com també del punt de vista temàtic.» (p. 15). Després de fer menció de la biografia juganera de Virginia Woolf de 1928, Orlando, com a «ur-text» (p. 15) de la novel·la xarxa contemporània, és a dir, per la seva acrobàcia a través del temps i l’espai, Edwards facilita exemples (a vegades complementats pels arguments o observacions d’altres crítics) d’obres d’un ventall d’escriptors britànics o nord-americans, com també del japonès Haruki Murakami, que, tots plegats, han publicat novel·les xarxa, abans de centrar la seva atenció als anglesos David Mitchell i Marina Warner, seguits de l’escriptora jamaicana-canadenca Nalo Hopkinson. També parlarà d’obres concretes de l’escriptor anglo-pakistanès Hari Kunzru i dels nord-americans Michael Cunningham i Jennifer Egan. L’anàlisi d’Edwards és força perspicaç i segueix una llista d’obres citades ben útil per al lector interessat a explorar aquesta mena de novel·la.

Des d’un punt de vista estructural, les aportacions que segueixen la d’Edwards observen el patró d’aquesta primera, és a dir, d’entrada hi ha una consideració del concepte a tractar, com ara la novel·la xarxa en aquest cas, seguida d’una selecció d’autors i obres que il·lustren la noció de capçalera amb avaluacions crítiques de l’expert corresponent, amb al·lusions a d’altres estudiosos de la matèria. Veurem autors i obres que es creuen com, per exemple, i de seguida, en el cas del segon concepte de l’apartat «Formes», la globalització («Globalization»), on Kristian Shaw, professor de la Universitat de Lincoln, Anglaterra, també farà referència, en aquest cas de forma més detinguda, a l’obra de Hari Kunzru i dedicarà atenció a la primera novel·la de David Mitchell, Ghostwritten: a novel in nine parts (1999, «Escrita de forma fantàstica»),[vi] tot al·ludint a l’obra més recent del mateix autor, Cloud atlas (2004, El atlas de las nubes en castellà). La preocupació per l’homogeneïtzació cultural del món globalitzat s’hi reflecteix, tot evocant aquest, diguem-ne, inconvenient de la xarxa digital. Veurem, repetidament, que les aportacions d’un apartat concret resulten pertinents a algun altre; les formes diverses no són hermètiques. Més enllà de l’interès per l’obra d’aquests dos autors, Shaw tractarà la intensificació de la mobilitat internacional, tot citant obres de la nord-americana d’origen xinès, Jean Kwok: Girl in translation (2010, El silencio de las palabras en castellà); The lowland (2014, La fondalada) de la indobritànica, resident als Estats Units i amb nacionalitat nord-americana, Jhumpa Lahiri; We need new names (Necesitamos nombres nuevos en castellà) de la zimbauesa resident als Estas Units des dels divuit anys i professora del Departament d’Anglès de la Universitat de Stanford, NoViolet Bulawayo, i Americanah (Americanah) de la nigeriana d’ètnia igbo, resident als Estats Units, Chimamanda Ngozi Adichie, totes tres obres publicades l’any 2013, seguides de Behold the dreamers (2016, «Heu-vos ací els somiadors») de la camerunesa, també resident als Estas Units, Imbolo Mbue.

Shaw fa menció de la novel·la d’immigració i cita uns quants títols en relació amb l’experiència de la diàspora i el trauma reflectida a, entre d’altres, Brick Lane (2003, «Brick Lane») de Monica Ali, nascuda a Bangladesh, de pare britànic i mare hindú. Dins el context d’autors d’origen divers que resideixen a la Gran Bretanya, més atenció crítica li mereix White teeth (2000, Dents blanques), la primera novel·la de la londinenca Zadie Smith, filla també de pare britànic i mare de Jamaica. Shaw exemplificarà els efectes desestabilitzadors de la globalització mitjançant dues novel·les d’autors d’origen indi: The inheritance of loss (L’herència de la pèrdua), guanyadora del premi Man Booker de 2006, de Kiran Desai, i The white tiger (Tigre blanc) d’Aravind Adiga, també guanyador del premi Booker l’any 2008.[vii] En relació amb el tema dels migrants econòmics dins un món globalitzat, tema de la novel·la de Desai, el crític analitzarà també la novel·la Transmission (2004, «Transmissió») de Hari Kunzru, fill de pare de Caixmir i de mare anglesa, actualment resident als Estats Units. Kunzru destaca las discrepàncies culturals, fruit de la globalització.

Cap al final del seu article, Shaw al·ludeix al fenomen del Brexit i la qüestió de les fronteres «nacionals» [sic] (Shaw, p. 33) tot il·lustrant els seus comentaris amb al·lusió a la novel·la Exit West (2017, Sortida a occident) de l’escriptor d’origen pakistanès i britànic Mohsid Hamid, educat en l’etapa escolar i universitària als Estats Units i actualment resident entre Lahore, Nova York i Londres. Afirma Shaw que Exit West reté l’esperança que «noves formes de connectivitat cosmopolita al segle XXI superaran les mesures actuals de vigilància i seguretat dels estats-nació d’Occident». (Shaw, p. 33). Juntament amb la perspectiva i l’experiència de l’emigrant, Shaw presenta una visió crítica de la divisió social des de dins de la Gran Bretanya i, més concretament, d’Anglaterra, abans i després del referèndum sobre la pertinença de l’estat a la Unió Europea, a través de The cut (2016, La bretxa), la cinquena novel·la de l’anglès Anthony Cartwright.

A les vuit aportacions restants, dedicades a la sinceritat, les autobiografies, els experiments, l’humor, la metaficció, el ruralisme, els realismes i els còmics –aquests últims comentats juntament amb la novel·la gràfica– veurem el patró estructural ja comentat, tret d’un cas. Així, Martin Paul Eve, del Birkbeck College de la Universitat de Londres, versarà detalladament sobre els trets i definicions dels conceptes de la sinceritat, juntament amb l’autenticitat i la metaficció postmoderna, amb l’objectiu d’emmarcar la seva elaboració del moviment anomenat la «(Nova) sinceritat» («Sincerity»). Farà menció d’escriptors nord-americans pertinents (blancs), entre d’altres, Dave Eggers, Jennifer Egan, Jonathan Franzen, Rachel Kushner, George Saunders (guanyador del premi Man Booker de 2017 per la novel·la Lincoln in the bardo (Lincoln al bardo)) i, en particular, el considerat progenitor del grup, David Foster Wallace, tot examinant el que Eve considera el manifest de l’autor ―ja traspassat― entorn de la sinceritat: «E unibus pluram» (1993).

L’última part de l’aportació d’Eve consta, per un cantó, d’una anàlisi de dues novel·les de Jonathan Franzen, The corrections (2006, Les correccions) i Freedom (2010, «Llibertat») i, per l’altre, sobre la novel·la «aclamada» (Eve, p. 43) d’Egan, A visit from the goon squad (2010, El temps és un cabró), premi Pulitzer de 2011, i el text qualificat d’«estrany» (Eve, p. 44) de Kushner, The flamethrowers (2013, Los lanzallamas en castellà), amb un paràgraf final dedicat a la novel·la Juice! («Suc!» 2011) de l’escriptor afroamericà Ishmael Reed.

No serà possible fer justícia als assaigs de cadascun dels col·laboradors, tots plegats mereixedors de la nostra atenció. Amb pesar, doncs, obligada pel temps i l’espai, però tot tenint present una preocupació planetària de la nostra era i una qüestió fonamental per l’aproximació científica al voltant de l’estudi de la literatura a la universitat des de l’últim quart del segle XX i inclòs el present, és a dir, la teoria crítica i cultural,[viii] trio dues de les aportacions restants sota la capçalera «Formes»: la dedicada a «Pastoral»(«Ruralisme», en català), de l’escriptora i editora resident a San Francisco Deborah Lilley, i la que s’ocupa de «Realisms» de la professora Sophie Vlacos de la Universitat de Glasgow, especialista en l’obra del filòsof i antropòleg francès Paul Ricoeur. L’article de Lilley comença referint-se a una obra de 2005 de la novel·lista escocesa Ali Smith, Accidental, on, segons afirma Lilley, s’utilitza la forma pastoral «per destacar les realitats incòmodes d’acceptar i reaccionar davant la crisi ambiental». (Lilley, p. 90). A partir d’aquí, Lilley realitza un recorregut històric de la forma pastoral amb l’objectiu d’il·lustrar la seva versatilitat des dels clàssics fins al segle XX abans de passar a fixar-se en unes obres contemporànies centrades en la crisi ambiental, com ara el thriller ecodistòpic de l’anglesa Liz Jensen The rapture (2009, «L’èxtasi») i The pesthouse (2008, «La casa de plagues») de l’anglès Jim Crace. L’article de Vlacos constitueix una excepció respecte al patró comentat per al desenvolupament de les aportacions, en el sentit que adopta una aproximació rigorosament teòrica per analitzar la qüestió dels realismes a la narrativa literària del segle XXI. Declara al primer paràgraf que per ponderar la naturalesa del realisme a la literatura contemporània, assenyalarà la tendència de la investigació filosòfica recent al voltant del que constitueix allò real. I els filòsofs, com també els escriptors que han teoritzat sobre la seva praxi, són els que ocuparan el gruix principal de l’article. Tornarà a l’alemany Brecht i l’hongarès Lukács per contrastar la comprensió de cadascun pel que fa al realisme, per passar a comentar una sèrie televisiva d’èxit, Homeland, amb l’objectiu de demostrar que, malgrat que els temes poden identificar-se com a postmoderns, com ara el relativisme ideològic i l’absència d’una Veritat («Truth», Vlacos, p. 103) fonamental o una àncora moral, tot plegat s’enquadra dins una versemblança realista de forma convencional.

Després d’una secció dedicada al modernisme i al realisme, a la quarta secció de l’article, sota l’epígraf «Contemporary philosophical realisms», Vlacos al·ludeix a la teoria de l’actor del filòsof, antropòleg i sociòleg francès Bruno Latour abans de dedicar-se al realisme especulatiu del filòsof, també francès, Quentin Meillassoux. La secció final del text de Vlacos, titulada «Literature and contemporary realism», farà referència als autors nord-americans del moviment de l’anomenada «New Sincerity» (Vlacos, p. 109) amb més espai dedicat a David Foster Wallace i Jonathan Franzen. Afirmarà: «Essencialment, la “nova sinceritat” representa l’intent de trobar una nova forma de realisme que s’adequa a les condicions d’un postmodernisme que continua». (Vlacos, p. 109; la cursiva es troba a l’original). Considero que l’article de Vlacos revela una formació teòrica sòlida i exigeix al lector una base no menys robusta; té una densitat filosòfica única en aquest volum.

Identitats
Les vuit aportacions del segon apartat del Companion, recollides sota l’encapçalament d’«Identitats» tracten del lloc ocupat per qüestions de la raça i l’ètnia, el gènere (concretament queer), la família, la religió, la diàspora, la narrativa índia en llengua anglesa, la narrativa irlandesa en anglès d’Irlanda del Nord i els animals. Aquí em limitaré a comentar més detingudament les primeres dues aportacions: la primera com a conseqüència de la presència del moviment «Black lives matter» als mitjans de comunicació en aquests últims temps, com també la reacció a aquesta reivindicació, i la segona, pel protagonisme adquirit pel moviment reivindicatiu social i personal dels grups LGBTQ+, ja incorporats als estudis universitaris.

La primera intervenció s’ocupa d’una identitat augmentada en visibilitat des de l’últim quart del segle XX, és a dir, la narrativa britànica negra. Explica l’autora de l’aportació, Sara Upstone, professora de la Universitat de Kingston, Anglaterra, que dins el marc del seu article això significarà «l’escriptura d’autors britànics que s’identifiquen com d’origen BAME».[ix] Comença fent referència al decenni dels noranta del segle passat quan, apunta, hi va haver a la literatura negra «una especulació imaginativa sobre futurs positius» (Upstone, 126). A més, fa menció del suport teòric d’aquesta literatura, és a dir, l’obra del professor del King’s College de la Universitat de Londres, Paul Gilroy.

Upstone contrasta l’empenta positiva d’aquella literatura dels noranta amb la narrativa negra dels dos decennis ja passats del segle XXI que no revelen l’esperit utòpic de la narrativa de finals del XX, sinó un optimisme pragmàtic. Aquesta actitud constitueix l’essència de la seva conclusió respecte a l’actual literatura britànica negra. Dels autors que van publicar una primera obra notable al primer decenni d’aquest segle, en cita quatre, entre ells, Lazy eye (2005, «L’ull mandrós») de Donna Daley-Clarke, nascuda a Londres de pare i mare de l’illa caribenya de Montserrat, i Londonstani (2006) de Gautam Malkani, nascuda a Hounslow, un suburbi de Londres, d’una mare d’Uganda, tot observant que cap dels esmentats ha arribat a publicar una segona obra fins al present. Aquest últim fet serveix a Upstone per explicar les dificultats experimentades pels autors en qüestió per dedicar-se a la literatura i aconseguir la publicació. No obstant això, hi ha excepcions, i en cita dues: Zadie Smith (mencionada a l’article de Kristian Shaw i a d’altres aportacions d’aquest Companion) i Courttia Newland, novel·lista i dramaturg, nascut a Londres en una família amb arrels al Carib.

Upstone se centrarà en les obres NW (2012, Londres NW), de Smith, i The Gospel according to Cane (2013, «L’Evangeli segons Cane»), de Newland, abans de fer referència a altres escriptors i obres notables d’aquest període, com Bernardine Evaristo, Hari Kunzru (trobat en més d’una aportació a «Formes»), Andrea Levy, Caryl Phillips, i també dos autors que ja van aconseguir l’èxit al segle XX: Kazuo Ishiguro i Hanif Kureishi. Apunta Upstone: «Un tema per a l’autor contemporani és com reconciliar la necessitat d’anar més enllà dels horrors del passat amb la necessitat ètica i política de recordar-los per reconstruir un cos negre i posseir-lo de forma positiva.» (Upstone, p. 132).

La segona aportació, d’Alexandra Parsons, professora al Queen Mary College de la Universitat de Londres, comença amb una observació de l’escriptora gal·lesa Sarah Waters als vint anys de la publicació de la seva primera novel·la Tipping the velvet  (1998, El lustre de la perla en castellà). Destaca els progressos aconseguits des del final de segle passat, tot apuntant «els canvis enormes a les vides de [les persones britàniques LGBTQ+], ja amb drets equiparables a les persones heterosexuals com a companys/es, pares i mares o empleats/-ades, i gaudint d’una visibilitat cultural que l’any 1998 no hauria cregut possible». (Parsons, 136). Al segon paràgraf de la seva aportació, la crítica, Parsons explica que utilitza el concepte queer com a noció paraigües per referir-se al que la professora i escriptora neozelandesa Annamarie Jagose qualifica d’«una coalició d’autoidentificacions sexuals culturalment marginades» com també «un model teòric en vies de formació a partir dels estudis tradicionals lèsbics i gais». (Parsons, 136). No obstant això, apunta Parsons que queer és un concepte relliscós, tot fent referència a crítics diversos per il·lustrar aquesta afirmació, com els nord-americans Michael Warner, de la Universitat de Yale, i Eve Kosofsky Sedgwick, de la Universitat de Duke ‒ja traspassada‒ per citar l’afirmació d’aquesta última, que designà queer com a expressió d’apertura i possibilitat.

L’aportació de Parsons es divideix en cinc seccions, tractant en primer lloc la important presència encara a la novel·lística lèsbica i gai del passat, tot centrant-se en obres de Sarah Waters i de l’anglès Alan Hollinghurst. D’aquí, passarà a analitzar obres que registren la vida queer contemporània, entre elles A little life (2015, Tan poca vida en castellà) de la nord-americana criada a Hawaii Hanya Yanagihara, i What belongs to you (2016, Lo que te pertenece en castellà). Tot seguit, l’objectiu crític examinarà la capacitat de la família de resistir o incorporar les identitats queer mitjançant Bright lines (2015, «Línies lluminoses») de la novel·lista nord-americana d’ascendència de Bangladesh Tanwi Nandini Islam, i Moving forward sideways like a crab (2014, «Tot avançant de costat com un cranc») de l’escriptora nascuda a Dublín de pare i mare de l’illa caribenya de Trinitat Shani Mootoo. La penúltima secció repassa les diferències en la comprensió del que significa la identitat queer a espais diversos malgrat la velocitat invasiva de la globalització. L’obra de la nigeriana resident als Estats Units Chinelo Okparanta, Under the Udala trees (2015, «Sota els arbres d’Udala) evoca la lluita urgent pels drets LGBTQ+ a Nigèria[x] i God in pink («Déu de color rosa»), publicat el mateix any, ens parla de les vides homosexuals a Iraq.

A l’aportació sobre la família («Family»), del professor de la Universitat de Glasgow Stephen J. Burn, trobarem de bell nou uns dels autors i títols nord-americans analitzats al capítol de Martin Paul Eve, dedicat a la presència de la (nova) sinceritat a la novel·la contemporània, és a dir, David Foster Wallace, Jonathan Franzen i Jennifer Egan. Tot referint-se a la novel·la d’Egan, Burn qualifica A visit from the goon squad (El temps és un cabró), d’«exemplar» (Burn, 148) novel·la del segle XXI dedicada a la família. Farà referència també a Middlesex (2002, Middlesex) del nord-americà Jeffrey Eugenides, amb avantpassats de Grècia i Irlanda, i d’Extremely loud and incredibly close (2005, Tan fuerte, tan cerca en castellà) del també nord-americà Jonathan Safran Foer. Burn considera que totes aquestes novel·les, juntament amb C (2010, «C») i NW (2012, Londres NW) dels londinencs Tom McCarthy i Zadie Smith, respectivament, malgrat les diferències formals i temàtiques, tenen en comú l´interès per la família i qüestions de llinatge; i encara en citarà més.

Els professors de la Universitat de Lancaster Arthur Bradley i Andrew Tate signen l’aportació dedicada a la religió («Religion»). Apunten que el seu capítol constitueix una panoràmica breu d’algunes formes d’experiència religiosa registrades a la novel·la contemporània, des de reescriptures de textos evangèlics fins a representacions de l’Islam i de l’islamisme. Entre els autors i obres que il·lustren aquest capítol, trobem The good man Jesus and the scoundrel Christ (2010, Jesús el bon home i Crist el trampós) de l’anglès Philip Pullman, i The testament of Mary (2010, El testament de Maria) de l’irlandès Colm Tóibín, pel que es refereix al cristianisme. Els paràgrafs dedicats a l’Islam i l’islamisme revelen el que els autors qualifiquen de «dogmatisme estètic i polític» (Bradley i Tate, p. 164) arran dels atacs de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units per part dels britànics Martin Amis i Ian McEwan, entre d’altres, tot contrastant amb «una nova ona» (Bradley i Tate, p. 164) d’autors i obres que analitzen els orígens socials, polítics i religiosos complexos de l’islamisme a l’Àfrica del Nord, l’Orient Mitjà i el Sud-est d’Àsia. Citen títols de Salim Bachi i Yasmina Khadra, en francès, i de Mohsin Hamid i Hisham Matar en anglès.

La professora del King’s College de la Universitat de Londres Leila Kamali s’encarrega de l’aportació dedicada al tema de la diàspora («Diaspora»). En començar a tractar el tema, Kamali destaca «[l]a capacitat de la narrativa […] per abastar situacions d’incertesa respecte al passat [i] fa sovint que sigui una eina més subtil i efectiva que la teoria quan cerquem el significat de diàspora dins l’experiència vital contemporània». (Kamali, p. 169). Dit això, Kamali no ignora els teòrics, tot reconeixent els esforços acadèmics de William Safran, Robin Cohen i James Clifford, entre d’altres, per definir el concepte de diàspora com a fenomen identificable mitjançant unes característiques concretes. Com en el cas d’altres aportacions, mira de definir el concepte i puntualitza que existeixen patrons de diàspora diversos abans de centrar-se en dues novel·les: la de l’escriptor nascut a Nigèria, Chris Abani, ciutadà nord-americà resident a Los Angeles, The virgin of flames (2007, «La verge de les flames»), i la de Nadeem Aslam, nascut al Pakistan però resident a Anglaterra des dels catorze anys, The wasted vigil (2008, «La vetlla desaprofitada»), situada a l’Afganistan després dels atacs de l’11 de setembre de l’any 2001. A part de l’anàlisi portada a terme per Kamali, es refereix també a la seva pròpia experiència de la diàspora, com a filla d’un matrimoni afganoanglès. La seva aportació defensa la combinació que posa en pràctica al seu treball, és a dir, la narrativa, juntament amb la teoria, o teories, i l’experiència vital.

A l’aportació dedicada a la narrativa índia en llengua anglesa («Indian fiction in English»), E. Dawson Varughese, escriptor, crític i artista, divideix el seu capítol en dos grups: per una banda, la narrativa escrita per autors de territoris de diàspora o transnacionals i, per una altra, la d’autors que han residit a l’Índia tota la vida o gairebé tota. A partir d’aquesta divisió, assenyala quatre tendències dels últims quinze anys: els vulnerables urbans («urban underbellies»); la narrativa enfocada a l’experiència vital de la dona («female-centred narratives»); l’Índia jove («young India») i la política («politics»). Trobarem referències a novel·listes ja esmentats en altres aportacions, com ara Aravind Adiga i Jhumpa Lahiri, però Dawson Varughese ens en parlarà d’altres, com ara Vikram Chandra, autor de la novel·la de gran èxit cap a finals del segle XX: Red earth and pouring rain (1995, Tierra roja y lluvia torrencial en castellà) i, més recentment, Sacred games (2006, Juegos sagrados en castellà) del mateix escriptor.

Tot parlant de la política, esmentarà Dawson Varughese The Gypsy goddess (2014, «La deessa gitana») de Meena Kandasamy, novel·la inspirada en la massacre de jornalers de la casta dàlit a Tamil Nadu l’any 1968. Una dimensió interessant d’aquest capítol és la informació sobre els festivals de literatura a l’Índia, tot començant amb el de Jaipur l’any 2006. Com assenyala Dawson Varughese, aquests festivals i la fundació de premis literaris autòctons han contribuït a visibilitzar i promocionar els escriptors indis contemporanis i els seus textos. L’autor nascut a Kerala Jeet Thayil guanyà el premi DSC Prize for South Asian Literature l’any 2013 amb Narcopolis (2012). Jhumpa Lahiri fou guardonada amb el mateix premi l’any 2015 per The lowland (2013, La fondalada) i l’any següent l’escriptora, periodista i editora nascuda a Calcuta Anuradha Roy el va merèixer per Sleeping on Jupiter (2015, «Dormint a Júpiter»).

La penúltima aportació de la secció dedicada a identitats es dedica a la narrativa en llengua anglesa d’Irlanda del Nord, realitzada per la professora de la Universitat de Salford, Anglaterra, Caroline Magennis. Puntualitza que des de l’Acord de Divendres Sant de 1998 («The Good Friday Agreement»), hom ha notat un augment considerable respecte a la narrativa i, més concretament, pel que es refereix a antologies de narrativa breu escrita per dones. A més, afirma que aquesta escriptura «amplifica i desenvolupa la tradició d’escriptura portada a terme per dones a Irlanda del Nord» (Magennis, p. 190) i apunta que al segle XXI hom troba una energia, una força i un sentit de comunitat compartit per aquestes dones escriptores, animades, explica, per l’agrupació de dones amb veu d’Irlanda del Nord («Women Aloud NI»[xi]) i per l’escriptora i locutora Sinéad Gleeson. L’any 2015, Gleeson edità The long gaze back («La llarga mirada cap enrere»), una antologia de narrativa curta escrita per dones irlandeses que incloïa diversos contes de dones d’Irlanda del Nord i, l’any següent, una antologia dedicada exclusivament a contes escrits per autores del Nord, titulada The glass shore: short stories by women writers from the North of Ireland («La costa de vidre: narració curta d’escriptores del nord d’Irlanda»).

Magennis citarà col·leccions de narrativa breu publicades per diverses autores entre 2013 i 2016, tot destacant la importància de l’espai íntim, la vida íntima, i sostindrà que allò íntim pot posseir una força transformadora a la narrativa, tot afirmant que on més hi destaca és a l’escriptura del nord d’Irlanda. Passarà a analitzar cinc contes de l’antologia The glass shore, de les autores Bernie McGill, Tara West, Jan Carson, Lucy Caldwell i Roisin O’Donnell. Al final de la seva aportació, Magennis apunta que tots els contes analitzats se centren en la relació amb l’altre, no pas en la violenta història política d’Irlanda del Nord, però sense fer cas omís del marc públic de l’existència.

Els animals són els protagonistes de l’última intervenció d’aquest segon apartat del Companion. Explica Danielle Sands, professora del Royal Holloway de la Universitat de Londres, que enfocarà el seu treball a l’anàlisi de la representació dels animals en la narrativa contemporània i les diverses perspectives teòriques que resultaren del desenvolupament dels estudis dedicats als animals («Animal studies») al llarg dels dos decennis inicials del segle XXI, sense deixar de banda els insectes. A partir d’unes al·lusions al treball teòric de Donna Haraway i Jacques Derrida, Sands cita la filòsofa nord-americana Lori Gruen i la seva defensa «d’empatia embullada» (Sands, p. 199), una forma de percepció arrelada a l’experiència vital concebuda entre les espècies.

Amb l’objectiu d’il·lustrar com la narrativa pot articular l’empatia compromesa fins i tot de forma més satisfactòria que l’argumentació filosòfica, Sands al·ludeix a la novel·la de l’escriptor canadenc Yann Martel, nascut a Salamanca, Life of Pi (2003, Història de Pi) i a una altra novel·la seva, Beatrice and Virgil (2010, Beatriu i Virgili), representativa també de la vulnerabilitat i el patiment dels animals. Sands dedicarà atenció també a la narrativa de l’escriptor de Sud-àfrica J.M. Coetzee, fixant-se particularment en Disgrace (2000, Desgràcia). A més, l’aportació al·ludirà a un ventall d’obres on els animals o allò animal adquireixen un protagonisme sorprenent, des de Pig tales (1997, traducció anglesa de la novel·la original publicada en francès, Truismes; en català, Marranades) de Marie Darrieussecq, nascuda a Baiona; The vegetarian (2015, La vegetariana) de la sudcoreana Han Kang; We are all completely beside ourselves (2013, Estem ben trastocats) de la nord-americana Karen Joy Fowler i, més recentment, The butcher’s hook (2016, «El garfi del carnisser») de l’anglesa Janet Ellis. Aquestes obres i d’altres citades a l’article sobre els ocells i els insectes impliquen qüestions d’ètica, apuntades per Sands amb referències als teòrics ja citats. També traurà a col·lació observacions de la crítica nord-americana Judith Butler i, breument, de la filòsofa italiana Rosi Braidotti.

Ruptures
És probable que el lector ras no llegeixi aquest Companion des de la primera pàgina fins a l’última de forma seguida, és a dir, com la lectora encarregada d’aquesta ressenya ha fet. En conseqüència, doncs, no tindrà la sensació de déjà vu en arribar al tercer apartat del volum, encapçalat amb el concepte de ruptures («Ruptures»). M’explico. En contemplar els continguts de les aportacions, he experimentat la sensació citada; indubtablement, alguns títols ens recorden pàgines llegides, així «(The) digital» m’evocava «The networked novel», «Displacement» i «Asylum» em recordava «Globalisation» i «Diaspora», i «From civil rights to #BLM», malgrat fer referència a moviments dels Estats Units, em recordava part del contingut de «Black British fiction». No obstant això, i com ens ensenya Jane Austen, les nostres primeres impressions poden ser equivocades.

L’aportació de Zara Dinnen, professora del Queen Mary College de la Universitat de Londres, comença amb una declaració: «Escriure sobre “allò digital” és una tasca difícil» (Zinnen, p. 212), tot procedint a dedicar unes tres planes a explicar fins a quin punt no existeix l’expressió d’allò contemporani més enllà d’allò digital. A més, apuntarà que la presència constant del mitjà digital és una de les maneres que fa que no ens adonem de la nostra assimilació amb el mitjà digital i citarà una publicació d’Alexander R. Galloway i dos autors més (2008) on trobem la següent declaració radical: «la tecnologia no exerceix cap impacte sobre la nostra cultura», tot afegint Zinnen: «constitueix la cultura» (Zinnen, p. 215; la cursiva es troba al text original). La segona part de l’aportació es dedica a comentar la novel·la de l’escriptora canadenca Sheila Heti, How should a person be? (2013, Cómo debería ser una persona en castellà), obra que, segons Zinnen, tracta «l’ontologia d’un subjecte social dins les circumstàncies contemporànies digitals» (Zinnen, p. 221).

Emily J. Hogg, professora de la Universitat de Southern Denmark, dedica la seva aportació a l’anàlisi atenta del desplaçament («Displacement») en quatre obres de dues escriptores i dos escriptors: Black mamba boy (2010, La mamba negra en castellà) de Nadifa Mohamed, nascuda a Somàlia i actualment resident a Londres; Dust (2014, «Pols») de la kenyana Yvonne Adhiambo Owuor; Exit West (2017, Sortida a Occident) de Mohsid Hamid, que ja hem trobat a altres aportacions, i Signs preceding the end of the World (2015, Señales que precederán el fin del mundo en castellà) del mexicà, professor de la Universitat de Tulane a Nova Orleans, Yuri Herrera. Agnes Woolley, del Birkbeck College de la Universitat de Londres, encarregada de la secció dedicada a l’asil («Asylum»), farà menció d’una altra novel·la de Nadifa Mohamed, Orchard of lost souls (2013, «L’hort de les ànimes perdudes»).

Woolley citarà un ventall més ampli d’obres i autors que Hogg per il·lustrar el seu tema, tot sacrificant, inevitablement, el detall facilitat per Hogg. Hi figuren Harare North (2009, «Harare nord») de Brian Chikwava, nascut a Zimbàbue; A distant shore (2003, «Una costa llunyana») de Caryl Phillips, escriptor nascut a l’illa de Saint Kitts, al Carib, ja esmentat al capítol dedicat a la «Black British fiction», i dos escriptors del Marroc: Mahi Binebine, autor de Welcome to Paradise (2003, «Benvinguts al paradís»), i Laila Lalami, autora de Hope and other dangerous pursuits, (2005, Esperanza y otros sueños), actualment professora d’escriptura creativa de la Universitat de Califòrnia a Riverside. També parlarà Woolley de The childhood of Jesus (2013, La infantesa de Jesús) de l’escriptor mencionat en diverses aportacions del Companion, J.M. Coetzee, i d’una antologia de narració breu de l’autor d’origen vietnamita i australià Nam Le, The boat (2009, El barco en castellà). Cap al final de la seva aportació, Woolley dedicarà una secció a exposar la problemàtica dels sense papers («Documenting the undocumented»), on destaca que una selecció notable de novel·les de publicació recent revelen la complicitat de determinades formes narratives respecte a la construcció d’una identitat «de refugiat», una categoria, com argumenta Woolley, ja carregada de prejudicis. Observa també que les obres en qüestió documenten una preocupació sobre la legitimitat narrativa i l’apropiació dins de contextos socials on sovint es nega als migrants forçats una veu pública.

A partir d’aquí, Woolley comentarà les obres d’uns autors que han fet ús del testimoni subratllant la relació complexa d’aquest discurs amb la narrativa. En aquest sentit, citarà l’obra Antigona and me (2009, «Antígona i jo») de l’escocesa Kate Clanchy i What is the what?: the autobiography of Valentino Achak Deng, a novel (2006, Què és el què) del nord-americà Dave Eggers que, segons Woolley, «opera en la intersecció entre narrativa, testimoni i periodisme» (Woolley, p. 257), entre d’altres.

L’aportació d’Anna Hartnell, professora del Birkbeck College de la Universitat de Londres, esbossa el desenvolupament del moviment dels anys seixanta per als drets civils als Estats Units fins al de «Black lives matter» («From civil rights to #BLM»),[xii] fundat l’any 2013, on el feminisme i els temes LGBTQ destaquen per la seva importància com també el lideratge descentralitzat. Després de dedicar uns paràgrafs a repassar la tradició literària afroamericana, Hartnell dedicarà el seu estudi a dues novel·les nord-americanes: God help the Child (2015, La nit de les criatures) de la guanyadora del Premi Nobel de 1993, Toni Morrison, i Sing, unburied, sing (2017, Canteu, esperits, canteu), de Jesmyn Ward, tot explicant que ambdues obres utilitzen la figura infantil com a vehicle narratiu per comunicar la dolorosa dinàmica racial dels Estats Units.

Les sis aportacions restants, dedicades a l’antropocè, el món de les finances, les novel·les de l’atemptat contra les Torres Bessones, la lluita contra el terror, i tot acabant amb una mirada cap enrere, amb el capítol centrat al temps passat, abans de contemplar el futur amb l’estudi que anuncia l’esperança. Sam Solnick, professor de la Universitat de Liverpool, ens parla de l’antropocè («Anthropocene»), definit al Centre de Terminologia TermCat com un període geològic caracteritzat «per l’impacte de l’activitat humana a la Terra des del punt de vista geològic, climatològic o biològic».[xiii] Solnick explica que el seu estudi constitueix un intent d’establir de quina manera la narrativa literària contemporània ha explorat camins diversos per inscriure’s al teixit planetari. Comença referint-se a la narració curta de l’escriptora canadenca Margaret Atwood «Time capsule found on the dead planet» (2009, «Una càpsula temporal trobada al planeta mort») que narra, com recull Solnick, l’ascens i el descens d’una espècie, fins a l’extinció. A partir d’aquest conte, Solnick parlarà de «Cli-fi», la narrativa que s’ocupa del canvi climàtic tot revelant una preocupació amb el fenomen, el més discutit dels canvis planetaris associats amb l’antropocè. Solnick farà referència a una gamma ampla d’obres, alguna ja citada en aportacions anteriors, com Cloud atlas (2004, El atlas de las nubes en castellà) de David Mitchell, per passar a fixar-se de forma més detinguda en dues novel·les: The wake (2015, «La vetlla»), la primera de la trilogia Buccmaster[xiv] de l’experiodista i activista mediambiental anglès, actualment resident a l’oest d’Irlanda, Paul Kingsnorth, i Barkskins (2016, «Pells d’escorça»), novel·la transhistòrica de la silvicultura de la nord-americana Annie Proulx.

Per altra banda, Solnick ampliarà el coneixement del lector en relació amb el gènere de ciència-ficció, narrativa distòpica i apocalíptica amb referències a obres amb protagonistes científics que prediquen en el desert, com és el cas de l’especialista en lepidòpters a la novel·la de la nord-americana Barbara Kingsolver Flight behaviour (2012, Conducta migratoria en castellà) i visions de malson com les representades a The road (2006, La carretera) del nord-americà Cormac McCarthy i American war (2017, «Guerra americana») del periodista i autor egipci-canadenc, actualment resident als Estats Units, Omar El Akkad. Pel que es refereix a la figura del científic home, Solnick mencionarà també obres amb representacions satíriques de l’heroi científic: a Odds against tomorrow (2013, «Punts d’avantatge en contra de demà») del nord-americà Nathaniel Rich i Solar (2010, Solar en castellà) de l’anglès Ian McEwan. Cap al final de la seva visió panoràmica d’un gènere que ha guanyat força lectors, Solnick dedica la seva atenció a la situació al sud global del nostre planeta, on es retraten la injustícia i resistència al passat i al present. Així, la ciutat tòxica d’Animal’s people (2005, Los amigos de Animal en castellà) de l’indobritànic Indra Sinha; les anomenades «zones de sacrifici» de Nova Delhi a The ministry of utmost happiness (2017; El ministeri de la felicitat suprema) d’Arundhati Roy i la destrucció del delta del Níger com a conseqüència de l’extracció hidrocarbònica, representada a Oil on water (2010, «Oli sobre aigua») del nigerià Helon Habila. Solnick tornarà a Occident abans de posar fi a la seva aportació per fixar la seva atenció a les novel·les de l’escocesa Ali Smith: Autumn (2016, Tardor) i Winter (2017, Hivern), les dues primeres obres del que esdevindria el seu quartet estacional, ja completat.

L’aportació dedicada a les finances («Finance») del professor de la universitat escocesa d’Edimburg Paul Crosthwaite és força suggerent. Comença amb una definició: «Un text escrit que es relaciona només balderament, si hi arriba, a alguna cosa existent i que té una vàlua que depèn de la voluntat d’aquells entre els quals circula de suspendre la seva incredulitat i dipositar la seva confiança en les afirmacions que fa.» (Crosthwaite, p. 261). Tot seguit puntualitza que la definició citada podria referir-se tant a una novel·la com a un certificat d’accions d’una empresa, declaració que li servirà per afirmar que les finances no són un tema de la narrativa sinó un mirall seu, una forma de narrar en tota regla.

Després de mirar cap enrere, al segle XVIII i a l’escriptor i novel·lista precursor anglès, Daniel Defoe, que tenia ben present les finances, anomenarà novel·listes canònics britànics com Dickens i George Eliot per arribar a noms dels temps postmoderns, com ara el traspassat de fa poc Martin Amis i el nord-americà Don DeLillo, tot passant per casos del modernisme nord-americà, F. Scott Fitzgerald i John Dos Passos. També comenta la «financialització» de l’últim quart del segle XX i apunta una sèrie de títols que il·lustren com aquesta «financialització» de la societat queda reflectida en novel·les diverses (més aviat britàniques i nord-americanes; l’excepció seria l’australiana Kate Jennings). Considera que a partir de la crisi del 2008, el sistema financer s’ha convertit en una obsessió per als escriptors, tot formant-se una nova categoria dins la narrativa contemporània literària, l’anomenada «crunch lit», és a dir, literatura de crisi o de col·lapse. A partir d’aquí, Crosthwaite dividirà el seu treball en dos blocs: el primer, dedicat a la ment del mercat («The mind of the market») i el segon, al capital fictici («Fictitious capital»). Al primer, cita l’opinió del crític cultural marxista Mark Fisher i la seva convicció que el capitalisme és fonamentalment bipolar; veu que el capitalisme s’alimenta i reprodueix els humors de la població. Tot traçant els paral·lelismes entre estats afectius personals i els mercats, farà referència a This bleeding city (2010, «Aquesta ciutat sagnant o ferida») de l’anglès Alex Preston, i de The financial lives of the poets (2009, «Les vides financeres dels poetes») del nord-americà Jess Walter.

Més endavant, al·ludirà a The corrections de Jonathan Franzen, sovint mencionant a diferents aportacions del Companion, i de l’obra Moral hazard (2002, «Un risc ètic») de l’australiana Jennings. Ambdues obres, com la de Walter, il·lustren la connexió entre la malaltia neurocognitiva i la crisi financera i econòmica. Abans d’acabar aquest bloc, Crossthwaite citarà obres on la construcció dels personatges reflecteix el llenguatge dels mercats. Al segon bloc de l’aportació de Crossthwaite, trobarem referències a l‘obra NW de Zadie Smith, ja citada en altres aportacions d’aquest volum; a Other people’s money (2011, «Els calers dels altres») del sud-africà (blanc) Justin Cartwright; a The terrible privacy of Maxwell Sim (2010, «La privacitat terrible de Maxwell Sim») de l’anglès Jonathan Coe, i a la novel·la del canadenc Stephen Marche, The hunger of the wolf (2015, «La fam del llop»), que destaca l’ús de les finances en la ficció.

Arin Keeble, professor de la Universitat Napier d’Edimburg s’ocupa de la novel·lística fruit de l’atac a les Torres Bessones a Nova York l’any 2001 i d’altres novel·les més enllà d’aquesta data («The 9/11 novel»). Parla de la seva intervenció com a complementària a la de Daniel O’Gorman (ja identificat com un dels editors del Companion), dedicada a la guerra contra el terror («War on terror»). Als paràgrafs introductoris de la seva aportació, O’Gorman destaca que a partir del 2001, ha augmentat l’interès per part del públic lector per autors d’orígens no occidentals i, en particular, de països afectats per l’islamisme extremista.

Per una banda, O’Gorman apunta la part positiva d’aquest desenvolupament, així s’han donat a conèixer autors que d’altra manera haurien tingut més dificultats per publicar-se, però també puntualitza un vessant negatiu. Si la indústria del llibre revela una fascinació temporal al voltant de l’Islam dins el context del debat entorn del terrorisme, sense que sigui intencionat, pot reforçar l’associació estereotipada entre tots dos, promoguda per alguns mitjans de comunicació, fins i tot encara que les novel·les en qüestió intentin transformar aquest discurs. O’Gorman fa referència a una selecció d’autors: Chimamanda Ngozi Adichie (ja mencionada), Teju Cole, nascut als Estats Units, d’ascendència nigeriana, i Khaled Hosseini, afganès de naixement i resident als Estats Units des de l’adolescència, reconegut per la seva narració polifònica. A partir d’aquí, O’Gorman fixa la seva atenció en tres autors i textos pakistanesos: The reluctant fundamentalist (2007, «El fonamentalista poc convençut») de Mohsin Hamid, The wasted vigil (2008, «La vetlla inútil») de Nadeem Aslam i Burnt shadows (2009, Ombres cremades) de Kamila Shamsie. Segons O’Gorman, les tres novel·les compliquen de forma productiva la identitat nacional pakistanesa tot amplificant els límits de la identitat establerta i, fins i tot, qüestionant la utilitat de la identitat nacional com a concepte.

Arin Keeble complementa l’aportació d’O’Gorman fixant la seva atenció en novel·les d’escriptors nord-americans blancs, i una, Windows on the world (2003, Finestres sobre el món) del francès Frédéric Beigbeder. Dedicarà un primer bloc a parlar, breument, de l’obra de Beigbeder juntament amb la de Jonathan Safran Foer, Extremely loud and incredibly close (2005, Tan fuerte, tan cerca en castellà), sota la capçalera de metaficció traumàtica. Una crítica important d’aquesta novel·la de Safran Foer és que les experiències traumàtiques viscudes (de més d’una generació d’una família) es narren cap endins, és a dir, tot reduint la ruptura històrica a una ruptura personal i, més concretament, a una família. I això serà una crítica generalitzada de la novel·lística fruit de l’11 de Setembre, és a dir, la de domesticar la crisi, de no abordar temes sociològics, polítics i ètics més enllà de les conseqüències personals.

Malgrat la insuficiència ideològica de la narrativa «domèstica» de l’11 S, Keeble passarà a parlar d’una selecció d’aquestes obres: The good life (2006, La buena vida en castellà) de Jay McInerney; Falling man (2006, L’home del salt) de Don DeLillo; The emperor’s children (2006, Els fills de l’emperador) de Claire Messud i The submission (2011, «La submissió») d’Amy Waldman. Keeble considera les novel·les de Messud i Waldman més substancioses. Destaca una forta tendència a la sàtira a l’obra de la primera (Messud) i hi identifica una preocupació amb l’escriptura i la literatura tot cercant un registre adient entorn de l’11 S. Per altra banda, reitera el reconeixement de la de Waldman com a innovadora dins el gènere de narrativa de l’11 S atès que dona protagonisme a l’alteritat i el racisme a partir d’aquesta data. També comenta les diversos nivells de reflexió que enriqueixen la novel·la. Acabarà l’aportació amb una mirada als conflictes evidenciats a la crítica literària arran d’aquestes obres.

L’apartat dedicat a ruptures acabarà amb una mirada cap enrere («The past») en l’aportació de l’altre editor del Companion, Robert Eaglestone, i una altra cap endavant, resumida al concepte de l’esperança («Hope»), de la professora de la Universitat de Brunel a Londres Emily Horton. D’entrada, Eaglestone fa menció del passat com a tema recurrent a la narrativa actual, tot comentant la diversitat de formes representades, i en tria sis: el temps passat com a faula, com a memòria, els temps passats com a contrapunt, el temps passat com a presència inquietant, com a possessió i, finalment, com a trauma. Il·lustrarà cada secció amb, almenys, una novel·la, i per al temps com a faula al·ludeix a The buried giant (2015, El gegant enterrat) de l’autor ja citat en el Companion, Kazuo Ishiguro. Apunta Eaglestone que el novel·lista rebé crítiques negatives per haver escollit la faula com a forma en aquest cas, però assenyala que l’obra s’enfoca més aviat a reflexionar sobre el passat com a faula, cosa que dona peu a un ventall de complexitats i dificultats en relació amb el passat.

Per tractar el passat com a memòria, la novel·la triada és The sympathiser (2015, El simpatitzant) de l’autor nord-americà d’orígens vietnamites Viet Than Nguyen. Ens recorda la guerra del Vietnam i comunica «la sol·licitud de Nguyen que les dues bandes involucrades recordin la humanitat i la inhumanitat de l’altra». (Eaglestone, p. 314). Per als temps passats com a contrapunt, el crític parla en primer lloc de la novel·la neovictoriana d’una autora mencionada en una altra aportació, l’anglesa Sarah Waters, però Eaglestone parla de Fingersmith (2002, Falsa identitat). Tot seguit cita Days without end (2016), Días sin final en castellà), del novel·lista irlandès Sebastian Barry, també situada al segle XIX.

Totes dues novel·les trencaran la normativa victoriana pel que es refereix al sexe, al gènere i a la família convencional. En tractar el temps passat com a turmentat pels records, Eaglestone introduirà el concepte d’«hauntology», definit com la presència inquietant del passat en el moment present i en relació amb el futur. Tria The Lazarus project (2008, El proyecto Lázaro en castellà) de l’escriptor bosnià resident als Estats Units Aleksandar Hemon, una novel·la «al·lusiva [i] melancòlica», segons Eaglestone, i acaba la seva intervenció entorn d’aquesta novel·la citant Kate Shaw, autora d’un llibre dedicat al fenomen «hauntology», que assevera que aquesta pràctica narrativa anima el públic lector a ponderar de bell nou temes ètics importants com també qüestions del patrimoni històric i cultural encara sense resoldre en el temps present.

El passat com a possessió es dedica exclusivament a una novel·la, Darkmans (2007, «La foscor»), de gairebé mil planes, de l’escriptora anglesa Nicola Barker. Eaglestone explica que diversos personatges es troben posseïts per obsessions, per la venjança, per la pena i també pel temps passat encarnat en un bufó medieval. No obstant això, insisteix Eaglestone que la forma més destacada de la possessió a la novel·la és el mateix llenguatge i ens recorda que no som nosaltres que disposem del llenguatge sinó que és el llenguatge que ens parla.

Finalment, en parlar del passat com a trauma, Eaglestone farà referència a una obra ja mencionada en aquest Companion, A little life (2015, Tan poca vida en castellà) d’Hanya Yanagihara, i a A tale for the time being (2013, «Un conte per al temps de ser») de la nord-americana de pare nord-americà i mare japonesa Ruth Ozeki. Respecte a la novel·la de Yanagihara, Eaglestone conclou (mitjançant l’experiència vital del personatge Jude) que el trauma mai pot ésser resolt. L’obra d’Ozeki representa traumes diversos experimentats per diferents personatges. Eaglestone explica que tots aquests esdeveniments terribles –personals, nacionals, històrics, contemporanis– existeixen interconnectats i declara que l’essència de l’obra són les connexions entre les persones, el temps i els esdeveniments. Les interconnexions transnacionals faciliten l’exploració de traumes tan personals com col·lectius. Citarà el concepte de l’expert en estudis de la memòria Michael Rothberg de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) de «memòria multidireccional» (Eaglestone, p. 318), és a dir, que diferents memòries traumàtiques es donen espai entre elles i, en el cas de la novel·la d’Ozeki, Eaglestone apunta que encara que els traumes no es resolen, sí que se n’aconsegueix l’obertura i l’exploració.

Després de recollir l’opinió expressada per Stef Craps, director d’un grup de recerca sobre la memòria cultural de la Universitat de Ghent, que sovint els crítics d’Occident no tenen eines per identificar el trauma més enllà del patró familiar,[xv] passa a concloure la seva aportació amb la idea que ni la història redactada, ni la narrativa històrica ja funcionen com a discursos fundacionals que controlen la nostra percepció del passat i facilita l’opinió suggerent que aquest fet sigui, potser, simptomàtic de la nostra cerca per trobar noves formes de comprensió històrica.

L’última aportació d’aquest tercer apartat del Companion, dedicat a la ruptura, col·loca l’esperança a primera fila. Emily Horton concentra el seu treball en l’escriptor nord-americà Ben Lerner i l’escocesa ja mencionada en més d’un assaig d’aquest Companion, Ali Smith, i a les seves novel·les 10:04 (2014, 10:04, en castellà) i Autumn (2016, Tardor), respectivament. Horton lliga l’obra de tots dos autors amb l’anomenada «nova sinceritat» a la narrativa del segle XXI encara que la interpretació de cadascun dels dos autors pugui diferenciar-se. Comenta que aquests autors rebutgen la ironia i el cinisme en favor de la franquesa i l’esperança, i explica que «l’experimentació amb el temps i la forma a la seva obra desequilibra de forma conscient l’ordre social i polític establert per mirar de galvanitzar la consciencia crítica i combatre el pessimisme regnant». (Horton, p. 321).

Horton introduirà el concepte d’«affect» (afecte), tot reiterant la diferència amb l’emoció, i destacarà l’atenció present a cadascun dels dos textos respecte a qüestions d’afecte. Explica que els afectes («affects») constitueixen les intensitats que acompanyen els canvis importants en la percepció creativa, que faciliten un sentit optimista o pessimista en relació amb una democràcia futura i puntualitza que ambdues novel·les aborden la funció de l’art en un clima de crisi com també el suport esperançador que pugui aportar. A l’anàlisi de 10:04, Horton al·ludirà a l’impacte del pensament polític dels filòsofs Walter Benjamin i Hannah Arendt sobre Lerner i a les reflexions entorn d’Autumn, porta a col·lació el del poeta T.S. Eliot sobre el temps als Four quartets.

Estudis de cas
El quart i últim apartat d’aquest Companion està dedicat a estudis individuals sobre nou novel·listes, amb una aportació inicial de la catedràtica de la Universitat anglesa de Northumbria, Katy Shaw (citada per Robert Eaglestone a la seva aportació, quan fa referència a «hauntology»). El text de Shaw se centra a Best of young British novelists, una revista de l’editorial Granta, originada a Cambridge. Cada deu anys, des de 1983, Granta dedica un número de la revista a una selecció d’autors joves actuals considerats els millors.[xvi] Puntualitza Shaw que les llistes dels últims quaranta anys (1983, 1993, 2003, 2013) han arribat a anunciar el desenvolupament i la direcció de la narrativa britànica contemporània i cita noms estel·lars dels tres primers números: Martin Amis i Julian Barnes (1983); Kazuo Ishiguro i Jeanette Winterson (1993); David Mitchell i Sarah Waters (2003), tots mencionats (llevat de Barnes) a diferents aportacions del Companion, com també ho són Kamila Shamsie i Zadie Smith (2013).[xvii]

Les nou aportacions restants d’aquest últim apartat del Companion són dedicades a estudis individuals d’una selecció d’autors («Case studies») alguns dels quals hem sentit a Barcelona, com ara Hari Kunzru, Hilary Mantel, Ali Smith i Colson Whitehead. Lucienne Loh de la Universitat de Liverpool s’ocupa de Hari Kunzru; Dorothy Butchard de la Universitat de Birmingham parla de Jennifer Egan; Sarah Dillon de la Universitat de Cambridge es dedica a David Mitchell; Joseph Brooker del Birkbeck College de la Universitat de Londres, s’entrega a l’obra de Jonathan Lethem; Daniel Lea, de la Universitat d’Oxford Brookes, comunica la diversitat de perspectives representada a l’obra d’Ali Smith; Carole Jones, de la Universitat d’Edimburg, presenta un estudi il·luminador sobre l’obra de l’enigmàtica A. L. Kennedy, també escocesa, com Smith; Jenny Bavidge, de la Universitat de Cambridge, explora la vida i obra de Hilary Mantel;[xviii] Rachel Sykes, de la Universitat de Birmingham, s’aproxima a la novel·lista nord-americana conservadora Marilynne Robinson, admirada per l’expresident dels Estats Units Barack Obama, el que fou arquebisbe de Canterbury Rowan Williams i el també novel·lista nord-americà (força polèmic) Bret Easton Ellis, i, finalment, Christopher Lloyd, de la Universitat de Hertfordshire, Anglaterra, repassa les sis novel·les publicades fins al 2020 de l’únic autor negre d’aquesta agrupació, el nord-americà Colson Whitehead.

Des de la publicació del Companion (2019), algun d’aquests autors ha publicat alguna o algunes obres que haurien pogut contribuir a completar una interpretació o a modificar-la. És el cas, per exemple, de les dues novel·les restants del quartet estacional d’Ali Smith: Spring (2019, Primavera) i Summer (2020, Estiu) i, per altra banda, Harlem shuffle (2021, El ritme de Harlem) de Colson Whitehead. No obstant això, els diversos especialistes ens faciliten dades i idees substancioses per comprendre la producció literària dels autors escollits. Per altra banda, convé recordar aquí que els editors apunten a la seva introducció al Companion que van animar a tots els col·laboradors perquè prioritzessin l’argumentació i les idees, i no pas una narrativa exhaustiva. (O’Gorman & Eaglestone, p. 9).

Lamentem uns quants errors al text, tipogràfics a vegades, però també gramaticals, d’omissió, d’ortografia i de sintaxi; només n’indicaré uns quants. A la pàgina 104, línia 3 del primer paràgraf dedicat a «Modernism and realism»: «… Horkheimer and Adornos’ analysis…» hauria de ser: «Horkheimer and Adorno’s analysis…». A la pàgina 186, a la línia 8 del paràgraf que comença «The lives of Dalit agricultural workers…», una referència a la tercera part de la novel·la de Meena Kandasamy, The Gypsy goddess, «Part three» (en blau com si fos una nota a peu de pàgina, encara que no totes les notes apareixen en blau, el que significa, a més, una inconsistència a l’edició), ens porta, equivocadament, al tercer apartat del Companion: «Ruptures».[xix] A la pàgina 248, línia 3 de l’últim paràgraf: «…but home is also present an unstable site… » hauria de ser: «…but home is also present as an unstable site…» i a la línia 5 d’aquest mateix paràgraf sembla que el títol Dust porta la lletra «u» d’una mida més gran. A la pàgina 254, al primer paràgraf sota l’encapçalament «New migrant topographies», la segona vegada que es fa menció de la novel·la de Laila Lalami, Hope and other dangerous pursuits, apareix com a Hope and other pursuits [sic]. A la línia 7 del paràgraf de la pàgina 255 que comença «J.M. Coetzee’s 2013 novel…», «indentifying» hauria de llegir-se «Identifying» i a la línia 12, «Practiced…» hauria de llegir-se «Practised…». A la pàgina 262, hi ha dues faltes a la citació que comença «I listened…» de la novel·la d’Alex Preston, This bleeding city; es troben a la penúltima i a la última línia de la citació: «…when thing went wrong…» hauria de ser «…when things went wrong…» i «…to bind panic…» hauria de llegir-se «…to blind panic…», respectivament. A la pàgina 295, la línia 9 del paràgraf que comença «However,…», sobra l’article definit «the» davant de l’adjectiu demostratiu «this»: «… forceful on the this topic…». A la pàgina 312, a la línia 2 de la citació de la novel·la de Kazuo Ishiguro, The buried giant, llegim: «… will burn their neighbours house’s by night…», hauria de llegir-se «… will burn their neighbours’ houses by night…». A la pàgina 362, a la línia 14 del paràgraf que comença «Mark Currie…», hom cita d’una publicació de Caroline Edwards de l’any 2018. El cognom de l’autora i l’any de publicació seguit de dos punts per a després citar la pàgina de l’estudi en qüestió són facilitats («Edwards 2018: ») però on hauria de figurar la pàgina, llegim: «insert page at proof stage», és a dir: «inseriu el número de pàgina en el moment de corregir les galerades». Tampoc apareix a la llista de títols citats al final de l’aportació la publicació d’Edwards de l’any 2018. A la pàgina 419, després d’una citació sagnada que comença: «There is nothing to see», a la línia 11 del text que segueix, s’hauria d’haver suprimit el primer «the» abans de la citació que comença «the half-animated corpses…». Respecte a la sintaxi, trobo incomprensible l’oració següent pertanyent a l’obra de David Mitchell: «This theme becomes fully fledged as the transtemporal battle in Mitchell’s storyverse between the Anchorites and the Atemporals is fully revealed to us The Bone Clocks, “The Right Sort” and Slade House». (p. 376, línies 16-18 de text que segueix després d’una citació sagnada d’una publicació de Mitchell de l’any 2014, apuntada després de la citació en qüestió com a «(2014a: 348-349)». I trobo un anglès estrany a vegades en l’estudi dedicat a Jonathan Lethem. Per exemple a la pàgina 385, en el moment de descriure Motherless Brooklyn de Lethem, hom llegeix al paràgraf que comença «Through the 1990s…»: «The book commences with Minna’s murder. Its remainder comprises…». L’ús del verb «commence» és correcte, però es podria argumentar que «begins» o «starts» hi seria més adient per la qüestió de registre. Per altra banda, l’ús de l’adjectiu possessiu «Its» i el substantiu «remainder» per referir-se al que queda de la novel·la, sembla maldestre. Podria expressar-se de la manera següent: «The remaining part of the text…».

Aquestes últimes observacions respecte a la forma són desafortunades, però no treuen vàlua als continguts substanciosos dels editors i col·laboradors del Companion. Potser fins i tot siguin inevitables en alguns casos, atès el volum de material i la suma de col·laboradors. Sense dubte, el quefer editorial devia ser tot un repte, i no es pot dir que l’«experiment», en paraules dels editors, hagi fracassat. Ens han cartografiat de forma força satisfactòria els primers vint anys del segle XXI pel que es refereix a la narrativa literària en llengua anglesa. El lector es queda ben informat i enriquit a partir de la gran diversitat dels autors i les obres que reflecteixen el moviment migratori global des de finals del segle XX i entrat el XXI com també per la tasca de selecció i la percepció dels crítics. Tot plegat ens brinden un bon company!

Jacqueline Hurtley
Professora emèrita de Literatura en llengua anglesa de la UB