Monnier, Adrienne. Rue de l’Odéon. Trad., Julia Osuna Aguilar. 2.ª ed. Madrid: Gallo Nero, 2022. 251 p. (Narrativas Gallo Nero; 77). ISBN 978-84-19168-08-5. 20 €.
«No, al hacerme librera mi idea principal no era ganarme los favores de los autores, sino los de sus libros» (p. 45). Aquesta frase és ja tota una declaració d’intencions per part d’Adrienne Monnier, la llibretera per excel·lència del París de la primera meitat del segle XX. Tenim a les mans, doncs, un llibre autobiogràfic on se’ns narren les experiències d’una figura clau per a les lletres franceses, una dona que va teixir xarxa amb els escriptors més destacats de l’època i que va esdevenir un referent intel·lectual indiscutible gràcies a La Maison des Amis des Livres.
L’obra està dividida en quatre parts: en primer lloc, tenim les impressions de figures literàries que sovint visitaven la llibreria, des de Paul Claudel a Jacques Prévert o Yves Bonnefoy. Amb els seus testimonis, ja tenim una primera impressió força acurada de Monnier: dona de gran criteri, de voluntat insubornable, treballadora incessant i apassionada de la literatura. Després, passem a tres parts més, narrades per la pròpia Adrienne: des dels records de la seva vida com a llibretera, a articles que reservava per a una obra independent, fins a altres escrits que aborden el naixement de la seva vocació i l’exercici de la seva professió. Els textos van ser redactats entre els anys trenta i cinquanta, i cal recordar que, si en algun moment tenim una certa sensació de desunió, és perquè no van ser revisats ni retocats. I és que Adrienne Monnier va suïcidar-se l’any 1955, fruit del dolor insostenible que suportava a causa de la síndrome de Ménière.
Però, qui era Adrienne Monnier? Doncs una dona amb «la frente tozuda contra toda idiotez y todo esnobismo» (p. 20), en paraules de Saint-John Perse. L’any 1915, amb 23 anys i enmig de la Primera Guerra Mundial, decideix obrir una llibreria juntament amb Suzanne Bonnière. Això que, d’entrada, podria semblar estrany, esdevé totalment lògic quan ens n’explica els motius: amb el conflicte bèl·lic, hi ha molts locals disponibles i, a més, els homes llibreters són al front. El seu amor per la literatura és l’impulsor d’aquesta decisió, però és certament interessant com Monnier ens fa un retrat més enllà del romanticisme i ens parla de la duresa de l’ofici: una llibreria és molt més que passió pels llibres; ha de saber-se gestionar i hi ha moltes tasques prosaiques sense les quals és impossible tirar-la endavant.
Qui hem estat llibreteres, podem sentir-nos molt identificades amb les seves experiències del dia a dia, i amb la idea que, en realitat, mai es pot viure gaire més enllà d’una precarietat econòmica força invariable. Per què seguir amb el negoci? Doncs perquè hi ha coses que no es paguen amb diners. Poc després de l’obertura de la seva llibreria, al número 7 de la rue de l’Odéon, l’establiment de Monnier comença a esdevenir un referent, un lloc de pas imprescindible per a qualsevol escriptor del moment. La combinació de l’altíssim criteri literari d’Adrienne, juntament amb la intel·lectualitat de París, bullici d’avantguardes, creen una simbiosi perfecta. I és que La Maison des Amis des Livres no era tan sols receptora de cultura, sinó que n’era participant activa: des de la creació de gabinets de lectura, a sessions en què hi van participar figures com Jules Romains, André Breton o Jean Cocteau (a qui, a mode d’anècdota, li va fer portar els pastissets per tancar la lectura). Monnier aviat va guanyar-se el respecte de tothom, fins i tot dels escriptors amb qui tenia discrepàncies literàries importants. «Fue la conciencia de las letras» (p. 30), ens diu Yves Bonnefoy. Com no lloar la impulsora de la traducció de l’Ulisses de Joyce al francès?
En definitiva, llegir Rue de l’Odéon és un plaer per a tot amant de l’olor de llibre nou i de llibre vell; per als qui enyorem èpoques no viscudes d’una comunió intel·lectual esclatant. És un cant a la passió i a les ànimes que s’eixamplen. I és que, en paraules d’Adrienne Monnier, «¿No es acaso esta elevación, esta ternura, el estado de gracia en el que todo se ilumina con un sentido eterno?» (p. 214).
Anna Pascual i Vall
De la 4a promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari